Un incendi és una història molt trista

Any 1998, Catalunya central està en flames. Ho sé perquè jo mateix, amb 11 anys, vaig veure com aquell foc espantós cremava el turó de darrera de la casa de la família materna, també havíem vist com des de la casa del pantà una columneta de fum en qüestió d'hores es convertia en el foc més veloç que es recorda a Catalunya. Imagineu si va calar aquella història, el meu oncle - que havia format part activa de l'apagada d'aquell foc tan terrible amb les ADF - va publicar un llibre per a evitar que es tornés a donar, i en cas que hi tornés, com fer-ho millor per a extingir-ho, "Instruccions (precises) per quan hi ha foc al bosc i unes idees (discutibles) per quan no n'hi ha": malhuaradament, sembla un llibre d'actualitat.

En aquells moments els líders de l'oposició van afirmar que la Generalitat fomentava les flames (Jordi Guillot, ICV) i es va retreure la falta de previsió del Govern (Josep Huguet, ERC).

És una història molt desgraciada. Quan hi ha flames no pots anar afirmant segons què. Espera que les flames s'apaguin, i un cop això estigui fet, obliga a depurar responsabilitats. Envia els delinqüents a la presó un cop tot s'hagi resolt. Si no, corres el risc de fragmentar el país quan el foc és viu, cosa perillosa. S'ha d'intentar, des del poder públic, generar confiança i seguretat. En un medi de desconfinaça poden aprèixer històries molt tristes.
I d'històries tristes, el 1998, en van passar, per exemple, quan un boig va tallar el subministrament d'aigua a algunes localitats de la meva comarca.




El temps va passar i allà on hi havien hagut frondosos boscos ara hi ha arbustos, es va canviar el partit governant, i ICV ara mana on en aquells moments hi havia Pomés.

La desgràcia ha tornat. Fins a cert punt es podria afirmar que d'incendis són una constant, ja que tota previsió és poca i malhauradament massa coses fan que un bosc s'incendïi - i el sol fet d'haver-hi piròmans fa que la prevenció hagi d'anar acompanyada d'unes bones planificacions per a quan el foc apareix. Malgrat planejar-ho tan bé com es pugui (perquè estic convençut que tan CiU en el seu moment com ICV ara tenien els deures fets i els plans antiincendis estaven molt ben elaborats) un incendi immens pot aparèixer i el que s'ha de fer és evitar morts i apagar les flames.

El que no pot passar sota cap concepte és que ara Joan Boada (ICV, altre cop)digui que és ofensiu si algun alcalde d'un municipi cremat l'acusa de mala praxi. Una cosa és que et diguin que no fas bé la feina - una opinió, esbiaixada si es vol, però legítima per part de gent afectada - i una altra que et diguin que la fas malament a propòsit. I a ells això últim - per sort - encara no els ho ha dit ningú mentre els focs estan cremant.

Resposta a Esterilla

El que et trobes a continuació són un enllaç a una crítica que se m'ha fer a la revista criteri pel meu post previ, i a continuació la resposta que jo he donat.

http://revistacriteri.blogspot.com/2008/12/temps-de-crisi.html


Caram Esterilla, sí que t'ha agafat fort el meu text.

Bé, anem a pams, que la resposta és molt llarga:
Que el mercat faci i desfaci és una cosa bona (en contra de la propaganda habitual) entre altres coses perquè el mercat és sinònim de la gent. I sí, sóc un fidel partidari que la gent faci i desfaci segons convingui. Crec que quan són lliures de fer el que volen sense que ningú els imposi res, el resultat final és el millor possible (molt més que l'alternativa, quan intents fracassats dirigistes des de l'Estat intentaven imposar i prohibir).

Les estadístiques... doncs mira, sí, et citaré textualment un professor que es dedica precisamenta analitzar tots aquests fets a la UPF (José Montalvo): "Una afirmació sense dades només és una opinió". I efectivament, tot el que dius són opinions, que sense dades darrera, es tornen irrellevants.

Tota la llarga reivindicació que fas darrera és exactament el que ells diuen, però anem a pams: què proposo jo? que es desreguli. Com està ara? Regulat. I què passa quan està regulat? que - cito textualment - "els que des dels despatxos, sense haver trepitjat mai una aula, això sí, amb moltes estadísitques a la mà (?), proposen i disposen com ha de ser l'educació". Gràcies, Esterilla, jo no podia haver demanat millor la desregulació de l'ensenyament. L'interrogant és perquè en general més que dades el que tenen són prejudicis, però això ja són figues d'un altre paner.

Sobre l'horitzó dels estudiants... et recomano en primer lloc que et llegeixis la declaració de Bolonya i el que aquests esvaoltats demanen, i, enlloc de buscar-hi les set diferències, m'hi trobis les "tres similituds". Si n'aconsegueixes un parell em donaré per sorprès. D'altra banda, crec que la destrossa del mobiliari, l'impediment als companys de rebre classe i les festes nocturnes a les facultats no ajuden gaire a "anar en contra Bolonya".

I els treballadors... la veritat és que el que s'ha de buscar és que els treballadors "tinguin feina", no que els treballadors "conservin la feina". Perquè... em diràs tu que vols mantenir tots els llocs de treball que tenien els bastaixos a l'època medieval? Per sort (i per la innovació tecnològica) totes aquelles persones que ara treballarien carregant rocs a l'esquena ara treballen en feines amb sous més alts i amb bastantes més garanties. Ara que això potser és només una opinió meva i tu preferiries veure el "manteniment dels llocs de treball".

Ara digues-me tu de quina manera em puc beneficiar jo quan els meus companys de Llicenciatura estan fent soroll a la nit quan jo intento estudiar al meu despatx. O digues-me tu com se'n beneficia un treballador que entra per la ronda litoral cada matí quan uns quants treballadors la tallen per reclamar el que convingui. O digues-me tu, encara, com es beneficien les famílies que porten els seus fills a les ecoles quan els mestres es dediquen a fer vaga i ells han d'anar a treballar igualment, sense saber qui es cuidarà dels seus fills.

Les regulacions que dius que són necessàries solen ser irrellevants: Tu ja pots fer una llei que impedeixi que els nens vagin a treballar, però si el país és pobre i a la família es passa gana, els nens van a treballar il·legals (com passa a molts països subdesenvolupats). La jornada laboral de 40 hores té dues conseqüències dolentes per una família mitjana: els homes treballen només 9 de cada 10 enlloc dels 19 de cada 20 que treballarien si no regules tant, i les dones acaben treballant molt més, les 40 hores més tota la feina de casa (sí, parlo d'estadístiques, òbviament hi ha contraexemples, ho sé, per tant no em donis un exemple per intentar rebatre una certesa - estadística - general).

I no, no estaríem com països emergents asiàtics, ni tampoc com ara, estaríem molt millor (el salari mitjà seria un 25% superior per a tots els treballadors, segons la darrera projecció que vaig veure).

Salut i llibertat

Temps de crisi...

Comentava l'altre dia el senyor Cuní als Matins que no té prou temps com per a cobrir totes les manifestacions contra despediments massius a les empreses.
Avui, en arribant a la Unviersitat, uns esvalotats es dedicaven a pintar ensenyes antibolonyesques, al costat dels pamflets i del rètol que diu "Comunicació i Lletres, Facultats Okupades (i autogestionades!)".
300 pagesos convocats per Unió de Pagesos es manifesten a Girona, Lleida i Vilafranca per a protestar per alguna altra cosa.
Alguns mestres es queixen de la nova llei d'educació.
Fins i tot els jutges es volen queixar a hores d'ara.

M'abstindré de responsabilitzar de tot això només el Monitlla i el Zaptero. Hi ha molts més culpables, sobretot començant pels religiosos de la fe Estatística (aquells que si agafen la Bíblia i canvien Déu per Estat del Benestar, ho veuen tot molt més clar). Però el ZP i el Montilla són part important del grup.

Només vull intentar prevenir aquells que creuen en més regulació i més intervenció en la vida de les persones: si no regules el mercat de treball, enlloc de tenir manifestacions cada dia i un atur que ronda el 12% (estat espanyol), tens un atur que com a màxim t'arriba a un 5-6% i la gent troba feina més fàcilment malgrat tota crisi que hi pugui haver.

Si regules el mercat dels aliments, els pagesos et fan manifestacions i volen conservar privilegis a l'hora que obtenir més subvencions pels cotxassos nous.

Si regules el sector de l'Educació els mestres es veuen amb dret de queixar-se.

I si tothom ho fa... els jutges no ho han de fer?

Els estudiants crec que són un tema a part. No crec que la solució estigui lligada a aquest conecepte (o almenys, més desregulació no necessàriament acabarà amb el problema). Amb els estudiants només s'ha de fer complir la llei. Perquè si enlloc de fer-ho permets que quatre eixalabrats paral·litzin una Universitat (i et fa gràcia perquè recordes els bells temps de lluita antifranquista quan ho fan), no els poses fre i no actues durament, cada dia demanen més (és graciós comparar el volum de reclamacions que tenien aquests grupúsculs diminuts fa un any amb ara, que ja comencen a demanar que es prohibeixin els ERO's a les fàbriques!), i comencen a causar destrosses de mobiliari i es creuen amb el dret d'impedir als seus companys la formació per la qual han pagat i que en teoria ells també haurien de rebre (i que si no volen rebre, se'n vagin a treballar en una cosa productiva).

Gent que comenta de tant en tant

En aquest blog, quan tenia una activitat més frenètica, s'hi rebien tot de comentaris que en el seu moment em van fer optar per restringir quins havien de ser publicats i quins no. I per què restringia la llibertat d'aquells que volien publicar, sent jo un defensor afèrrim de la llibertat? Algun d'aquells "crítics" s'ho va preguntar en un dels molts missatges no publicats.

En primer lloc, començo la resposta responent primer una altra pregunta: per què poso "crítics" entre cometes? Molt senzill: alguns individus no entenen la diferència entre tenir llibertat per parlar i criticar (llibertat d'expressió) i llibertat per faltar el respecte, tot arribant a un punt pròxim a l'insult. A més, en la meva propietat privada d'Internet, que és el meu blog, no hi tol·leraré que el primer fill de viuda que s'hi passi m'hi deixi un insult de regal - com tota persona sensata entendrà. I és graciós que ells em diguin a mi de no respectar el dret a la llibertat d'expressió quan en cap moment els he prohibit que s'agafin un domini i escriguin en un blog.

Per la qual cosa em porta a una qüestió prou graciosa: per què tot podent escriure en un blog es dediquen a insultar als blogs dels que els creen? Hi ha dues respostes que em vénen al cap: la primera, ells tenen blog, són poc interessants i diuen animalades, o potser són intressants però la gent sensata no els pretén insultar, i com que són uns bregaires, van ells a buscar-la als blogs dels sensats (ja sabeu la màxima, si Mahoma no va a la muntanya...). Certament no he entrat mai a cap blog d'aquests bregaires, però ells entren al meu. No en tinc cap necessitat.

La segona resposta que em ve al cap és que són d'allò més poc treballadors i no tenen prous idees com per a explicar-les, o les tenen però se saben poc vàlids com per a que ningú els les llegeixi, i per tant, per a ser llegits com a mínim per una persona, van a deixar-li l'insult a algú altre.

Cap de les dues explicacions és gaire bona per a aquesta gent que li agrada anar a pixar a casa del veí. Però sincerament, que es quedin a fer les necessitats a casa (aquí podeu intentar publicar tants comentaris com vulgueu, però si no es respecten unes certes normes de saber fer, la vostra repercussió serà la mateixa que la rebuda fins ara).

Política i Economia

La política ha anat sempre força relacionada amb l'economia. De fet m'he llicenciat en Economia perquè m'agradava la política i les matemàtiques (i m'agradaven més les veritats absolutes que relatives com per a fer-me politòleg o advocat). I gràcies a l'economia entenc millor la política i els polítics. Però els polítics, quant més va, menys m'atreuen. Començant pel Sarkozy.

Jo era Sarkozista a França. Quan hi erasmusejava vaig viure la campanya política amb certa proximitat. Si hagués estat francès (i als meus pares dec la sort de no ser-ho) hauria votat en primer lloc pel Bayrou, i en segon pel Sarko. I ara em sabria greu. No perquè l'alternativa - la telepredicadora Ségolène - em sembli millor (que òbviament no), sinó perquè el Sarko està resultant ser tot el contrari del que esperava. Jo veia en ell un líder europeu i liberal. Algú que desregularia, desintervindria i que ens alliberaria de les cadenes governamentals que tenim aquí. Però vaig oblidar que era francès (i ambdós conceptes són oposats). Entre que vol refundar el capitalisme des del govern - la qual cosa és un oxímoron, ja que el capitalisme és precisament l'absència de govern - i que afirma sense parpellajar que s'ha acabat la tirania del mercat lliure - la qual cosa torna a ser una berrabessada de dalt a baix, ja que si el mercat és lliure no et tiranitza, al contrari, t'allibera - aquest senyor personifica el temut polític mitjà.



El Polític Mitjà (P.M. en endavant) sol ser una persona que, malgrat haver dit el contrari, intenta aconseguir més quota de poder. Intimidant a tothom, ara, el P.M. està començant a fer animalades de les grosses.



Abans, assessorat per economistes liberals, es fixava en l'economia real (atur, creixement del PIB, apertura de mercats...) i les decisions s'encaraven en el benestar a mig termini. Ara, desoint-los, comença per fixar-se en la Borsa enlloc de fixar-se en l'economia real a l'hora de prendre decisions - malgrat que se li ha dit i se li diu que la correlació entre creixement econòmic (que és el factor que en últim terme crea benestar) i índex bursàtils és inexistent.



Abans, els economistes liberals deien que quan una empresa prenia una mala decisió per excés de risc, no se li havia de donar ni un duro per a resoldre el problema perquè sinó incentivava els altres empresaris a prendre decisions massa arriscades - una cosa que els economistes van batejar com a Risc Moral. Ara, el P.M. fent de les seves altre cop, es dedica a injectar milers de milions a l'economia, una cosa que es pot entendre en cas de falta de liquidesa, però una animalada de dalt a baix quan es tracta de donar subvencions encobertes.


Abans, però, se li va dir que si la seva feina existia era només per a crear bons incentius entre els agents de l'economia per tal d'evitar costos innecessaris, i que per això cobrava un sou. Enlloc de fer-ho, va fer que les agències de risc fossin contractades pel venedor enlloc del comprador, la qual cosa donava tots els incentius necessaris a sobrevalorar els actius. També se li va dir que jugar amb la política monetària per a evitar recessions era bo si se solucionaven els problemes de fons. No obstant, el senyor P.M. va decidir que si amb quatre tocs de política monetària s'aplaçava el problema, amb una mica de sort ell ja no estaria al càrrec quan tornés a venir tempesta.



També se li va dir que si desregulava els mercats de treball, possiblement quebrarien menys empreses i més gent treballaria. No obstant, en deure's als seus votants, les regualcions laborals eren ben fortes.



En definitiva, el que hagués estat un constipat passa a ser una pneumònia. I a sobre, el P.M., dins la seva incompetència ha trobat un aze dels cops: els economistes liberals!

El vídeo més graciós del món

Mireu "el Manuel". Increïble. Després de la tercera vegada seguida de veure'l plorava de riure...

Les Crisis ens les dóna Nostre Senyor el Sector Públic

Hi ha una corrent que afirma sense parpellejar que la crisi actual és culpa del lliure mercat. Diuen, tot cofois amb les seves tesis, que el problema bancari, el problema subprime, el bum immobiliari i tota la resta ha estat per culpa que els individus han pogut fer allò que volien, sense restriccions, sense control, i que això no hagués succeit amb un control ferm per part de Nostre Senyor el Sector Públic.

Aquesta mena de teísme cap al sector públic no és nou. Tota la història és plena de gent que demanava un cap ferm - rei, dictador, emperador, camarada, faraó, sha... - al capdavant dels estats per a impedir que la gent fes el que li donés la reial gana. Sempre se'ls lligava a divinitats. Volien un sector públic intervencionista en la vida de la gent, i una mena de Déu a la Terra era la millor solució.

Em perdonareu, però com que no crec en cap divinitat, tampoc crec que el Sector Públic sigui la solució.

Però hi ha molts teòrics del que es diu un sector públic "benevolent" (sí, entre cometes). Ell farà el millor per a la societat. Ell sabrà decidir si la gent no sap actuar correctament quan aquesta és lliure. No tenen en compte que Ell és darrera la crisi:

En primer lloc, el president de la Reserva Federal és un funcionari d'alt rang, i per tant part d'Ell. Les regulacions són instruments creats pels Governs, és a dir, Ell. Cal deixar això clar abans de proseguir. Sabut això, endavant:

La crisis subprime ha estat generada pel senyor Alan Greenspan (cap de la Reserva Federal fins just abans que entrés en Ben Bernanke) i per les regulacions de Basilea. El senyor Alan Greenspan va posar (perquè és la part d'Ell que ho pot decidir) uns tipus nominals al voltant de la inflació, ergo, tipus reals quasi zero. Això va fer que la gent catalogada de subprime fos una ganga per a les entitats bancàries ja que així aconseguien rendiment dels seus estalvis. Com que els bancs van concedir prèstecs massivament a aquesta gent, van succeir un fet bo i un altre que després ha resultat ser dolent. El bo és que molta gent que en sa vida hagués pogut somniar ser propietari, ara ho és. El no tant bo és que molta d'aquesta gent no ha tornat el crèdit, i, per tant, aquells que tenien el dret de cobrar les hipoteques quebraran. I per què no necessàriament han de quebrar els bancs és gràcies a Basilea, l'altra gran aportació d'Ell, en la qual es regulava la quantitat de crèdits que podia tenir cada banc en funció dels seus actius. Com que no en podien tenir més d'un ratio determinat, el que feien era vendre paquets d'hipoteques per tal de complir Basilea, i tornar a donar prèstecs subprime.

En el moment en que els prèstecs no s'han tornat, cosa deguda a que Bernanke ha apujat els tipus, a causa del fort endeutament del Govern nordamericà, els que havien de rebre els diners no ho han fet, i per tant han quebrat.

Tota aquesta errada d'Ell, ara Ell ho vol compensar donant diners gairebé de franc a aquestes entitats. De franc per a Ell - que tot ho pot - però que qui ho acaba pagant és el contribuent - d'EEUU quan ho fa la Fed, de la UME quan ho fa el BCE, d'UK quan ho fa el BdA...

La crisis immobiliària té a veure amb això, i amb les regulacions sobre edificabilitat dels governs intervencionistes. Com que no es pot contruir arreu, les empreses constructores es dediquen a apujar (a mitjans dels 90) els preus dels pisos, ja que l'oferta resulta ser limitada. Com que això passa, cada cop més gent vol entrar a formar part d'aquest negoci rodó. Com que cada cop hi ha més gent que compra pisos per a vendre'ls cars, es crea una sobredemanda per culpa de la regulació que encareix encara més els preus, que al seu torn fa que encara més gent vulgui entrar-hi, que al seu torn els fa apujar encara més. Això és un peix que es mossega la cua. Això dura un cert temps fent que molta gent es dediqui a la construcció enlloc d'altres coses, tot arribant a copar el 19% dels capital humà de l'economia. Quan aquest supernegoci s'acaba, hi ha crisi - tot gràcies a Ell - ja que si el 19% de la població que abans comprava carn no en compra, ensorren el mercat carnicer, si tota aquesta gent no compra peix, ensorra el mercat marítim, si tota aquesta gent no compra blat... bé, als agricultors sempre els queda la PAC. Com que els empresaris no poden fer reajustaments de plantilla a causa de la dificultat que Ell ha posat a l'hora de descontractar, s'ensorren empreses que podrien seguir amb mitja plantilla, i això acaba generant una crisi de mil dimonis.

Jo proposo les següents solucions a tots aquesta problemàtica.

En primer lloc, prou fer política monetària, prou tenir Greenspans, Bernankes i Trichets: creixment de la massa monetària al 4% sempre i arreu, peti qui peti, per tal de no crear mals incentius.

En segon lloc, prou regulacions sobre els mercats. Si la gent vol contractar avui i descontractar demà, que ho faci lliurement. Si la gent vol construir en un lloc que ho faci, i que no se li impedeixi.

En tercer lloc, fora regulacions bancàries. Quantes més n'hi ha, més malament funciona el sistema financer. S'ha intentat de moltes maneres i totes han fracassat. Així doncs, deixem els cicles funcionar i que els bancs i els seus prèstecs funcionin segons els cicles.

En quart lloc, prou política de despesa. Ara el senyor Solbes presenta uns pressupostos baixos, per evitar tenir dèficit, quan dèficit és el que en teoria s'hauria de generar segons tot manual d'economia en època de recessió. No obstant, el Solbes (que també és part d'Ell) té ganes de fer la crisi més virulenta encara, o tan sols es dedica a complir els criteris que Ell (en forma d'UE aquest cop) es va inventar i ho va anomenar "Els Criteris de Maastrich".

Comença un nou període

Bé, de fet ja ha començat. Va començar abans d'ahir. Després d'unes vacances espectaculars, irrepetibles inoblidables i meomorables al costat dels de Praga, dels solsonins, del Nadal i l'Adrià, i de l'Efthymia torna posar el cervell a lloc, conventrar-se i dedicar els propers 5 anys de la vida a allò tan interessant que els entesos anomenen Ph.D. (Doctor en Filosofia, en llatí, cosa que no entenc perquè jo em dedico a l'economia. Algú m'havia dit que en realitat feia referència a filosofia en el sentit etimològic, però no té sentit anomenar-ho en llatí, s'hauria de dir en grec i com que tal tonteria ningú dedicat a pensar l'haurà fet, segueixo pensant que el nom és una absurditat i el pretenc canviar per Ec.D.).

El primer tast és realment gustós, i espero que així segueixi durant aquest període. En principi he pensat que el Blog l'aniré apartant successivament perquè pel que m'han dit no queda temps per a un mateix. Però qui m'ho ha dit són economistes, i ja se sap de la seva capacitat predictiva... fins la propera

Bratislava

... amb aquestes que agafàvem el tren amb el Nadal i ens dirigíem a Bratislava. La sort de ser a Viena incloïa el fet d'estar a poca estona d'una altra capital europea.

El trajecte que vàrem fer era l'oposat al que havia fet 4 anys abans amb l'Adrià. Aquella vegada veníem de Bratislava. Aquella vegada vam passar (i només passar) per Viena. Aquella vegada, Bratislava havia estat lletja. Però... gràcies a ves a saber què exactament, Bratislava era de cop una ciutat més centreeuropea (almenys ho era en la part que s'ha de visitar de tota ciutat - la part turística).

Una ciutat modernitzada. Una ciutat nova. Una ciutat amable, agradable, on els seus ciutadans no estaven - encara - fins el gorro dels turistes. Una ciutat on la gent era tan agradable com a Viena, però on menjaves per una tercera part del preu - si t'escapaves prou metres del centre.

Demano perdó per quantes vegades n'havia malparlat d'aquella ciutat, ara que és ben cert que fa quatre anys l'aspecte era molt diferent. Com ens va dir un xicot d'allà en demanar per l'estació de trens: "L'augment del 10% del PIB anual des de fa un cert temps es nota prou bé en la capital". I a fe que tenia raó.

El pa, un bé Giffen!

Us heu fixat que moltes vegades el pa de sobre la taula quan vas a un restaurant queda sense menjar?

Quantes vegades al dia et fas un àpat de pa amb alguna altra cosa. Per exemple, pa amb tomàquet, pa amb nocilla, pa amb melmelada, pa amb vi i sucre... i llavors pensa quants en feien els teus pares, i quants (si és que en tens) en fan els teus fills.

Jo estic segur que el consum de pa per persona ha disminuït en els últims anys. A més ara s'ha volgut segmentar el mercat fent pans de xapata, pans musulmans, baguetes i demés productes de més tirada que la típica "barra de Kg tallada".

Si aquest fet del qual no en disposo de dades és cert - i la meva evidència empírica dels darrers anys així m'ho demostra, ja que sempre és la gent gran qui demana pa als àpats i a les taules de jovent sol quedar tot - estem davant d'un dels béns que els economistes més busquen en la realitat, un bé Giffen.

El preu relatiu del pa sobre els demés béns ha disminuït des de fa força temps. No és un bé que hagi estat subjecte a la inflació històrica que portaven tots els demés. I tot i així ha baixat el consum. Tenim dues possibles explicacions d'aquest fet: la primera és que efectivament la demanda hagi baixat, per a una oferta determinada, i així baixi el preu i el producte. La segona és que l'oferta també es bellugui. Aquest és el cas ja que amb les noves tècniques cada vegada és més fàcil produir pa, i més barat. Per tant l'oferta augmentava - més quantitat pel mateix preu - però no obstant la quantitat ha baixat.

Un abaratiment d'un producte i una caiguda de la seva demanda. Això és n bé Giffen de manual.

La UE no val la pena

Al mateix temps que els senyors xinesos estan oferint al món unes de les olimpíades més espectaculars que mai s'hagin vist, a la frontera russa de Geòrgia passen coses que no s'haurien de veure mai: hi ha conflicte armat (dita guerra quan anava al cole).

Que si els d'Ossètia del Sud es volen independitzar - per a passar a formar part de Rússia - que si els d'Abkhàzia pretenen el mateix...

De fet, com que no conec del tot el conflicte en sí, no em posicionaré en favor de cap part. El que sí que puc veure és d'una banda els presidents dels dos països enfrontats, i no me n'agrada cap d'ells. En un segon pla, Sarkozy - amb un clar posicionament prorus tot afirmant que "Saakaixvili és boig" - i Bush - amb un clar posicionament progeorgià.

Ambdós presidents han apel·lat al dret dels uns o dels altres. Els dos presidents s'han mullat per a solucionar l'assumpte. Bush de la manera que toca a qui presideix el país més important del planeta. Sarkozy de la manera que s'espera d'un president gavatx que aspira a presidir la UE algun dia - i per tant fent propaganda de sí mateix a tots els mitjans haguts i per haver.

L'un com a presdient dels EEUU, l'altre de França.

Ara bé, si no recordo malament, una part de la propaganda pro-UE amb la que ens van martiritzar deia que així podríem pintar alguna cosa al món, si anàvem tots units. Que així no es faria el que decidissin les altres potències (en clara referència per part dels antiamericans als EEUU). Que així tornarien a regnar els ideals de la revolució francesa i del maig del 68. Que el món seria un lloc més segur, més pròsper.

Però no.

L'única cosa que ha fet ha estat dictaminar una mena d'observadors que aniran a veure si s'està complint l'alto al foc (una cosa que una emissora de televisió tan insignificant en el panorama mundial com és TV3 ja havia fet abans que ells ho anunciessin) i que després ja veuríem.

Però això ho han hagut de decidir prèvia reunió, prèvies dietes i prèvies hores extres (això últim ja no ho sé). I de què ha servit? Del mateix que va servir durant la guerra de Bòsnia, perquè uns carros blindats entressin en poblacions civils i els assassinessin.

És a dir, no ha servit de res. No s'ha aconseguit una terra més segura, perquè els civils georgians estan morint mentre a Brusel·les mengen canapès. No s'ha aconseguit una terra més pròspera si qui decideix ho fa amb les armes. No s'aconsegueix tota aquella escombraria de propaganda que se'ns havia dit si a Geòrgia maten persones i els d'aquí es queden amb els braços creuats.

Si no són capaços d'esmenar els errors de la guerra de Bòsnia es tornen a convertir en assassins indirectes; així doncs, la UE no val la pena.

Guapos, guapes i xinorris.

Els xinesos (d'ara endavant, xinorris - H.C. dixit) es veu que van "fer trampa" el dia de l'obertura dels Jocs Olímpics. La nena que cantava es veu que només movia els llavis (serà que no es veia quan ho retransmetien). Resulta que qui va impactar amb aquella veu és una xinorris lletja, grassa i amb les dents separades. No ho sé, n'han sortit fotos, les podeu veure a qualsevol diari.

Ja s'ha posat el crit al cel! Ara resulta que això és lleig. Almenys a molta gent progre, i a molta de no tant progre, això els ha semblat malament.

Pobres guapos! Sembla que facin ràbia! Quina sort que tens, lector lleig!

Anem a posar cada cosa al seu lloc.

Comencem pel més fàcil: suposem que tu ets una persona treballadora, i que ve un altre que no és tan treballador com tu a demanar feina. A qui ha de pagar més el propietari de l'empresa, a tu o al que dorm en hores de feina? Entenc que a tu.

Canviem la paraula treballador per la paraula agraciat físicament. Tornem a posar un altre cas: dues noies demanen feina en un pub, una és guapa i l'altra és lletja. Tu ets el propietari i tens només dues feines: cambrera i renta gots. A quina poses en cada lloc? Si poses la lletja a servir taules, tindràs menys clientel·la i et marxaran abans, consumint menys. Ser guapa en aquest cas dóna un valor afegit. Doncs crec que es mereix fer la feina que millor va al propietari.

(Sembla ser que l'Emperador Trajà va fer una mena de càlcul d'aquests a l'hora d'enviar gent a fer la muralla de Trajà a Britania: dones flàcides i hermoses o dones treballadores i lletges? Van guanyar les segones, i des de llavors Gran Bretanya s'ha caracteritzat per ser un país ple de gent treballadora).

Tornant al país oriental... qui era millor que posés el rostre de la Xina? La nena maca o la nena lletja? Crec que descaradament la guapa.


"Oh! Però...", em diràs, "... que hagués cantat ella!". Fes el mateix raonament sobre saber cantar enlloc de bellesa, i arribaràs a la mateixa conclusió.


Així doncs, el que és millor per a tots és que cadascú faci la feina amb la que és millor: si saps cantar i ets lleig, canta i no ensenyis el rostre; si ets bell i no saps cantar, ensenya't i no facis res més.

El més graciós és que tot això no és precisament nou. Ja ho deia Adam Smith i la seva divisió del treball.

Com m'agrada el Wall Street Journal

En la versió d'avui del WSJ hi havia un escrit d'opinió del senyor Laar, exprimer ministre d'Estònia, i president de la Fundació per la Investigació dels Crims del Comunisme.

Un article genial: detalla per què el comunisme és exactament igual de dolent que el nazisme, i per què són els dos grans mals del segle XX. Fa una comparativa històrica dels fets inicials de la II Guerra Mundial. Un escrit perfecte, entenedor, i sobretot, que deixa una sentència de l'estil:

"Communist terror was in the same league of infamy as the crimes of the Third Reich. It actually lasted longer, killing significantly more people than the Nazis did. This does not make Nazis better than communists. They were both fighting against freedom and human dignity, and must be condemned in the same way as evils of the 20th century."

Barry Lyndon

Una part de la vida de Redmond Barry. Una gran obra. La vaig revisualitzar ahir, i com que fa temps que no parlo de pel·lícules dic, la poso. El senyor Kubrick, a l'altura de sempre. Segurament la pitjor part del film és la mala interpretació de l'O'Neal. La resta, el guió, la posada en escena, la fotografia, els decorats, la indumentària dels personatges, el maquillatge... però sobretot la música i la direcció, un 10.

Això no ho publicarà GreenPeace

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080805/53513731900.html

Sí, sí, la temperatura fa 14 milions d'anys a l'Antàrtida era 8 graus més alta que no ho és pas ara (amb aquest escalfament del planeta). De fet, segons se'ns diu des del Panell pel Canvi Climàtic, la temperatura pot arribar a pujar fins a... 3 graus!!

Bravo ecologistes!

Bona nit

Em cauen les parpelles. Els muscles tenen ganes de descansar. Em pesa el peu. De fet, em pesa tota la cama esquerra.

I ara que me l'escolto, la dreta també.

Sort que estic seient, que sinó ja hagués defallit fa una bona estona. Ara són les espatlles les que no volen aguantar. Quina pesadesa, no puc amb mi mateix. Si com a mínim tingués alguna finalitat l'espera...

El cap busca un lloc on recolzar-se. Cada cop que m'està a punt de caure, els ulls es tanquen... els torno a obrir amb dificultats.

Respiro fons, faig l'intent de mantenir-me dret. Miro el rellotge. És tard, és molt tard. Vull descansar. No puc.

Què m'ho impedeix agafar i anar-me'n a fer una bona clapada? No ho sé, només vull dormir. Ni pensar no puc. Em piquen els ulls de la son, els tanco un moment...


M'he quedat adormit en una postura ben estrambòtica, el genoll dret a l'altura de l'espatlla esquerra, però assegut en una cadira. Faig el darrer intent. Em mantinc estoicament. Mentida, això és només la voluntat. Quin cansament, quina son!

Em començo a trobar malament, ara ja tinc fins i tot punxades...

Me'n vaig a dormir.

Senyor Solbes, dimiteixi

1) "Solbes és un gran economista". Digues-me que no has sentit mai això.
2) "Gràcies a ell hem viscut aquesta etapa de superàvits pressupostaris". Aquesta també - o alguna altra versió menys tècnica.
3)"A més, de jove parlava català, es deia Pere". Aquesta potser ja l'has sentit menys, però també es diu.

Bé, posem els punts sobre les i's.

En primer lloc monsenyor Solbes d'economista no en té res. En Solbes és Llicenciat en Dret i Doctor de Ciència Política. A les persones formades en Polítiques i en Dret - a les quals tinc més apreci per persones que per formades - tendeixen a aprendre una part esbiaixada de l'economia. És per això que hi ha gent d'aquestes carreres amb inquietud per a l'economia que també fa Economia. El mateix els passa a molts economistes que volen saber analitzar els polítics i per això estudien Polítiques, o volen saber de lleis i estudien Dret, també. Però un molt bon Llicenciat en Dret potser serà un molt bon jutge, o un molt bon advocat, però no serà mai un molt bon economista (per haver estudiat dret) - ídem per a politòlogs i Polítiques.

"Oh, però bé que fa de Ministre d'Economia" em diràs. "Sí, però el Ministre d'"Economia" i Hisenda ha de saber alguna cosa d'economia", potser m'endossaràs. De fet no. El que ha de fer és ser ben assessorat per economistes en la part d'Economia, ben assessorat per advocats en la part de les lleis, i despatxar els politòlegs. Per a mi un bon economista a hores d'ara seria en Miguel Sebastián. S'hauria de deixar assessorar pel d'Indústria. Però no ho fa, enlloc de fer-ho, s'hi esbatussa (a vegades la gent que s'ha de jubilar es posa nerviosa enlloc de raonar). Cada cop que llegiu a la premsa que el d'"Economia" i el d'Indústria s'esbarallen, veureu que el d'"Economia" l'espifia. De bon economista ni n'és ni n'ha de ser. Només els ha d'aprendre a escoltar i això tampoc ho fa, per tant, el senyor Solbes el que ha de fer és anar-se'n de viatges amb la IMSERSO.

Segona part, això dels superàvis pressupostaris i el Solbes, és com dir que l'últim massatgista contractat pel Barça va guanyar la primera Copa de Fires de la vitrina blaugrana. El PP va fer força coses malament. I almenys una de força ben feta: les reformes econòmiques. No sé de qui són responsabilitat realment. La gent diu el Rato. Jo crec que no pel mateix que en el primer paràgraf criticava el Solbes. Però l'important és que es van fer, es va tendir a igualar despeses i ingressos, i a aconseguir - en èpoques de cicle expansiu - un cert superàvit. Les indicacions les va fer el PP - i certament, aconseguir un 7% de creixement en el 2n trimestre de Govern és una fita espectacular - i el resultat havia de ser superàvit en acabar la segona legislatura - i així va ser. De tot això el PSOE no n'és responsable de res a part d'aconseguir un desgovern del partit entre el 96 i el 2000 que permetessin una mala majoria absoluta del PP.
A més, ara que les vaques grasses s'acaben - cosa previsible fa un cert temps - s'hauran de fer unes reformes econòmiques que no agradaran a ningú (com la faciltiat de despedir treballadors, reduccions impositives, menys prestacions socials, desregulacions de mercats com el sòl industrial...) i potser acabaran amb unes gens agradables vagues generals. Si el senyor Solbes hagués estat tan bo com la propaganda deia ho hagués fet en temps de vaques grasses i no haurien fet tant de mal, i ara el canvi de cicle no seria ben bé tan dur com previsiblement acabarà sent.

I finalment això de dir-se Pere i canviar-se a Pedro, no és res més que una cosa lamentable. Negar-se als orígens, és aberrant. Que l'home volia anar a treballar a Madrid, em sembla perfecte. Que havia de parlar castellà, molt bé. Que després anava a Europa i havia de parlar en anglès (o gavatx), cap problema... però a cas es va canviar el nom per Peter (o Pierre) quan se n'anava a fer de Comissari?

És trist que qui ha portat les regnes de l'economia d'aquest estat durant 4 anys i mig tingui tan poca qualificació personal com per a no escoltar els que en saben, tingui tant de pà a l'ull que no faci la feina quan toca, i tingui tanta baixesa moral com per desprestigiar els seus orígens d'aquesta manera.

Notes de tall

En aquest blog he defensat reiteradament la falta d'informació en el moment de demanar plaça a les universitats. Realment se'n té ben poca, malgrat que hi hagi conferències, explicacions i un llarg etcètera d'intents d'evitar aquests problemes d'informació assimètrica.

A més, existeix el fet que l'oferta ve marcada per uns il·luminats (o buròcrates) de ves a saber on (Madrid o Barcelona, dins un despatx llòbreg, fosc i segurament mal decorat) per a cobrir les "necessitats reals del país". Bé seria partidari d'introduir una certa llibertat a les universitats a l'hora d'oferir o no oferir places, però no és pas aquest el tema avui.

El que vull constatar és que les notes de tall donen informació, però no donen la informació que molta gent creu que dóna.

Hi ha molts estudiants que creuen que la nota de tall de l'any anterior determina si aquest any podrà entrar o no a la carrera que es vol. Si tu ets un d'aquests, clica a la creueta de dalt a la dreta.

Si no ho ets, prosseguim. Hi ha gent que creu que a més nota de tall, major salari esperat en finalitzar els estudis. Això té la seva lògica, en ser la carrera professional allò que et donarà diners en el futur. Però tal com demostra B. Arruñada en algun dels seus estudis, la correlació entre les dues variables és no significativa. Això passa, al meu parer, pels dos motius que he donat anteriorment: manca d'informació per a l'alumnat (que llavors es creen aquestes quimeres mentals) i falta de llibertat en l'oferta de carreres (que crea un munt de places buides en moltes facultats, pagades entre tots, i que ningú gaudeix).
Una altra quimera és la dificultat de la carrera: a més nota de tall, més difícil. Això és senzillament fals, bé perquè la dificultat és difícilment comparable - cadascú és bo en unes coses i dolent en altres -, bé perquè no hi ha correlació entre l'abandonament de carreres i la nota de tall. Ni en un sentit ni en l'altre.

Però sí que dóna una informació menys útil, si es vol, però certament rellevant. És la que segueix (extreta de http://www.upf.edu/enoticies/0708/_pdf/Notestall_2008.pdf):

En tant que la nota de Batxillerat i PAU es pot entendre com la riquesa que té l'alumne i es gastarà obtenint plaça (demanda) i la nota de tall el preu que costa marginalment la plaça a la Universitat (oferta), la diferència vindria a ser l'excedent del consumidor que s'està disposat a renunciar per a una alternativa. Així doncs es pot veure que, per exemple:

1) Els estudiants que l'any 2008 pretenen acabar sent arquitectes, valoren més estudiar a Barcelona que a Sant Cugat per 0.06 punts. També valoren més començar la carrera a Barcelona el setembre abans que el febrer per 0.46 punts. Però no en la tècnica, on la diferència entre setembre i febrer s'escurça a 0.05. Per tant, els futurs arquitectes tenen una valoració de l'excedent perdut força més baixa que no pas els seus futurs ajudants tècnics.

2) Els futurs economistes valoren per 1.55 estudiar a la UPF abans que a la UB i 1.84 abans que la UAB. En els ADE's de la UPF la diferència és de 1.53 amb la UB i de 1.71 amb la UAB. Lluny de no voler dir res, aquestes diferències tan simètriques crec que aporten molta informació: als estudiants els sembla que la UPF és millor que les altres dues, però l'excedent del consumidor que estan disposats a renunciar economistes i ADE's és molt semblant, per tant, deu voler dir que malgrat les reticències que ens tinguem els uns als altres - lògiques des del punt de vista de l'Economista, infonamentades des de l'ADE -, devem estar fets d'una pasta molt semblant.

3)Els Drets, que no són sinó els cosins empollons dels ADE's fan una valoració prou similar, donat que les dues diferències d'abans són 1.31 i 1.33.

i 4) Els futurs Metges valoren més Barcelona que Lleida en 0.41, però només 0.32 més que Reus. Com que els suposo a tots racionals, la novetat de la titulació a l'agrupament entre UAB i UPF en Medicina juntament amb el nou format de "Grau" ha restat fins a 0.30 punts a aquesta nova combinació.


Ja ho veieu, la nota de tall vol dir poc, però de tant en tant aporta novetats al·lucinants (jo mai hagués pensat que ens assemblàvem tant amb els poc treballadors d'ADE i amb els empollons de Dret).

L'economista i el petroli

El combustible puja. És ben cert. Què passarà amb el combustible en els anys propers, o en els propers mesos? No en tinc ni idea.

"Oh, però tu ets economista, això ho has de saber".

Aquesta frase me l'he sentit diverses vegades, amb un sonat increment en les darreres a causa del petroli, les finances i la construcció.

Primer, sóc economista.
Segon, no en tinc ni idea.

Comencem per la segona part: no en tinc ni idea perquè si ho sabés ara mateix estaria escrivint des d'una illa al Pacífic, de propietat meva, i gaudiria d'un iot en propietat navegant pels set mars.

Sí, és el que sol fer la gent forrada. I tenir informació sobre l'evolució dels preus és la millor manera per a forrar-se. No, no en tinc ni idea. Em fa més ràbia a mi que a qualsevol dels que m'ho ha demanat, ja que jo vull un iot.

I per a què ho vol saber la gent? Precisament, per a guanyar-hi / deixar de perdre-hi diners. Si ho sabés, potser ho diria, però segurament faria inversions extraordinàriament profitoses.

Molt bé, anem a la primera part: sóc economista i, per tant, faré hipòtesis sobre què passarà per a acabar dient - d'avantmà ja ho sé - que depèn de factors dels quals en desconec la importància.

El preu del petroli (potser) baixarà:

- baixarà perquè a causa de l'increment del preu que està havent-hi avui en dia, es passarà a valorar molt més els béns provinents de petroli, es deixarà de fer un cert despilfarro que es feia ara que sortia a compte fer-lo (millorar els processos és costós)i aquesta racionalització tècnica suposarà una menor demanda.
- baixarà perquè molta gent que fins ara l'utilitzava deixarà de fer-ho i passarà a altres fonts d'energia. Aquestes començaran a ser productives, gràcies al learning by doing seran molt més rentables, i aniran quedant-se una fracció cada cop més gran del consum d'energia que fins ara tenia el petroli.
- baixarà perquè de cop i volta s'obriran més pous que fins ara romanien tancats a causa de la forta inversió inicial que no es produïa perquè els preus eren massa baixos. Com que ho farà molta gent al mateix moment, l'oferta mundial augmentarà força i repercutirà en una disminució del preu. Països com Indonèsia abandonaran la OPEP i gràcies a això la producció mundial pujarà.

El preu del petroli (potser) pujarà:

- pujarà perquè a còpia d'anar buidant bosses de petroli l'oferta es va reduint. L'OPEP decidirà no deixar de gaudir de les sobrerendes que estan tenint a hores d'ara i mantindran una producció molt per sota de la necessària per tal de mantenir uns preus fictíciament elevats i quedar-se amb tota la renda.
- pujarà perquè el canvi econòmic a energies renovables és encara molt car. Per a que l'eòlica pugui competir amb la petrolera, el preu del petroli ha d'augmentar encara un 50% i per a poder competir-hi la solar, un 400%.

En fi, agafeu el que volgueu, defenseu-ho a mort, i potser teniu raó. O potser la raó és una altra que ara se m'escapa.

Últimes hores

- Em miro al mirall i no em reconec.
- ...
- De veritat, sona macabra, però no veig l'esperit guanyador que hi havia darrera els ulls sempre desafiants de fa un parell de dies. I tampoc em reconec la cara... està ben canviada
- Ara no pensis en això - ella, sempre contenta, comença a plorar.
- Sí, tot té un motiu. I per a explicar on em trobo ara veig un començament molt clar.
- Ah.. sí? Quin? - sanglota.
- Quan vaig entendre què havia de fer amb la meva vida. Tenia dues opcions: 34 anys sent-ne els últims 17 molt feliç, o 84, vivint amargat.
- Snif...
- Crec que mai a la vida canviaria els 17 que he viscut fins ara. Gràcies a aquell dimarts d'abril. Allà vaig prendre la decisió. I vaig triar-ho perfectament bé. Per què l'altra gent podia torçar el camí i jo sempre l'havia de mantenir recte? La diversió es troba quant més torçat el tens. I no és sinó la diversió el que et fa sentir realitzat amb tu mateix. Almenys jo. I tu, amor meu, també. Tu ho has portat tot més al límit que jo sempre. I encara ho podràs seguir fent... t'envejo!
- Hauria de ser jo!
- No diguis animalades. Qui conduïa abans d'ahir era jo. Tu t'estaves a casa, anaves molt passada. Ets una bèstia, he, he, he. Per això t'estimo. Vaig agafar jo el cotxe, i aquí estic. Si no em volies veure aquí, millor no haver-nos conegut. Sabies perfectament que això arribaria un dia o un altre. I ha vingut més tard del que em pensava. Hem viscut al límit. Hem viscut a l'abisme... el més graciós, no vindrà gaire gent a l'enterrament. Tu... i pocs més. Aquesta segurament és la pitjor part de tot plegat. L'aïllament. Hem trencat amb les famílies, amb la majoria d'amics... i molts nous amics que hem fet se m'han avançat per alguns anys.
- I què faré ara, sola?
- Segueix prostituint-te. Sempre he pensat que t'agradava. Busca't un altre xulo. Si no... tindràs problemes, ja saps com li va anar a la Yoli. Me la trobaré d'aquí a unes hores. Busca't un xulo, passa-li el que em passaves a mi. Que et defensi. I si no t'agrada, fes com la Juani. A Wad-ras tindràs un llit calent i menjar a taula. I amigues. Almenys, companyes de professió. T'hi sentiràs com a casa. T'agrada la idea?
- No em desagrada. Ho porto fent tota la vida. La meva mare ho feia. Per què no ho hauria de voler fer? Però sense tu... no serà el mateix. T'estimo, saps? - Em va fer un petó que gairebé m'impedeix seguir respirant.
- Fem una cosa. Despedim-nos ara. I vés-te'n. He gaudit com un animal amb tu. Deixa'm reposar les últimes hores de la meva vida en soledat. Vés-te'n. Deixa'm morir com el que he estat tota la meva vida. Vull morir com un animal solitari.

El "Medi"

No, aquest escrit no és un altre escrit antiecologista. No té res a veure amb tot això. Tampoc és una oda a l'entorn que ronda el Solsonès - flamant comarca a la que pertanyo.

Tan sols vull parlar de l'antieuro. O més ben dit, el germà bessó d'aquest, però a l'entorn del mar Mediterrani. És la meva proposta per a evitar grans problemes.

Per què la crisis és més greu a l'Estat espanyol que a la resta de països? O almenys, per què és més greu als països de la conca mediterrània que als països nordeuropeus?

Per a mi la resposta és força senzilla: per l'euro. Sí, aquella moneda sobre la qual ens n'han menjat els tarro tantes vegades sobre què bona que era, que si no la teníem no érem europeus i no se pas quantes coses més. Bé, això de ser europeus ni no tenir l'euro és igual de fals que no ser europeu per a no estar a la UE. A la UE no hi ha Suïssa - i crec que és el país més europeu de tots. A la UE hi vol entrar Turquia, i crec que només cal mirar a un mapa mundi per saber a on està aquest país asiàtic. O mirar-se on paren Réunion, Martinique, les Canàries, les Açores... Ni Europa és la UE ni la UE és Europa. I l'euro? UK no hi està pas a dins de l'euro. Ni Dinamarca, Noruega, Suïssa...

Per tant, vist que tots els arguments típics són - i només són - per a convèncer els bobos, i com que ni tu ni jo no en som, de bobos, vejam què ens ha aportat l'euro.

Segurament el gran guany amb l'euro és el risc canviari. Hem aconseguit que per a anar a Alemanya, Gavatxolàndia, Itàlia, Grècia, Portugal... no necessitem una moneda diferent. Perfecte. Les inversions es poden fer sense patir tant. Si exportes a països diferents no et claven comissió per la venda d'un producte, per tant vens més, contractes més gent, i així, dinamitzes l'economia. D'acord.

Com anem de problemes amb l'euro? Per a mi de grans problemes n'hi ha dos. El primer: els tipus d'interès de la zona euro han de ser únics per a tots, i sempre són com millor els va als alemanys - per allò que són la gran potència europea. El segon és que la taxa d'inflació és semblant. Sóc dels partidaris que no hi hagi taxa d'inflació gaire alta i uns tipus d'interès constants i inalterables en el llarg, curt i el termini que més vingui de gust. Si això es complís, l'euro seria una meravella, i s'hauria d'estendre a nivell mundial.

No es compleix.

El segon problema, la taxa d'inflació, es pot entendre com l'impost que paguen les prostitutes, els narcotraficants, els traficants d'armes i demés llestos que no paguen altres impostos. Com que a Espanya això s'estil·la més que a Alemanya, a Espanya haurien de ficar més inflació que a terra germànica. Però jo sóc partidari de regular totes aquestes activitats i, per tant, que paguin tants impostos com la resta. Aquesta no és la solució, seria només un pedaç. Per tant s'ha de mirar només el primer problema.

Els tipus d'interès canviants, i fixats segons va bé a Alemanya: si la teva economia està en un bum quan Alemanya està en recessió, experimentaràs un sobreescalfament, perquè els tipus d'interès seran desorbitadament baixos. Això farà perndre decisions equivocades als teus agents, sense assumir riscos reals, i llavors, en època de recessió, com que Alemanya despegarà, els tipus augmentaran, i començaran a quebrar les Martinsa i altres empreses similars.

Per tant, com que el més important és que no hi hagi moltes monedes diferents, però més important encara és que els tipus d'interès s'ajusitn a la teva economia - que seria millor que no s'ajustessin a cap, però això cap Ministre ho votaria - i com que els països mediterranis més o menys van alhora amb les necessitats i els europeus també van a la seva, jo proposo que l'euro se'l quedin ells - al cap i a la fi són els veritables europeus - i que els mediterranis creem una altra moneda, dita Medi, per a poder-nos ficar els nostres tipus d'interès com més ens convinguin.

Les 238 anteriors (o què ha estat Praga)

Deixa'm començar dient-te dues coses:

La primera: saps quan et quedes meravellat d'una cosa, la idealitzes, passa el temps, hi tornes, i t'adones del teu error? Estic convençut que saps del què et parlo. A tots ens ha passat. A mi m'ha passat. A tu t'ha passat. Serien bastants els exemples a donar.

La segona: el primer cop que vaig posar els peus a Praga em vaig enamorar. I la dona, Praga. Una ciutat perfecta. Maquíssima. Un museu. Hi he tornat. Però hi he tornat per a parlar de la integració europea. Per a parlar de les relacions transatlàntiques. Per a parlar des de i sobre el "Centre" d'Europa. Per a conèixer gent. Per a redescobrir la ciutat.

I no. No m'ha passat el que em temia: me n'he tornat a enamorar. Praga és millor del que en recordava. I només en recordava que era la "millor ciutat d'Europa". Doncs és millor que això.

Els workshops, interessants pràcticament tots ells. Les lectures, d'una alta qualitat. La organització, immillorable. Les sortides, increïbles. La gent, amb un parell d'excepcions, incanviable. Tot rodat. És en aquests moments de felicitat perquè fas el que t'agrada, on t'agrada, com t'agrada i amb qui t'agrada, que comences a perdre la noció del que és bo, per manca de dolent.

Quan he posat els peus a l'aeroport de Praga i he intentat fer un recordatori d'un moment dolent, no he pogut. He pensat "no m'ha passat res dolent o neutre en 10 dies a la República Txeca, sóc molt feliç!"

Però per sort meva, per a poder apreciar correctament les belleses de la vida, m'ha tocat seure davant d'una nena malcriada, la mare de la qual no hauria d'estar validada per a ser-ne. La malcriada s'ha passat tot el - maleït - viatge empenyent amb els peus el meu seient.

D'acord, et reconeixo les meves dues grans manies: no m'emprenyis quan tinc son i no em belluguis en excés. Aquesta mal educada criatura m'ho ha fet durant dues hores. I a la seva mare li seguia semblant la nena més perfecta del planeta. Fins i tot quan m'he girat per tercera vegada, força cabrejat per a etzibar-li algun que altre improperi a la mare, aquesta s'ha indignat. El malcriïsme sol anar fortament correlacionat amb l'estupidesa. I és la gent estúpida la que no sap veure quan s'està molestant indegudament, que per això s'indigna.

Finalment he arribat a l'aeroport del Prat. Tot s'ha acabat. Mort de son, cabrejat per dues hores, però immensament feliç per les immediatament 238 anteriors.

Una anecdota forca graciosa

Tres coses:

1.- No tinc temps per a escriure res mes - per sort.
2.- Els teclats de Praga son molt raros i no trobo com esciure correctament.
3.- L anecdota:

Aixo que estavem en el que podriem anomenar el tipic bar de cerveses txec, un catala, un kuwaiti i un serbobosni, parlant del que es tipic parlar quan et trobes en aquesta situacio, de com son els paisos on ells habiten - perque BCN tothom la coneix, tothom hi ha estat, i tots excepte jo han entrat a la Sagrada Familia. Tots i totes, no nomes els dos de la conversa en la que estava.

Aixo que el kuwaiti diu: Quin es el lloc mes exotic on heu estat?
Pel meu cap va venir rapidament la resposta que jo hauria donat: Marroc.

Pero clar, no li pots dir a un paio de Kuwait que el lloc mes exotic on has estat - ell pretenia una resposta com Nepal, Bhutan, Argentina... - es Marroc.

Amb aquestes que el serbobosni, avancant-se a la meva ficada de pota diu: Jo vaig estar a Belgrad durant els bombardejos, i tambe a Bosnia durant la guerra... no se si aixo compta.

El kuwaiti s enfada i diu: Aixo no val, jo era a Kuwait quan hi va haver la invasio, pero allo era el meu pais. Us dire mes, la meva avia estava a Haifa el 48 durant la guerra, va volar al Liban, on va comencar la guerra civil i va emigrar a Xipre, poc temps abans de la invasio turca...



Definitivament, he de veure mes mon, i deixar de pensar que Marroc es un lloc exotic.

3r d'ESO

PAU: Ei, Joan! Has vist que no tenim temps d'arribar?
JOAN: Sí, sí que ho he vist... i jo em perdré la classe de gimnàstica, i a mi m'agrad molt, perquè avui jugaríem a tennis. Ja veuràs, segur que al final els guanyo a tots.
PAU: Els guanyes a tots, però a mi no em guanyaries mai!
JOAN: Sí que et guanyaria a tu! Què t'has cregut? Si tu de tennis segur que no en tens ni idea!
PAU: Et guanyaria de la mateixa manera que et vaig guanyar abans d'ahir al 21!
JOAN: Si jo abans d'ahir no vaig pas jugar al 21! Que era dilluns imbècil! Que no t'enrecordes? Jo els dilluns jugo a pim-pom! I vaia pallissa que li vaig fotre al Dani! Ha, ha, ha!!
DANI: Eh!! Callut de merda! Què dius? L'últim dia no va guanyar ningú! Ja sé que tu Pau no em creus, però ja veuràs, demana-li al Colomés!
PAU: A mi m'és igual qui guanyés abans d'ahir a aquesta merda de joc. El que importa és que el Call és més dolent que jo jugant a tennis i a bàsket. A bàsket no en té ni idea, cada dissabte xupa banquillo. Però tot això que dieu m'importa una merda.
JOAN: Buenu nanus... el putu Miki no baixa. Jo estic fart d'esperar, et juro que és l'últim dia que l'esperem.
PAU: Sí, a més ell té el paquet de tabac. Us juro que és l'últim cop que el comparteixo. A mi m'agrada tenir el meu, a més avui heu comprat Camel. A mi m'agrada més el Lucky.
DANI: Però tu no fumaves Winston?
PAU: No, això només perquè tenia més diners i era més car.
JOAN: Però no fumaves Chesterfield?
PAU: Fa temps que no.
MIQUEL: Però si tu fumaves Gold Coast, pobre de merda!
PAU: Això no és veritat! Això ho feia el Dani!
DANI: No, no, jo només fumava Gold Coast quan li robava al Kike, que li robava a la seva mare, a més era tabac Gold Coast, light...
MIQUEL: Ecccsss!
JOAN: Bueno, Miki de merda! Per culpa teva la Neus ens ficarà un retard! I al Pau... vés a saber, què tens tu ara?
PAU: Jo ara faré Mates, amb el Grau.
JOAN: El meu germà m'ha dit que era molt dolent.
MIQUEL: El meu també m'ho ha dit.
PAU: No és veritat!
JOAN I MIQUEL: Però si m'ho ha dit el meu germà!
PAU: No, dic que no és veritat que faci mates amb el Grau. Ara faig català... amb l'Eugeni! I el Grau no és pas tan dolent. A mi m'agrada força, de fet.
DANI: I què?
PAU: Que és super estricte l'Eugeni, i aixó sí que em fa més por. Tu no ho saps, buenu, tan és... és una caca.
JOAN: Però per què coi has trigat tant, avui, Miki?
PAU: No, avui no. Avui, ahir, abans d'ahir... cada dia! Jo ja no et torno a passar a buscar mai més. I dóna'm un piti.
MIQUEL: Me'ls he descuidat a dalt.
PAU: Vés-te'n a la merda.
JOAN: No se'ls ha pas descuidat. Ho diu per fer-nos rabiar. A més, sap que si se'ls descuida abans d'arribar a l'Insti tindrà un braç trencat. I el foc... el tens tu Dani?
DANI: No, al final me l'ha agafat el meu germà.
JOAN: Sort que jo li n'he agafat un a la meva mare...
DANI: A la Teresa? Oh.. la Teresa, Joan...
MIQUEL: Sí, la Teresa... oh!
JOAN: Tu calla fill-de-puta i dóna'm un piti d'una vegada. I un altre al Pau, que ja te l'ha demanat. I a tu Dani... toma! Te'l mereixes!
DANI: Au!
MIQUEL: Ha, ha, ha, ha...
PAU: Què bé, un piti, ara...
DANI: Tu què rius, Miki de merda? A veure si encara t'hauré de matar? A més, dóna'm un piti!
MIQUEL: Tu no l'has pagat. L'hem pagat entre els tres! Aaahhh! Et fots!
JOAN: No, home, no, dóna-li'n un.
MIQUEL: Tu què hi dius, Pau?
PAU: Si li'n dónes un serà el del Joan, que per això li vol donar.
DANI: Sou uns gilipollles... anda, anda! Què desgraciats!

Quan el Govern fa nosa

Recentment m'he passat uns dies a la platja. No molts, uns quatre. A intentar-me ficar moreno - una tasca titànica per a la meva pell de llet - i a gaudir de la Mediterrània.

Arribes, estens la tovallola, et fiques/et fiquen crema, t'estires, fas petar la xerrada, pares el sol, et banyes, et tornes a estirar, i tornes a parar el sol.

És precisament en aquell moment quan et ve una set de cervesa fresca. O de coca-cola. Aquesta set et faria pagar, per tal de no moure't més del compte en la teva posició de llangardaix, dos euros o més. Si els vols regatejar (jo sempre ho he intentat, i a voltes aconseguit) segons com els treus per un.

I com es pot treure una cervesa, una coca cola, una aigua o un coco a la platja, si el Govern té prohibida la venda ambulant? Molt senzill, uns quants paquistanesos, nepalesos, brasileres o hindús se salten la llei, van amb naveretes i gel, carregades de begudes. Ells ens satisfan un dels plaers més grans a la platja barcelonina, tal com ho reflexa la gran quantitat de persones que en consumeix.

Fins l'últim dia no em vaig adonar d'un fet: de cop i volta, tots es van asseure, molestant la gent que hi havia a la platja intentant donar una conversa impossible. A més, van deixar de subministrar beure, per la qual cosa hi van perdre tots els que en volien comprar, i ells, que l'haurien venut.De cop i volta, d'una situació de felicitat i normalitat es va passar a una situació incòmoda.

I qui en va ser el culpable? (Com gairebé sempre) el Govern.

Sí, el Govern, amb el seu braç policial, va fer arribar a la platja tot de policies, per intentar acabar amb aquella cosa il·legal, que tanta felicitat ens aportava als consumidors de platja. Va venir l'estat i en un obrir i tancar d'ulls va engegar pel terra el negoci de comerciants i el negoci de compradors.

Aquest exemple a petita escala no és res més que el clar reflex que moltes vegades, el Govern, fa nosa.

Praga

Ja queda menys per a que un servidor se'n vagi a Praga a passar deu dies debatent sobre política, seguretat, economia i altres temes des de la perspectiva del centre d'Europa.

Com a bon economista que gairebé sóc (ja només em falten saber dues notes), diré que l'eixida té parts positives i negatives. Les positives són trivials pel sol fet d'anar-me'n. Marxar és bo sempre i arreu (bé, almenys si no tens fills). La part negativa també és en la sortida, deixaré de gaudir aquestes vacanes de Juliol descansat que he portat fins ara.

I durant deu dies el blog en principi estarà inactiu. Entre el 5 i el 15, a menys que tingui un espai entre workshop i lecture, no s'ampliarà amb més bestieses.

Però a la tornada, seguiré mantenint el ritme de dos o tres escrits a la setmana... que ja tinc comptabilitzades més de 400 visites al meu perfil!! No he volgut posar mai un comptador de gent que entra a llegir la pàgina, i no penso pas fer-ho ara, perquè en realitat tant si entro jo sol per a escriure, com si hi entra tot catalòfon hagut i per haver, seguiré dient el mateix.

Però sempre agrada saber que algú o altre llegeix alguna bestiesa.

3 de 4

Avui és un altre dels dies al final de l'època d'exàmens en que s'ha de fer alguna cosa. Avui s'ha de sortir de festa. El dijous vaig sortir amb els amics de tota la carrera. El Suàrez, el Víctor, el Cantó, el Lluís, el Sergi, l'Alba, la Janet, la Jessi, l'Enoc i la Sandra. El plaer d'una amistat de llarga durada. També vaig poder estar-me una bona estona amb amics de "nova generació" com el Marc. I trobar-me espontàniament amb molts d'altres.

Dissabte vaig sortir de festa amb els d'abans, a més de molts altres de "nova generació" i de "més antiga" que feia temps que no ens relacionàvem per allò de no coincidr en classes. Dels primers hi comtparia l'Edu, la Vanessa, l'Héctor, l'Anna, la Patty, el Fran, l'Ari, el Riki, l'Albert, la Xisca... Dels segons, la Gal·la, el Josep, la Lídia, la Carla... i tots els que - em perdonareu - em descuido a consciència per no fer-me excessivament llarg.

I avui, previ el dia entremig, sortiré amb el Miki - l'amic de Solsona, amb el permís sobretot del Joan, i també del Kiku, el Riki, el Ferran, el Kike, el Pep, el Melero... - i un col·lega seu de la Universitat.

En 4 dies, tres de festa. No tinc clar que demà sigui persona. Però això tant és.

Sopar de graduació (segona part)

Em perdonarà l'àvid lector per haver oblidat de mostrar el que possiblement sigui el fet que més gent recordarà del sopar de dissabte. I li devem tots a una sola persona. El més crack entre els cracks quan es tracta d'amanitzar una festa. Es mereix que se l'anomeni amb nom i cognom: Ricard Brufau.

Valoreu vosaltres mateixos. Que es prepari el Buenafuente.

http://www.youtube.com/watch?v=jcnn6RCK4o8&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=fIp5UybdX_M

Festa de Graduació

Ahir vaig sopar amb 240 persones més. Gairebé tots els llicenciats (o això esperem) en Economia i en ADE de la UPF l'any 2008. Princesa Sofia. Sopar esqüet, barra lliure generosa, molts euros en roba.

Era un sopar d'homes amb traje i princeses.

No es va acabar a Elephant com se'ns havia dit, però tant és. Els punts més negatius per a mi - el punt negatiu, per a ser exactes - va ser que no ens deixessin fumar i que no ens portessin un puro. Anar a fumar a fora fa lleig. Fa de malalt.

En resum es podria dir que va estar molt bé, i no pretenc tampoc entrar en el detall del que va passar. Només vull comentar un fet del qual n'estic d'allò més orgullós (n'hi ha d'altres, òbviament, però aquest segur que es pot explicar):

El Fran Rodríguez, l'Edu Dávila i jo estàvem nominats al Premi de "Mr. Proper". Aquest premi porta acompanyat el sobrenom de "Expedeient més Brillant". Doncs bé, com ja havíem comentat amb ells dos, qui més es mereixia el premi era l'Edu (i en segon terme, el Fran). I així va acabar resultant: el premi va anar a qui tocava. Es va deixar els individus que prenguessin les seves decisions lliurement, i el resultat va ser el que un planificador benevolent hagués triat. Per tant, el lliure mercat, fins i tot en un premi d'aquest tipus, on la informació assimètrica juga un gran paper, és l'òptim.

Els primers 200€

Si no tinc mal entès, falten pocs dies per a que tu - si és que treballes - cobris 200€ pagats pel President del Govern. I fins a final d'any 200€ més. Has estat un bon xicot, i, per tant, et passaran els reis a l'estiu. Per a que et puguis comprar un aire condicionat. O un vano. O marxis de vacances. O el que et doni la reial gana.

En tant que liberal aquesta mesura em porta a les següents consideracions:

En primer lloc, suposem que l'Estat porta fent uns balanços equilibrats i, l'any passat, sense voler, es va descuidar de gastar el que tocava o es va passar ingressant. Sembla lògic, doncs, que aquests diners els torni a la gent. El problema és que si tens un intent de sitema progressiu (encara que a efectes pràctics tingui punts força regressius) no el pots tornar als seus legítims amos donant a tothom el mateix. Per tant, com que hi ha dos errors en tot l'argument, aquesta no és l'explicació.

En segon lloc, es pot dir que com que ja tenim massa superàvit, i a les generacions futures ja els deixem un volum d'estalvi prou alt - i no excessiu* -, ens permetem certs luxes la nostra generació. Òbviament, només cal mirar els balanços dels successius Governs espanyols des que Felipe (més conegut com el Derrochador) va prendre les regnes del Govern i s'entén que a les generacions futures només els estem deixant un gran dèficit.**

En tercer lloc, es pot mirar des del punt de vista que segueix: certament els deixem dèficit a les generacions futures, però com que elles seran molt més riques que nosaltres, aquest dèficit els representarà un no res per a la seva capcacitat adquisitiva.***

Però com que estem parlant de Governs amb durada entre 4 i 8 anys, segurament no es mirin el tan llarg termini, i això sigui només una reforma del curt. Aleshores, un es pot demanar: quins problemes de curt termini té l'Estat Espanyol?
Doncs bàsicament n'assenyalo tres: Rigideses Governamentals que afecten la competitivitat de molt curt termini, Manca d'Inversió - en capital humà i capital físic - que afecta la competitivitat a mig i llarg termini, i Dèficit Per Compte Corrent que pot acabar causant un fort desgabell comercial.

Què passarà si de cop i volta agafes tots aquests euros i els dónes a la gent, sense fer res més?

Les rigideses governamentals a hores d'ara podríem dir que són, sense caràcter exaustiu, les rigideses laborals, la llbiertat d'empresa - no se'n parla gaire, però crec que la no liberalització de terreny per a ús industrial serà una llosa pels governs d'aquí a 8-12 anys a tot estirar - i la desregulació de la major part de mercats. Donant diners a gent, això no canviarà, perquè la gent no és la responsable de fer aquests canvis. Ho han de fer els governants. La mesura doncs en aquest cas és absurda.

Com que dónes diners a la gent, i els el dónes en plena crisis, enlloc d'augmetnar l'stock d'estalvi per a fomentar la inversió privada en capital humà o físic - perquè la pública s'ha revelat d'allò més incompetent - es dedicaran a consumir - perquè són racionals - i per tant, no arregles el segon problema, i la mesura és absurda.

Com que dónes els diners a la gent, i els el dónes just quan comencen les vacances, es dedicaran a gastar-lo a les zones turístiques. I això és molt dolent per dos motius: el primer, si van a la zona turística de l'estat propi, augmetnarà el preu, baixarà la competitivitat i captarem menys divisa estrangera. I el segon és l'altra cara de la moneda: si se'n van a fora en comptes de quedar-se aquí, ens marxarà diner de l'estat per a anr-se'n als altres. El final del conte de les dues històries és el mateix: les dues acaben amb un major dèficit per compte corrent. Per tant, la mesura és absurda.

En resum, amb aquests diners es podia intentar fer polítiques d'Oferta per a millorar la competitivitat, augmentar la producció, el benestar, i uns preus estables, però enlloc de fer-ho es fa política de demanda, que es dedicarà a pujar els preus, sense apujar el producte. És a dir, no solucionarà els problemes, i causarà inflació. Senyor Solbes, després d'aquesta demostració es mereix un aplaudiment. Però amb el cap entre mà i mà.



* Havia de posar això perquè si ens passem amb l'estalvi tenim una economia dinàmicament ineficient. Ho poso bàsicament per als col·legues economistes que potser se'm llegeixen el blog ;)

** També per als col·legues economistes, esperem que l'economia sigui dinàmicament eficient i aquest deute es faci petit, petit, sense fer gran cosa més.

***Com l'anterior, però sumant creixement del producte real.

Schopenhauer

Un bon dia un amic de la universitat va venir fent-me una recepta literària: "Schopenhauer". He de dir, en honor de tots dos, que la van encertar. El primer, receptant-me'l. El segon, escrivint quantes coses l'hi he llegit - no gaires, no us penséssiu -.

Podria dir-se que és un folòsof com toca. Ficant-se amb tot i tothom. No deixa res ni ningú bé, i se'n riu de la major part de les convencions acceptades per la societat en la qual li toca viure. No és un destructor. No és una persona que "raji per rajar". No, res d'això. Tota crítica té un fonament, i quan no la té, gaudeix de l'humor suficient com per fer-se agradable a la lectura.

Jo recomanaria que si algú se'n vol llegir alguna part, comencés per "El Arte de Insultar", que, pensant-ho bé, encara li he de tornar al meu amic!

Parlar del passat

Hi ha molta gent que de vegades afirma, sense més, que els agradaria tirar anys enrera "llavors sí que anaven bé les coses" afirma més d'un.

En sí, trobo raonable que alguna gent pensi d'aquesta manera. El primer col·lectiu i més flagrant, és la gent que avui en dia passa penúries que no havia tingut mai, com seria patir un càncer. No crec que s'hi hagi de donar més voltes, en aquest cas.

El segon són els vells. No els vells de 50 o 60. Aquests no són vells. Jo em refereixo als vells de veritat, els de 70 i 80 en amunt. Gent impedida. Gent que passa penúries. Sobretot - i gairebé exclusivament, encara que hi hagi gent entestada en veure-hi l'econòmica -, penúries físiques. Quan et costa aixecar-te del llit - per posar un exemple - i no és per mandra, sinó perquè les cames no rutllen, l'esquena està fotuda, o el que sigui. Tampoc s'han de donar gaires més voltes, en aquest cas.

Ara bé, hi ha gent de la meva edat - amb una desviació típica per dalt de 10 anys, i per baix de 2 o 3 - que sosté aquesta mateixa tesis. I ho fan sense parpellejar. "És que abans tot era més fàcil", diuen. "Ara, en canvi, tinc massa responsabilitats". Si no em fan ràbia, em fan llàstima. És lamentable que als "feliços anys 20" hi hagi qui no vulgui tenir responsabilitat i la llibertat que aquesta et dóna.

És lamentable, sobretot, perquè aquesta responsabilitat és amb un mateix. Ni imaginar-me no vull aquesta gent amb fills. Què coi, amb fills, amb feina! Sol anar correlacionat, a més, la crítica d'aquesta gent a una seguit de coses. La primera, el "jefe". "És que em fa treballar massa", quan no "em té mania". Segona, el sou. "És que cobro massa poc". Tercer, la família. "És que m'obliguen a parar taula" he sentit més d'un cop.

És a dir, gent que no vol prendre decisions, que vol que tot el seu voltant li entegui que va sortir de festa el dia abans i que arriba ressacós a la feina, que viu a casa els pares, però vol que el tractin com quan era petit en el tema de responsabilitats domèstiques. Que viu a casa els pares i no vol responsabilitats domèstiques, però vol que li deixin fer la seva vida sortint de nit i sense buscar feina.

I sincerament, quan es dóna un cas d'aquests, sóc el primer d'assenyalar els pares. Si els pares fan bé la feina que els toca quan els toca, els fills seran responsables a la feina, acataran les decisions paternals i s'esforçaran per a tenir una vida millor, però no remugant sense fer res, sinó que es formaran i es buscaran un treball acord amb les seves possibilitats, necessitats i desitjos d'oci, i contribuiran a la casa que els sosté en la meusra que els sigui possible.

Si els pares ho fan malament, els fills sortiran esgarriats, poc treballadors, consentits i afirmaran, de tant en tant, "que bé que vivia quan era petit".

Vaig sortir a l'APM!

El programa APM va venir a rodar a la UPF. Em van filmar explicant-ne dos. Aquí penjo els vídeos. En el primer surto al minut 0.28 i en l'altre en el 2:24

Són acudits força bons :D

http://www.youtube.com/watch?v=MoqTHROuAdY

http://www.youtube.com/watch?v=blwqttk8YXU&feature=related

Addiccions

Ho reconec, tinc dues addiccions.

La primera tot aquell que em conegui me la sabrà: fumo. Faig la conya que així em solidaritzo amb tots aquells que morireu d'Alzehimer, ja que a mi la Seguretat Social deixarà de pagar-me més o menys als 65, quan la dinyi sent vosaltres encara joves i "cuerdos". I he desistit d'allò de voler-ho deixar. El dia que ho deixi, benvingut serà. Si no arriba, tant és.

La segona també és una addicció, però no crec que gaire gent ho qualifiqués d'aquesta manera. M'encanta el cinema. Tant, que per a mi és addictiu. De la mateixa manera que et sé dir si un tabac és més bo o més dolent - i, certament, el Chesterfield és juntament amb el Nobel el tabac més dolent dels "cars" - començo a poder-me mirar amb un cert criteri les pel·lícules. I m'agrada, millor dit, m'entusiasma.

Però com que no deixa de ser una pura addicció, reclamo als poders públics que ens donin, als cinemaddictes, subvencions per a poder anar mirar pel·lícules.

I viatges a Cannes.

Que es gastin els diners tractant totes les addiccions, o que no en gastin en res, que ara no vull haver-me de toranar cocaïnòman per gaudir de les ajudes governamentals!

Prostitutes

No, no siguis malpensat. No estic parlant de les meves companyes de classe ni de les meves amigues. És molt lleig anomenar-les així.

No, tampoc, mai he utilitzat els serveis d'aquest tipus de treballadores.

Però sí que me les he hagut de creuar sovint. Sobretot en època d'exàmens. Mai surto més tard que en aquest període. I quan ja és fosc, apareixen elles, sense cap excés de roba, a veure quins tractes comercials tanquen. Bé, dic elles, però per on jo passo fan més veu de camioner que no pas de dona. Deuen haver - almenys - nascut homes la major part dels d'allà.

Avui me l'han dit grossa, mentre anava cap el metro: "El médico me ha recetado un hombre como tu, guapo". Graciós, si més no.

Les prostitutes, penso, han de ser legals. Això de viure en la al·legalitat és el favor més gran que els podien fer, sobretot, als proxenetes. Imagina't si el teu jefe et pogués contractar sense pagar IRPF! Ni Seguretat Social! Imagina't que el que tu venguessis no portés IVA!! Imagina't que al cap de l'any no haguessin de pagar el 35% de beneficis a l'Estat! Entre una cosa i l'altra, aquesta gent s'està fent rica. No paga ni l'educació ni la sanitat. I molt provablement siguin els primers de benficiar-se'n.

Jo proposo dues solucions:

1.- Treure tots els impostos. Si ni ells ni ningú n'ha de pagar, ja no tenen el tracte discriminatòriament positiu per part de l'Estat.

2.- Que passi per damunt seu el pes d'algun llei. Que sigui legal o il·legal (jo triaria legal). Que se les obliga a pagar impostos. Que se les obligui a passar controls de sanitat. Si un restaurant qualsevol les ha de passar, per què aquest tipus de treball - de molt més risc - no ho ha de fer? Que es legalitzin els locals on es prostitueixin i que alliberin el carrer d'aquest constant assetjament a la que ens veiem sotmesos els estudiants.

Escepticisme

Hi ha molta gent que afirma que el Canvi Climàtic és una veritat inqüestionable. Això a mi m'aporta a un cert escepticisme, perquè és una cosa semblant a la que es deia a l'edat mitjana sobre Déu. Últimament els convençuts del canvi climàtic (Inquisidors) semblen totalment convençuts que ells tenen en el seu haver la veirtat absoluta i inqüestionable. I qui digui el contrari és un blasfè. Es va armar un gran rebuf quan el Doctor Sala-i-Martín s'ho va qüestionar obertament en els seus articles a La Vanguàrdia. Veient que hi ha altres fonts escèptiques, analitzem-les (i fruim) una miqueta:

La Vanguardia

J. Scott Armstrong, cofundador del 'Journal of Forecasting'; climaescéptico

"No hay calentamiento global: de hecho, la Tierra se enfría"

LLUÍS AMIGUET - 09/06/2008

Tengo 71 años y sigo investigando en la Wharton School. Tengo dos hijos y dos nietos. Soy uno de los fundadores de las ciencias de la predicción: el cambio climático es pura entelequia. Los políticos inventan y utilizan quimeras para aumentar su poder. Dios no me interesa

¿Que se funden los glaciares? ¿Que se derrite el Polo Norte? ¿Que sube la temperatura global por culpa del CO 2 y el efecto invernadero...?

Gastamos miles de millones en evitarlo.

Pues es falso. Una falsedad interesada, porque miles de burócratas y políticos viven de convencernos de que el mundo está en peligro y de que los necesitamos a ellos y sus sueldos para salvarnos.

Que sea falso sólo lo dice usted.

Compruébelo: no existe ninguna evidencia sólida de que la Tierra se calienta. En realidad, la temperatura del planeta está enfriándose desde 1998, como sí ha demostrado el científico Robert Carter y suscriben Christopher Monckton y otros escépticos.

Son sólo dos opiniones frente al consenso planetario: a la ONU, la UE, la ciencia.

En la declaración de Manhattan fuimos más de 500 los científicos que rechazamos la histeria pública respecto al clima, que carece de evidencia sólida en la que apoyarse, y Arthur Robinson ha logrado ya 31.000 firmas de otros tantos científicos y técnicos que dudan del tan cacareado calentamiento.

Es otro punto de vista, simplemente.

Le daré hechos demostrados: en la Antártida hay más hielo ahora que en el último siglo, el CO2 no sobra en la atmósfera y he probado para el gobierno de Alaska que la población de osos polares está, en realidad..., ¡aumentando!

Yo he subido al Aneto y el glaciar está desapareciendo, como los de los Alpes.

Son fenómenos regionales. Hay ciclos en una determinada región del mundo en que suben las temperaturas y, simultáneamente, en otras regiones se da otro ciclo en el que están bajando, que es justo lo que está pasando ahora en la Antártida: más fría estos últimos años que nunca. Eso es todo.

El Informe intergubernamental sobre el cambio climático (IPCC) del 2007, auspiciado por la ONU, predijo aumentos en las temperaturas globales durante los próximos 92 años que pondrían en peligro el ecosistema.

Eso es exactamente lo que puedo cuestionar con propiedad, porque soy experto en predicciones. Y cuestiono el rigor predictivo de ese informe. Es incorrecto: utiliza modelos de predicción, adornados con matemática gratuita, que son meras conjeturas. Lo realmente sorprendente no son sus resultados, sino que todos parezcan aceptarlos sin cuestionarlos y que estén en marcha políticas carísimas e inútiles para hacerles frente.

Lo dice la ONU: ¿debo creerle a usted?

En realidad, en ese informe de la ONU hay más política que ciencia. Piense que a los tecnócratas y políticos les da poder la existencia de esa supuesta amenaza: poder y presupuesto y más impuestos. Ahora tome nota: de las 50 referencias del capítulo 8, ninguna tiene solvencia de predicción.

¿En qué se basa?

Llevo 48 años estudiando ciencias de la predicción y soy cofundador del Journal of Forecasting. Las predicciones pretendidamente científicas del informe son tan acertadas como las que podría hacer cualquiera.

¿Cuál es la suya?

Me aposté 10.000 dólares con Al Gore - que donaríamos a la ONG elegida por el ganador- a que predecía con más acierto que él las temperaturas de los próximos diez años.

¿Cuál es su método?

Repetir las temperaturas cada año. Si no sabes la tendencia - y convénzase de que nadie la sabe: ¡quién sabe la temperatura que hará en Barcelona dentro de diez años!-, lo menos arriesgado es repetir la temperatura del año anterior sucesivamente cada año: la oscilación será menor que si utiliza el pronóstico de cualquier modelo de predicción.

¿Qué dice Al Gore?

No me ha contestado.

¿Ha visto usted su película?

Cursi, aburrida, ególatra y llena de falsedades. Yo sólo pido que nadie acepte meras conjeturas como principios sólidos. Los datos que ofrecen las 1.056 páginas del IPCC no proporcionan certezas científicas: auditamos cuidadosamente los procedimientos de predicción y lo único que encontramos fueron meras opiniones... ¡Opiniones! de científicos adornadas con matemáticas gratuitas.

¿Qué hay de los osos polares?

Es otro ejemplo de cómo el papanatismo y los intereses creados en torno al falso medioambientalismo, que tantas subvenciones y sueldos excelentes procura, no tiene ninguna base científica. El gobierno de Alaska me encargó que auditara la predicción sobre la evolución de la población de osos polares..., ¡y en realidad ha aumentado!

Si se derrite el hielo en el que viven...

¿Lo ve? ¡Otra vez está usted prediciendo lo impredecible! ¡Quién sabe si se derretirá o no el hielo del Ártico! Ya le he dicho que el hecho hoy por hoy es que el Antártico se está enfriando año tras año y que cada vez está más helado..., ¡luego no existe ninguna tendencia planetaria al calentamiento!

¿Qué tendencia planetaria existe?

No lo sé, nadie lo sabe. Es imposible predecirlo. En algunas regiones como el Antártico se enfrían las temperaturas y en otras como el Ártico se calientan. Eso es todo.

¿Cobra usted de las petroleras?

Hay otros intereses además de las petroleras. Yo sólo he cobrado 3.000 dólares del gobierno de Alaska por demostrar que la población de osos polares es alta respecto a la media histórica.

COMENTAN EN LA BLOGOSFERA DE ESTE ARTÍCULO

Aún no hay blogs enlazados a este artículo

---

• ¿Quieres que tu blog aparezca aquí?
  
  

lunes, 09 de junio de 2008

Apocalipsis... ¡No!

A menudo, los peores enemigos de una causa son algunos de sus defensores. Es evidente que un desarrollismo insensato ha degradado nuestro ecosistema y nuestra calidad de vida y nos pone en peligro. Pero junto a juiciosos ecologistas que tratan de frenar esta degradación, también proliferan intereses inconfesables e histerias interesadas. Bienvenido sea pues el debate de los climaescépticos - tachados de "negacionistas" por los climacrédulos-.Yo no sé quién sabe, pero Armstrong tiene derecho a explicarse, como Al Gore, a quien entrevisté en La Contra (17/ X/ 2006). En el Iese, Armstrong afirma que sabe que no sabe qué temperatura hará en el futuro, y eso ya es saber mucho.

Les Institutucions

Com que ara mateix no tinc gaire estona per a escriure - estic a mig mirar el darrer capítol de House - no m'explaiaré gaire més del compte:

Crec que el més important en aquesta vida econòmcia que tenim són les institucions. És gràcies a elles que ens movem, actuem, fem, invertim, comprem i decidim. Deia Groucho Marx - segurament la ment més privilegiada que mai hagi portat aquest cognom - allò que "el matrimoni és tota una institució, clar, si t'agrada viure en una institució..." i no errava gens.

Si tenim un sistema judicial del qual et pots fiar a l'hora de fer contractes, faràs contractes sense necessitat de més salvaguarda que el contracte. Si no el tenim, és més complicat que ho facis.
Si la vida que ens envolta ens fa veure que abans de tenir quelcom ho hem de comprar, la gent tendeix a jugar al pòquer al Casino enlloc de fer-ho a casa, o tendeix a participar en jocs piramidals, enlloc de crear-los.
Si la gent del teu voltant tendeix a aparellar-se monogàmicament, tu també ho faràs, encara que sigui d'allò més antinatural ique això comporti que es tendeixin a amagar les desviacions d'aquest contracte - les banyes -, i fa que aquestes estiguin molt mal vistes, tant que arribin a pagar-se amb diners.
Si el nen mimat que sempre menja amb coberts es troba al mig del bosc i li toca sopar, buscarà algun sucedani abans d'endrepar-ho amb les grapes.
Faràs sempre cas quasi cec del que diuen els veterans, encara que sigui molt ineficient, ja que allò és el que s'ha d'obeir, enlloc de progressar i tornar-se eficient.
És, podíem dir, la cultura que tenim, la que ens pot ajudar a ser molt grans, o ens pot fer petits, petits.

Les institucions ens suposen un cost o un benefici, segons com afecti, que determina en gran manera la nostra actitud. Aquestes institucions s'han de modificar per tal que les persones tendim a arribar a l'èxit més gran. I crec sincerament, ara que sóc un 91,6% d'economista, que aquesta - i no altra - ha de ser la vertadera dedicació dels economistes.

I a la novena, comença l'últim sprint

Avui, que ja és dimarts, començo de bell nou amb els escrits, havent fet honor al meu anterior post de descansar la setmana de la lectura. Ha estat una setmana, almenys en la lectura, profitosa. M'he llegit l'altra meitat de La Lògica Oculta de la Vida, he començat i finiquitat el primer dels tres llibres de 1714 (Set de Rei) i he començat i gairebé finiquitat el segon (Sota la Pell del Diable), a l'espera que el divendres em retrobi amb la tercera part (que no sé com se diu, i per tant no ho fico en cursiva) i així donar per finalitzades les aventures (i sobretot desventures) de John Sinclair i els catalans.

Acaba de començar el compte enrera. Ara fa tres anys, 8 mesos, 6 dies, 10 hores i 45 minuts m'encaminava des del meu pis d'Encants cap a aquella cosa abstracta que tenen els novatos al cap: la Universitat.

Jo, igual que tots els que començàvem de bell nou - no tots hi començàvem, ja que teníem gent de procedència universitària a la classe - no tenia ni la més remota idea de què coi era allò de la universitat. No perquè no hagués ficat mai els peus en una - ben content i feliç havia realitzat les Olimpíades Matemàtiques a la facultat de la UPC de Matemàtiques, i la Selectivitat als edificis de la FUB de Manresa.

El primer dia el recordo estrany. Molta gent, no coneixia ningú. En certa manera era una situació amb la qual mai a la vida havia topat. Hi havia gent que ja es coneixien - i s'han acabat coneixent més pel bo i pel dolent entre ells. Jo no. Era tot un novato. Amb el meu posat "rústic" - que amb el temps potser s'ha calmat però mai perdut -, les meves ulleres noves i la bossa de les Cangur, amb algun boli nou de trinca dintre. Si no recordo malament vam fer classe d'Introducció al Dret I i Introducció a l'Anàlisi de Dades. Però potser hi havia Introducció a l'Economia I i Matemàtiques I. No ho sé pas. El que sí que sé d'aquell primer trimestre és que vaig tenir un munt de canvis.

El primer i més palpable, si no va passar el dilluns, devia passar el dijous, i va ser quan em van fer classes en castellà - la llengua de l'Imperi. Per mi era una experiència novedosa. Tota assignatura que m'havien fet en aquesta llenga forània era pròpiament l'assignatura de llengua forània. Igual que l'anglès s'hauria hagut de fer en anglès - i per incompetència de qui van ser-me professores sempre es va fer en català.
No va ser un daltabaix ni molt menys. Però sí que va ser una sorpresa tenir professors que parlessin així, i que un cop interromputs en català, ells seguissin imperiosos amb la seva llengua.

També va estar bé perquè es van començar a formar els grupets - i crec que a hores d'ara no en deu quedar cap d'aquells d'aleshores. Vaig començar a conèixer més i més gent nova. El canvi més espectacular per mi va ser un que segurament no hi ha gaire gent que noti. Vaig passar de ser un dels "rics" de la classe de l'Institut a un dels "pobres" allà a la UPF. Hi ha una confluència exagerada de gent amb pares de duros. Després, a Sector Públic II, he après que això passa a totes les unviersitats del món. I és lògic. Que ningú es pensi que els de la UB, UPC o UAB són pobres. A vegades vesteixen tirats, però de pobres en tenen tant com jo de budhista.

Entremig també m'hi vaig enamorar, suposo que com tots els que coneixem a persones que ens atrauen, i és fàcil sentir-se atret en un lloc on hi ha tanta gentada.

Però sobretot em va sorprende la immensa normalitat amb la que em vaig trobar. A batxillerat t'avisaven que el canvi no tenia res a veure amb el que es feia en canviar de la ESO a Batxillerat. Però també és cert que a la ESO ens havíen dit que el canvi a Batxillerat no tenia res a veure amb el canvi de primària a ESO. Deu ser una cosa intrínseca en el professorat això de voler desesperar els que es troben en mig d'un canvi - potser hi frueixen.

I així van passar els timestres i amb els trimestres el primer curs. Amb el primer curs el primer canvi de pis. Amb el segon curs iniciava, a la vegada i de manera una mica estressant, assignatures de la carrera de Matemàtiques a la UB. Una carrera que, tot s'ha de dir, algun dia constarà en el meu expedient, encara que des d'aleshores tot sembla indicar que va una mica per llarg, a iguals "culpes" de l'Erasmus de tercer i dels horaris de la UPF.

Així doncs, tot feliç d'haver tret les meves primeres matrícules d'honor, em vaig encaminar cap a la terra francesa. Allà m'hi vaig estar tan sols un semestre, i l'experiència va ser grata - que no els tràmits burocràtics interminables als quals em van sotmetre messenyors funcionaris d'aquí i d'allà, sense arribar-me a convalidar res d'útil. En tornar em vaig trobar amb que havia de fer moltes més assignatures del compte, i amb que m'havia d'examinar el setembre. No ho havia fet mai d'estudiar a l'estiu. Ni que sigui per a provar-ho, encomano a qui no ho hagi fet mai que ho intenti. I sobretot que ho intenti a Barcelona. I si pot ser en un lloc sense aire condicionat.

I després vaig començar el quart curs, primer trimestre, segon trimestre... i fins a la novena setmana del tercer, a una i mitja d'acabar les classes a la UPF. La sensació és estranya, certament. No he estat mai gaire donat a les celebracions emotives. Ni a les exaltacions de felicitat. Ni de tirstesa. Ni a les mostres de melanconia. I en aquest moment hi ha una mena de realció de totes tres. Una certa tristesa melancònica per deixar (espero) el que ha estat el meu hàbitat durant 31 mesos de la meva vida, els amics, les farres i els grans professors que he tingut el plaer de creuar-m'hi. I molta felicitat per tenir, finalment (espero), el títol de llicenciat.

La setmana de la Lectura a TV3

En solidaritat a aquesta iniciativa fins el dilluns de la setmana que ve no escriuré res més que això que llegiu.

Links al meu blog

Últimament han anat apareixent més links aquí a la dreta-->

Segurament mai ningú s'ha preguntat per què o què m'impulsava a posar-los. Segurament. I per tant això que escric ni és una justificació ni pretén res més que la pura explicació de cadascun d'ells. Si ja hi heu navegat, aquest post és absurd que us el llegiu. Si és pel xafardeig tradicional català de l'"a veure què en dirà" passa directament al final que hi ha un resum. O millor, tanca aquesta finestreta: cliqueja amb el mouse la pestanya amb una X de dalt a la dreta.

A dalt, s'hi troben els tres imprescindibles. Els qualifico així perquè són segurament les pàgines que guarden una millor regularitat amb la meva activitat internauta. La Vanguàrdia és de lectura obligada cada dia, per saber què passa pel món. Brothers in Arms és imprescindible pels 5 mintus de relax que et dóna començar a escoltar-les. Finalment, el gran professor, Mr. X que li diuen a Columbia, és tot un referent per al bloguista que ara mateix t'estàs llegint.

I després, els links més personals. Els llistaré tots:

Primer, i de lectura potencialment obligada, encara que encallat (i l'enorme tristesa que aquest fet desperta als seus potencials lectors entre els quals tinc l'honor d'incloure-m'hi potencialment), el cosinet Nadal. Seria un gran blog si funcionés, certament. Jo t'hi animo, aquesta vegada des de la red, a que hi tornis!

El segon de la llista és el del Club de Borsa 35 de la UPF. Malgrat que hi poso que està tancat per vacances, molt de tant en tant hi surt alguna notícia bursàtil d'allò més interessant.

El blog del Pere - o Pedro pels d'Andalusia i les Castelles - és força interessant. Els seus escrits, no obstant, recentment també es poden trobar al weblog del senyor Sostres. I rambé recentment li he pogut llegir algunes crítiques d'algunes persones que entenien tant del que parlaven com jo em conec la ciutat d'Ulan-Baatar (ni he estat ni pretenc estar a Mongòlia, per si algú no ho entengués).

Els Blogs de l'Ignasi i del Bruno els explico junts, ja que junts els he coneguts. Són prou eloqüents sobre el que parlen, tots ells tan catalanistes com el sindicat que he defensat al Claustre de la UPF. I el del Bruno, a més, Jenista.

El de la Lídia també ho és molt, de catalanista. Però té un cert ànim més de reculls d'articles d'Opinió que d'aquí a quatre dies et trobaràs a l'Avui. Té tant d'ànim com de certesa que hi acabaran apareixent - no aquests pròpiament, però sí els que escrigui en el seu moment.

El Blog de l'altre Pau (i Amor). Brillant en els temes de política. De fet, segurament conté alguns dels millors anàlisis de política que he llegit mai. També s'hi parla de Futbol, i d'altres temes. Però realment, per l'estructura i voluntat que crec que té el seu Blog, és un referent sense pèrdua per tot universitari home (o dona futbolera) que pretengui tenir una lectura entretinguda. (Això de fer Blogs collonuts deu anar amb el nom).

El Bloguirutxu en realitat no es diu així. Per a no faltar la veritat he de dir que es diu kikirutxubenigni - esperit roberto benigni. Però com que a mi m'agrada sobretot ficar "blog" al principi, he pensat que aquest sobrenom és perfecte :) És el típic blog que et pots esperar d'un intel·lectual solsoní: compagina explicacions alcohòliques amb reflexions molt interessants. Kike for Mayor! - Kike per ALCALDE!! (de Solsona, és clar, les altres ciutats busqueu-vos-en un altre, que aquest és nostre!)

I fins aquí tots els links que tinc. Segurament si n'agrego de nous no escriuré un altre post. Així que en certa manera, sou uns afortunats!

4 eixos polítics

En l'actualitat no es pot analitzar la política espanyola com algú ho faria de l'alemanya, l'americana o la francesa. No es pot fer perquè aquí no hi ha hagut mai prou llibertat. A França tampoc l'hi ha haguda, però en època d'utilitzar armes les van fer servir per eradicar tothom que no volgués ser francès. Als EEUU tens la llibertat de cremar la bandera, si et ve de gust. I Alemanya si un Länder se'n vol anar, ho fa i llestos.

Aquí no, no ho pots fer. No tens llibertat, i com que no la tens, estàs obligat a acatar unes normes estatals que hi ha qui vol trencar. En els altres, tothom acata les que ja hi ha, i només es volen fer modificacions sobre el futur. Aquí, en canvi, per culpa de la poca llibertat, és necessari reformular el passat. Aquesta reformulació del passat té a veure - i només té a veure - amb la reformulació de l'Estat. Aquí molts no volem tenir DNI espanyol. I no tenim la llibertat de tenir DNI d'on el volem tenir - Catalunya, jo, altres d'Euskalerria.

Això ens porta a una difícil anàlisi política. En els altres llocs et pots imaginar una línia recta de, posem, un metre de distància, i tots els individus estan allà col·locats. Com que tots paguen el mateix en el mercat de poder, els dos grans partits majoritaris tendeixen a bellugar-se fins el centre polític. Des d'allà és el lloc on millor es pot agafar el major nombre de vots.

D'aquí se'n treuria que a Alemanya hi ha la Merkel i l'Schröeder, a França la Segolène i el Sarkozy i als EEUU els demòcrates i els republicans. I no més. No hi ha altres partits gaire significatius.

Aquí ens trobem que la falta de llibertat ens porta un nou eix, el nacional. Aquest eix es podria col·locar perpendicular a l'altre i tenir allà una nova barra d'un metre de llarg. Ara la gent estaria col·locada en tot aquest pla d'un metre quadrat. Aquest fet fa que la cosa no sigui ben bé tan simple. Ara tenim quatre espais majoritaris. Però encara és analitzable. Així ens quedaria un ERC, PSC, CiU i PP com els quatre grans partits.

Però entenc que si parés aquí l'anàlisi, a part de simplon, la gent me'l criticaria per erroni. I tindrien tota la raó del món. La veritat, no obstant, és que a part d'aquests eixos n'hi ha un parell més que són prou importants.

El tercer seria el mediambientalisme. Per massa parlat i poc rellevant, m'agrada considerar que no és més que una transformació de l'última part esquerra del primer que comentava. D'aquí que ICV en el tema nacional no sigui ni carn ni peix. I d'aquí que la majoria de coses que diu no siguin més que reformulacions d'allò que defensaven els comunistes dels 60 - més restriccions i menys llibertat. I el mateix passa amb el partit verd alemany.

Finalment el quart i, per mi, més important de tots: l'eix liberal. M'agrada dir-li'n així perquè desfà molts tòpics que ens tenen mal acostumats la premsa i el pensament generalitzat. Aquest eix és fins on el polític es fia de la gent que governa.

És l'eix de la intervenció, i va de baix cap a dalt. A baix hi ha molt intervencionsime - URSS d'Stalin, França de Chirac, Espanya de Franco - i a dalt de tot no hi ha govern - seria una anarquia. Per entendre'l millor, poso alguns exemples:

A Anglaterra a part dels Conservadors i els Laborals tenen un tercer partit en discòrida, els (endevineu-ho) LIBERALS! Sí, un lloc on la gent no té por per dir-ho.

A Dinarmarca existeix el "Partit Liberal Progressista" que es col·loca a l'esquerra del primer i amunt en el quart.

A ERC, Uriel Bertran i Carretero crec que només es distancien en aquest eix. Els altres dos importants - esquerra-dreta i nacional - els veig molt semblants. Al meu parer, Carretero és més liberal que Bertran.

Un altre cas és CiU del senyor Felip Puig. Ell proclama als quatre vents que són liberals. Ara bé, un cop interpel·lat sobre qüestions liberals, s'autoproclama "hehe, proteccionsita" (F.P. dixit). Això demostra que segurament estan a la banda que ell vol del primer eix, però no pas d'aquest darrer.

Un nou exemple seria el que està succeint avui en dia al Partit Popular. Els Gallardistes són més de "centro" que els Aguirristes en el primer eix. Però segurament són menys liberals que aquests altres.

I finalment al partit republicà dels anys 70 i 80. Hi ha dos casos paradigmàtics: Nixon i Reagan. Els dos molt provablement en l'eix esquerra-dreta inicial estan al mateix lloc. Ara bé, no té ni punt de comparació un escandalós watergadista amb un reaganomicista. El segon molt més liberal que el primer.

Fotografia de l'economia mundial

En l'economia mundial actual hi ha diversos "miracles". Un miracle sol ser anomenat així quan un país té unes taxes de creixement del Producte Interior Brut molt elevades de manera continuada. El cas més sentit és Xina amb la seva filosofia de l'"Enriquir-se és Gloriós" (Deng Xiao Ping dixit). Per tant, d'aquest no en parlaré, perquè en l'actualitat hi ha diversos miracles pel món.

Un de força espectacular és el dels tigres asiàtics. Ho han estat perquè han tingut unes taxes de creixement que els han permès passar de la més absoluta i miserable pobresa a uns nivells de renda semblants als europeus. Mentre que la mitjana de renda per càpita de la Unió Europea és de 32,900$ aproximadament, tenim els asiàtics amb les següents: Corea del Sud (24,600$), Taiwan (29,800$), Singapur (48,900$), Macau (28,400$). Són veritables miracles econòmics. Aquests nivells els han aconseguit amb menys de 50 anys!

Hi ha els altres miracles aisàtics. Els que han començat més tard. Cap d'ells té una renda superior a 10,000$, però les taxes de creixement que estan experimentant fan pensar (i esperar) que un dia no molt llunyà estaran al mateix nivell que els seus socis avançats. Aquests països són Tailàndia (4,5%), Vietnam (8,5%), Laos (7%), Cambodja (9,1%) o Indonesia (6,1%).

I és que abans que les Corees i els Taiwans va començar un Japó agrícola que avui en dia gaudeix els seus 33,800$ de renda malgrat haver tingut un dels episodis de crisis econòmica més llargs de l'Àsia moderna.
Un altre exemple de tigre, aquest cas celta, és Irlanda (45,600$, 5,3%): els veïns alcohòlics, catòlics i poc treballadors dels britànics (els tres motius que històricament s'havien donat a la pobresa d'Irlanda), en l'acutalitat, gràcies a les reformes tributàries realitzades, són el segon país més ric de la Unió Europea (molt per davant dels refinats anglesos - 35,300$, 2,9%) just per darrera del quasi-paradís fiscal de Luxemburg (80,800$, 5%) i país més ric del món.

Un altre cas molt important tant per mi com pels que us llegiu això és l'estat espanyol. En l'època del Desarrollismo es va fer exactament el mateix que avui en dia economistes d'arreu del món lloen als asiàtics: creixement de l'economia i abandonament de la pobresa. I no és per menys que els ho facin a ells, però nosaltres venint d'una autarquia que va fer entrar en suspensió de pagaments l'estat franquista dels anys 50 del segle passat, passa en l'actualitat pels 33,700$.

Actualment països com Sud Àfrica (5%, 10,600$), Azerbadján (31%, 9,000$), Georgia (12%, 4,200$) , Armènia (13,7%, 5,700$), Brazil (4,5%, 9,700$), Rússia (8,1%, 14,700$), la Índia (8,5%, 2,700$)... són països que estan tenint, tots per motius ben diferents, uns índex de creixement al·lucinants. I són al·lucinants per la magnitud del creixement, per la durada que estan tenint i pels nivells que s'espera que assoleixin. També es podria posar dins del sac Angola (6,500$, 16,3%)vi Bostwana (14,700$, 4,7%).

Si tots els països que en l'actualitat són pobres prenen bona nota de les reformes que s'estan fent en aquests països, en un període més breu del que ens pensem, la Terra deixarà de ser pobra. El problema que ens trobem és que hi ha països entestats en no voler sortir de la pobresa. O almenys això ens fan pensar els seus dirigents. El país més emblemàtic al respecte és Corea del Nord (1,900$, -1,1%). Amb una economia que es fa petita dia rera dia i un règim estricte que pren les llibertats del seu poble, és segurament el país a partir del qual es podria fer un manual de com no fer mai les coses. I és curiós perquè fa seixanta anys eren molt semblants amb la seva germana del sud. Un altre exemple a comparar és Sudan amb Txad. El primer, amb la captació d'inversió estrangera creix a un 12% i dobla en renda per càpita el seu veí que amb la seva inestabilitat, decreix.

Com la vida mateixa

Et despertes i, com que no has d'anar enlloc, mandreges una estoneta. El veí es posa tonto donant cops a una paret amb algun obejcte sorollós, i finalment optes per sortir del llit. Et lleves.

Amb aquella cara mig adormida i els cabells fent formes que mai aconseguiries voluntàriament, engegues l'ordinador. Vas al lavabo i et rentes les dents. Mentre te les rentes penses que ahir a la nit no vas rentar als plats, malgrat prometre-li a l'Anna que veuria la pica implecable quan anés avui a la Universitat. Et fiques la mà esquerra al cap mentre te'l rasques veient que potser s'haurà enfadat per culpa del Doctor House. També te li fiques pensant en la quantitat de feina que has de fer. En realitat no és gaire, però en aquell estat mig somnolent penses que es tracta d'una feina titànica. Acabes de rentar-te les dents i fas els glopeigs i tota aquella part que és més desagradable d'explicar. Quan has acabat, baixes les escales.

Engegues l'aigua calenta de la pica i fas una remullada a tots els plats, gots, coberts, paelles i olles que t'esperen. Agafes l'esponja, mistol i lleixiu. Aarghh...! L'hipolclorit sòdic! Quina pudor! Algun dia et quedaràs sense mans, penses. Fas la feina que t'espera.

Quan l'acabes et sents tan realitzat que tindries ganes de fer alguna altra cosa. Així doncs t'asseus a mirar la tele esperant que et passin. T'encens la primera cigarreta del dia.

Quan acaba aquesta primera t'adones que la segona no la podràs fer allà. Així que t'alces i vas a l'ordinador. Et connectes al messenger. Et connectes a la vanguàrdia. Com que les notícies estan en el mateix format i no són significativament diferents de les del dia d'abans, creus que encar ano han acutalitzat i tornes a baix. Et fumes el segon tot esperant que passi el temps. Canvies de posició. D'assegut a ajegut. I d'ajegut a endormiscat. D'endormiscat a son profund. Quin plaer no haver de fer res!

Al cap d'una estona arriba l'Anna, i per despistar-li el possible comentari li dius: "Mira què he comprat!". Diu "què?", mentrestant la portes a la cuina. Un cop allà, li endosses "no, és broma" i te'n tornes al sofà a estirar-t'hi de bell nou. Et queixes del veí i el seu taladre, ara.

Arriba l'hora de dinar. T'aixeques i et prepares una olla - neta! - amb aigua, la poses al foc. Quan bulli, hi tiraràs els macarrons, però abans has agafat una paella i estàs fergint carn picada amb tomàquet Solís. Com t'agrada aquest tomàquet! En una altra estàs fent les corquetes congelades que vas anar a comprar al súper.

Aquest és el relat de la meva vida des que m'he llevat fins just abans que acabés de prepar-me el dinar. Els macarrons i les corquetes estaven increïblement bones, és l'aventatge que té ser un cuiner molt bo. Hi ha modificacions respecte la realitat, petites invencions i innovacions literàries. És la gràcia de ser l'únic que coneix perfectament la pròpia vida!

Un dubte raonable

No hi posaré els títols, però... quina és millor?

http://es.youtube.com/watch?v=4Zvz2GJaIqI&feature=related
http://es.youtube.com/watch?v=AbK1L7SynU8&feature=related

Una:

L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca
a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.

Però Siset, fa molt temps ja
les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va
ella es més forta i més gran.

Ben cert sé que està podrida
i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida,
torna'm a dir el teu cant

Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I, mentre passen els nous vailets,
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.


I l'altra:



Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.


Són genials!

PC FÚTBOL

Aprofitant el constipat que he patit aquest cap de setmana llarg m'he dedicat a reviure uns dels moments més emocionants de la meva infantesa: guanyar Lligues, Copes d'Europa, Supercopes d'Europa, Intercontinentals, Copes del Rei... amb equips virtuals en lligues virtuals.

Òbviament he agafat el Barça, el millor equip del món. Després d'11 temporades i alguna que altra trampa en alguna final he aconseguit 10 lligues, 5 Copes d'Europa, Intercontinentals i Supercopes d'Europa, 6 Copes del Rei i 8 Supercopes d'Espanya. També Gampers i demés trofeus per l'estil.

Era una època feliç per mi, i ho ha tornat a ser. Si no n'és de fàcil la felicitat. Sense la necessitat que tingui més repercussió que la que es mereix, al meu cap li ha semblat que era el millor míster del món. Al final, per això, he decidit que ja n'hi havia prou. He plegat, i sense necessitat d'anar mai als números rojos.

Notícia lamentable

Només hi ha una cosa pitjor que la democràcia i és qualsevol altra forma de govern.

El senyor Rector de la Universitat Pomepu Fabra ha pres la pitjor decisió possible, al meu parer, i és fer valdre el poder d'un grup més reduït que el Claustre per tal de refutar alguna de les propostes aprovades per aquest, amb les quals ell no estava d'acord. Això és més propi d'un directori falangista o un politburó comunista que d'una entitat democràtica. Lamentable senyor Moreso retirar la proposta aprovada en Claustre de no admetre els membres de la Corona.

I li diu algú que a la votació es va abstenir.

Hem de tenir especials?

L'estructura de l'Estat requereix de finançament, i s'ha de treure d'alguna banda. Però no per això ens han de col·locar més i més impostos. La renda, el consum, el patrimoni i les societats són més o menys justificables.

Però n'hi ha uns que no ho són gens: els impostos especials. Aquests solen aplicar-se a productes que per algun motiu algun polític va pensar que mereixien pagar més que l'impost sobre el consum corresponent. La gasolina, el tabac, l'alcohol... en són els exemples més paradigmàtics.

Fins avui mateix em creia que tenien tota la raó del món en fer-ho. Em deien: com que tenen una "elasticitat" més baixa, han d'estar subjectes a més impost. Elasticitat és la típica paraula que t'endossa un economista per evitar que comprenguis de què t'està parlant. Jo que no sóc economista (encara) i que prefereixo que sí que ho entenguis, et diré què vol dir: l'elasticitat és com reacciones davant de canvis. Per exemple, si de cop i volta s'apuja un euro anar a comprar un yoghurt, i tu enlloc de deu te'n compres vuit, vol dir que tens una elasticitat-preu (el cognom té a veure amb el què et canvien) diferent de zero. Vol dir que hi has reaccionat. Si compressis exactament els mateixos yoghurts, voldria dir que ets "inelàstic". Si no en compressis cap, totalment "elàstic".

Doncs segons la teoria econòmica que coneixia fins avui al migdia, l'alcohol, el tabac i la gasolina tendien a ser molt inelàstics. Això justificava que paguessin encara més impostos dels que tocaria. Al cap i a la fi, si un alcohòlic no deixa de beure vodka per pagar més, se li cobra més i llestos.

Sense entrar en el debat de la moralitat (o falta de) que hi pugui haver en cobrar més als més desgraciats de la societat (política no gaire propera a la que faria un Estat del Benestar, segons el seu manual) em semblava correcte que les arques estatals es financessin segons aquesta teoria (de Lerner).

Però ha aparegut a les meves mans un bon llibre d'economia divulgativa, a l'abast de tothom. Es diu "La Lògica Oculta de la Vida", i no té res a veure amb els Masons. Està brillantment escrita pel mateix autor de "L'Economista Camuflat", Tim Harford. A part d'aprendre anècdotes i historietes d'allò més interessants, allà es diu que no és cert això sobre la gent addicta. I que aquesta troballa ha estat publicada en treballs de Becker i Murphy.

Això molts ja ens ho temíem, en veure com baixa dràsticament la recaptació per especials en augmentar molt aquest impost, com passa a la major part dels estats europeus més desenvolupats que l'espanyol. Però en no tenir l'evidència necessària, seguiem acceptant aquestes bestieses.

Però sabent-ho, ho dic ben clar: fora especials!

La Corona (o història d'una abstenció)

L'altre dia vaig penjar un escrit parlant de com havia anat el Claustre de la UPF. En sí, era una crítica cap als grups d'extrema que hi ha aposentats a la Pompeu. Ells s'autoanomenen de la banda esquerra. Però amb tots els respectes, les propostes plentejades i la manera de pensar de la immensa majoria d'ells es remonta a les darreries del segle XIX i, com que fa més de 100 anys que va passar, a mi m'agrada anomenar-los d'extrem conservadurisme. Jo els poso al mateix nivell que els jueus ortodoxos, els cristians retrògrades, els anarquistes i els feixistes. Com sempre dic, l'eix dreta-esquerra és absurd avui en dia.

I ara escriuré sobre el fet segurament més publicitat del claustre que vam fer: la Corona espanyola no pot ser convidada per la Universitat. Òbviament poden venir de visita, com una persona més.

Quedi clar, i abans que res, que no sóc pas monarca, jo. Sóc republicà. Les figures posades per la gràcia de Déu no m'agraden. I per la gràcia de Paco, menys. Per tant, no podia votar en contra de tal proposta. I no vaig votar-hi en contra.

Ara bé, tampoc sóc imbècil (o almenys no me'n considero prou). El grupúscul d'extrem conservadurisme que va proposar aquesta moció ho argumentava com segueix: "No pot venir una figura antidemocràtica i, per tant, no pot venir cap membre de la Corona".

D'acord, fins aquí el raonament no és incorrecte. Però per mi es cometien dos errors gravíssims.

El primer, si no pot venir una figura antidemocràtica, tampoc pot venir l'Abat de Montserrat. No és pas que li tingui gaire estima, jo, a aquest bon home. De fet no sé ni com es diu. Però sí que és cert que pels centenars de milers de persones creients que hi ha a Catalunya (i pels centenars que hi ha a la UPF) aquest senyor és molt estimat. I com a representant estudiantil no m'agradaria que no pogués venir aquest senyor a explicar el que li vingués de gust. Un altre exemple, el president de la Borsa de Barcelona. No m'agradaria pas que per aquest tipus de sectarisme se m'argumentés que l'Horatalà no pogués venir a la UPF. Ja sé que no l'hem elegit entre tots, però el valor afegit que ens aportaria seria molt gran, i de gran interès, segurament.

El segon és una crítica als presentants de la moció. El SEPC/CEPC/Alternativa Estel han portat membres de l'aparell estatal cubà. Els senyors cubans, que jo sàpiga, no els ha votat (lliurement) ningú. Va ser un cop d'estat i un govern imposat per les armes. I malgrat tot, ells els conviden. Una flagrant falta de conducta racional, al meu entendre, han comès aquest grupúscul de radicals.

Vist això, el meu vot no podia pas ser afirmatiu.

Per tant, em vaig abstenir

Multes? (I)

Acabo d'arribar al pis de Barcelona. He pres el metro en l'últim tram. I m'he fixat en un fet: fa anys que no apujen les multes per fumar o per no anar amb el bitllet de metro correcte. 30,05€ el primer, 40€ el segon. Abans que aterrés aquí, ara fa 4 anys, ja hi havia aquestes tarifes. No obstant, el preu dels bitllets estan experimentant unes pujades per sobre la inflació any rera any. És a dir, amb la política de preus que està seguint l'Ajuntament de Barcelona, en posar-nos més barat - relativament parlant - la mala conducta que la bona, aconsegueix que la gent opti per la primera. Cada any ens surt més a compte no validar el bitllet. Cada any ens surt més a compte fumar-hi. Caldria que hi pensessin una mica més, senyors del TMB.

Dissabte a la nit

Dissabte a la nit. Acabo de tornar de festa. No tinc son, però tampoc volia allargar innecessàriament la nit, quan demà tinc la intenció de dedicar-me plenament a l'estudi de l'assignatura que m'examino en breu.

És, per així dir-ho, curiosa la festa de Solsona. Sempre els mateixos llocs, sempre la mateixa gent. Sempre els mateixos restaurants, previs a la sortida. No em desagrada, ans al contrari, ho gaudeixo força. I sobretot ho gaudeixo força perquè sempre tinc l'alternativa a sortir per Barcelona, on es donen exactament les condicions inverses.

Crec que la riquesa personal que et dóna haver de valer-te per tu mateix a Barcelona - o a qualsevol que sigui la ciutat a la que et desplaces de la tutel·la paterna - és imprescindible per a formar-se amb mires prou amples. No solament per la festa - òbviament. No solament pel fet d'haver-te de preocupar de fer el dinar i el sopar uns quants dies consecutius. No solament pel fet d'espavilar-te amb les factures. No solament per entrar en àmbits totalment diferents als que un estava acostumat. Però sí per la unió de tots aquests factors i molts d'altres. Sincerament crec que qui no ha pogut tenir a l'abast les responsabilitats de ser adult s'hauria d'esmerçar per a poder-ho fer. És un pas més cap a la llibertat.

I la llibertat és, crec, el fi últim de tot ésser humà.

L'alternativa a l'elitisme

El dimarts passat vaig anar al meu primer (i segurament últim) Claustre Universitari. Vaig dir que proposaria canviar el nom de la Universitat, però en últim moment les meves intervencions van ser més en pro de la democràcia, de l'augment de les beques de col·laboració, de l'expulsió de l'OCÉ (a qui ja vaig dedicar un escrit complert a inicis de blog), la millor convalidació de la Lliure Elecció i alguna altra bona proposta, totes òbviament refutades.

No vull extendre'm en com va ser el Claustre - llarg, avorrit, 7 hores escoltant coses a veagades interessants i molt sovint estúpides.

El que sí que vull fer és una crítica als grups CEPC- Alternativa Estel (que sembla el nom de l'escrit) i AEP sobretot. Aquests dos grups van fer alguna proposta maca (voler canviar el nom de Wellington per algun de dona), i moltes d'absures. Entre elles m'agradaria destacar el fet de voler donar més poder al Claustre per així treure'l a la resta de membres de la Comunitat Universitària (en la qual em van donar tota una lliçó de demagògia dient que una proposta que jo feia estava malament només perquè aquesta l'emparava una llei aprovada durant el mandat del PP). De demagògia també ens en van ensenyar alguns dels líders d'aquests sindicats proclamant tot sovint "els estudiants pensem..." o "els estudiants no volem..." per a referir-se a les seves pròpies impressions i mai - òbviament, d'altra banda - les de tot un alumnat molt menys radical del que ho són ells - no deixa de ser curiós que el panorama estés ple de radicals quan ni de tros es percep aquest radicalisme en general. També era força impressionant la voluntat de negar-se a acceptar el Procés de Bolonya quan òbviament no és competència Claustral acceptar-ho o no. Però sobretot es van estar a dir que la UPF no havia de ser elitista. Que l'elitisme estava malament. Que tot el que es feia era en pro de l'elitisme dolent. Que si l'elitisme per aquí, que si l'elitisme per allà.

M'agradaria deixar aquí escrit que l'alternativa a aquest eltisime que tan poc els agrada no és altra que la mediocritat. I per a ser mediocres ja tenen moltes altres Univesitats al seu servei. Si no volen elitisme pompeià, que es mengin la mediocritat que els ofereixen altres centres mediocres. Esperem que l'elitisme augmenti en els propers anys. Esprem que facin una aposta forta per a la qualitat de l'educació. Esprem que fiquin exàmens més complicats i no sigui tan fàcil obtenir-ne el títol. Per l'eltisime. I que aquests que en són contraris ens deixin als de Pompeia en pau.

Interessant

- Quina història més lletja.
- Eh?
- Quina història més avorrida que m'estic llegint, de debò.
- Ah... - Aquella expressió no era ben bé d'acceptació, era de defuig.
- De debò, quina història més absurda.
- Ehmm... - allò ja em començava a cansar.
- Em sents? Quina bestiesa que estic llegint!
- No ho sé, para de llegir-la.
- No puc, no ho veus?
- No, vaja, no ho estic veient en aquest moment. Però si tant poc t'agrada, deixa-la. Qui t'obliga a seguir-ho fent?
- Ningú, suposo... ai, en sèrio.
Es fa una pausa. Una pausa curta, malgrat tot, que a mi em deixa seguir amb el que faig...
- De debò, això és una vergonya, quina absurditat.
- Doncs para! I deixa'm estar, que ja n'estic cansat de sentir-te. Senzillament deixa-ho.
- D'acord, la última paraula i paro.

FI

Senyor Montilla, marxi

Les coses s'han de dir clares: mai he sigut un admirador de Montilla. Quan va postular-se com a mal Ministre ens ho va deixar força clar. I en les passades eleccions molts el vam veure com "el mal menor" dels dos candidats. Un Artur Mas que no acaba de fer el pes a molts catalans contra un Montilla que, a priori, semblava que se'n podria sortir.

El problema dels "a priori" són que, si a posteriori no resluten com hom esperaria, són un frau en tota regla. I aquest és, almenys per mi, la sensació que em deixa l'Il·lustre President.

Tots ens n'hem rigut (amb pena, perquè és una rialla patètica) quan l'hem vist fent veure que feia un discurs, però acabava sent una mera computadora que es dedica a repetir el que hi ha en un full escrit. Almenys Maragall era un gran orador. Moltes de les mesures preses per aquest govern són d'allò més restrictives. I no només per això dels 80Km/h (jo no porto mai cotxe, ara que tots els que circulen per les Rondes ho critiquen). I no només per la Llei de Paritat (jo no sóc cap alt càrrec de cap empresa, ara que a tall d'exemple, Teresa García-Milà deia que no en va trobar mai cap d'inconvenient per a ser alt càrrec directiu). I no només per a aquest fraudulent ús de l'aigua que se'ns obliga a fer als ciutadans que paguem impostos (jo no tinc piscina per omplir, ara que ciutadans honrats es vegin temptats de denunciar el veí és més porpi de règims estalinistes que de democràcies liberals).

Però tot això jo ho puc tol·lerar, al cap i a la fi, no m'afecten excessivament. Només no els votaré. Però ho puc acceptar. El que em sembla de jutjat de guàrida és una anècdota que em van explicar l'altre dia:

Resulta que se li van acostar al Montilla, que regalava roses, i l'home, fent-se el carismàtic els va demanar "i d'on sou?". La resposta, en tant que de la meva comarca, va ser "del Solsonès". Estupefactes es quedaren quan, un cop sentit això, se li empesca al, per dir-ho finament, inferior a la mitjana en cocient intel·lectual, que els engegà "del Pallars Solsonès?".

Un pot tenir unes idees, o en pot tenir unes altres. El que no pot ser és que qui ostenta el tron de President de la Generalitat no es conegui les maleïdes comarques catalanes. O és que Zapatero, Aznar i Gonzàlez no es coneixien les províncies espanyoles?

Si us plau, Senyor Montilla, no marxi, foti el camp!

Bellesa, diners i intel·ligència

La bellesa, com els diners o la intel·ligència, és una cosa que, a igualtat de tota la resta, quanta més millor.

M'explico: si tu has de parlar amb algú, independentment de tota la resta d'atributs que pugui o no tenir, és més plaent que sigui bell o bella. També ho és que sigui més intel·ligent. I sempre és millor ser ric que ser pobre. Totes aquestes afirmacions són certes si pel fet de ser més bell, intel·ligent o ric no es canvia la resta. Evidentment hi ha rics, guapos i intel·ligents que no cauen bé. Però no necessàriament caurien millor si fossin pobres, lletjos i estúpids. Al cap i a la fi, són només atributs de la persona. I si la persona darrera els atributs ens sembla idiota, no necessàriament deixaria de semblar-nos-en si se li canviessin. Hi ha dos problemes en la personalitat dels indvidus. El primer és com són innatament i l'altra com tendeixen a ser per tal com neixen.

Moltes vegades la gent molt intel·ligent tendeix a una certa sossesa o freakisme que no agrada. La gent molt guapa a una supèrbia fastigosa. I els rics a un pijerisme desagradable.

Aquest fet és per allò que els economistes anomenem un "efecte substitució". I passa perquè el preu relatiu dels béns canvia. Per dir-ho així, a un guapo li és més fàcil que la gent li faci més cas, li és més barat. Com que li és més barat, ho valora menys, per això tendeix a comportar-se com un imbècil. La persona intel·ligent troba menys costós especialitzar-se en una freakada que no pas socialitzar-se si se'l compara amb la resta de la gent; per aquest motiu tria la primera. El ric troba més barat vestir Lacoste i jugar a pàdel i per això ho fa.

En aquest sentit, l'òptim és la gent que ens cau bé independentment dels atributs que tingui, i que a sobre, no canvia com és pel fet de tenir més diners, bellesa o intel·ligència. La definició en economista seria: "ens agrada la gent inelàstica".

Ara que tenim inflació

El preu de les coses és segurament la dada més important en l'economia. No el preu per se. No la quantitat absoluta d'euros - o dòlars, o lliures, o yens... - que costa alguna cosa. O un conjunt - una cistella - d'ells. Però sí quantes d'aquestes se'n poden comprar. Al cap i a la fi, i malgrat pugui pesar a determinades ideologies, el poder consumir és una cosa que ens treu infelicitat. La solidaritat i la cairtat no és res més que un clar reflex d'aquest fet.

I avui en dia estan saltant totes les alarmes referents als preus. "La inflació a la zona euro ha pujat un 3,6%, la més alta des de 1997" ens diu el titular de la Vanguàrdia. La inflació és l'augment dels preus. És dolent que la inflació sigui molt alta? Doncs sí, sí que ho és. Imagineu-vos que passaria si avui poguessiu comprar la meitat del que podíeu comprar ahir. L'economia no funcionaria. Una inflació desmesurada fa perdre poder de compra, fa marxar els inversors. Fa més difícils les prediccions de rendiment. Causa distorsions fiscals - imagineu-vos si cada dia es pogués comprar la meitat que el dia abans, en la declaració de renda (el juny) el Govern no ingressaria prou ni per comprar un paquet de xurros pel Bono. De fet quan la inflació puja massa s'anomena hiperinflació. D'aquestes n'hi ha hagut moltes al llarg de la història (Àfrica i centreamèrcia són les regions on més se'n poden comptabilitzar). Però segurament per a nosaltres la més important fou la que assolà l'Alemanya d'entreguerres - encara que els primers que en vam patir una ben documentada vam ser els Ibèrics amb l'entrada de metalls al s.XVI.

Certament que els preus pugin massa és dolent. També ho és que cada dia baixin. Torneu a fer el joc mental, si un paquet de xurros fos més barat demà que avui la gent només compraria un paquet avui per matar el cuquet, però s'esperaria a fer la compra forta. Així doncs, tot s'encallaria. Això és el que li va passar a Japó a inicis dels 90, i tot just ara se'n comencen a recuperar.

Llavors, queda clar que un augment exagerat o una disminució de preus és dolenta. Però 3,6% és excessiu? En qualsevol cas, és dolent perquè el BCE va fixar (amb certa aleatorietat) que la inflació òptima fos pròxima al 2%. Evidentment, actualment gairebé patim el doble d'inflació que aquest òptim. El que és clar, no obstant, és que mai s'han dignat a dir per què el 2% i no el 3 o el 4%. O l'1,5%. Llavors, enlloc d'aixecar alarmes, potser, el que hauria de fer el senyor Trichet és reformular aquella proposta consitutent del BCE i moure's del 2% cap a una xifra més realista.

Ara que per mi l'òptim seria agafar una xifra aleatòria (i el 2% ja em sembla prou correcte) i no bellugar-se'n. Perquè, que quedi clar a tothom que aquesta inflació era d'allò més previsible (ja ho vaig dir en el post "De Bancs Centrals i la seva manera d'entendre l'economia"). Ni recuperacions de bancs ni històries. Que aquesta inflació excessiva és deguda al mal joc dels bancs centrals. El que han estat fent té un símil al de l'àrbitre que enmig del partit que el seu equip perd agafa la pilota amb les mans i fica la pilota dins la porteria contrària. Aquests Bancs Centrals han estat fent trampes!

Jo voto Anakin Skywalker

No, no m'he tornat un freak de la guerra de les galàxies. Però recentment n'he revisualitzat algunes. Sencera, segurament, cap d'elles, totes a trossos. Les lluites d'espadatxins i les batalles intergalàctiques realment no m'apassionen, i crec que no són cap cosa de l'altre món en aquestes pel·lícules, almenys, en els dies que corren.

Però sí que és cert un fet en aquesta sèrie. Tothom estaria d'acord en que "El lado Oscuro de la Fuerza" és una cosa dolenta - els Siths - i que l'altra - els Jedis - són els bons. Són grans. El mestre Yoda al capdavant. I l'Obi-wan.

Doncs deixeu-me dir que no estic d'acord amb aquest punt de vista. Al cap i a la fi, jo crec que senzillament s'ha criminalitzat els altres. Perquè, siguem clars, els "dolents" són uns lliurepensadors. Per què treballar més del compte? Per què no poder estimar? Per què no poder odiar? Per què lluitar per a eradicar els altres? Els jedis, senyors meus, són uns salvatges. Són uns sectaris. Sembla més propi d'un partit polític que d'uns "guradians de la pau", ara que, vist el model castrista, ben bé ens podríem pensar que no s'allunya tant de la realitat.

Cert seria que la moralina que se n'extreu vindria a ser que comportar-se patint com ningú i sent una persona que no es qüestiona res, és la bona manera, la correcta, de fer les coses. Però aquesta no és res més que la moral darrera de tota dictadura. "No et pots qüestionar la validesa de...". No et pots qüestionar la validea de la democràcia.

I això entra en franca disputa amb l'essència de la democràcia per sí mateixa. Aquesta no és més que el millor mitjà que hem aconseguit els humans per a ser governats. Però no vol dir que sigui un fi inqüestionable. És, crec, la representació cinèfila de qualsevol tipus de secta. Al cap i a la fi, creure cegament en una cosa és sectari. I en molts casos les associacions de persones tendeixen a confondre - amb més o menys encert - el mitjà per la finalitat. També l'associació de persones que vivim en democràcia.

I de totes les pel·lícules, l'únic individu que no actua sectàriament és el que en un futur serà el temible Lord Darth Vader. Només per aquest fet, jo voto Anakin Skywalker.

Sindicats...

Fa poc ha sortit a la llum que els treballadors de justícia, en vaga des de feia temps, han pactat amb el Ministeri, tot arribant a un acord on "no ha habido ni vencedores ni vencidos" en paraules de l'encara Ministre en Funcions.

Aquesta afirmació contrasta amb els manifestants, que al crit de "Nos habéis vendido" mostraven la seva insatisfacció amb el resultat de les negociacions. Els crits anaven en contra dels sindicats que sembla ser que no han fet la feina que els tocava. O almenys la feina que els treballadors esperaven que els sindcats haguessin fet. Curiós el món sindical. Almenys avui en dia.

Anem enrera. Anglaterra, Revolució Industrial. Milers de persones treballen en unes condicions d'extrema duresa en fabriques del tèxtil, mines, i tenen uns sous miserables que no els permeten viure gaire. Mentrestant, els propietaris de les fàbriques es fan d'or venent els productes, es fan cases immenses i llueixen jaquetes noves. En aquell moment surten dues idees: la primera, marxista, diu que si el propietari de la fàbrica és ric és perquè els treballadors són pobres. La segona, liberal, diu que si els treballadors són pobres és perquè són massa, i si els propietaris són rics és perquè són massa pocs, i que a mesura que s'avanci, els treballadors aniran cobrant més, i els propietaris aniran veient com les fàbriques han de tancar gràcies a l'evolució econòmica.

Un parell de segles més tard, amb certa perspectiva històrica, es pot analitzar bé quina de les dues té raó i quina no. Molts dels que el seu dia eren grans empresaris s'ha arruinat, gent que partia de la pobresa absoluta s'ha fet ric, ha sortit una gent que no és ni molt rica ni molt pobra i, el que és més important, tothom s'ha fet més ric.

L'evidència històrica diu més que tots els volums del Gran Sal Endavant, el Capital i demés aberracions ideològiques que han aconseguit sotmetre i assassinar milions de persones junts.

Tornant a aquell moment, la idea del sindicat sembla molt lògica. Davant l'adversitat de les condicions, s'aconsegueix augmentar els salaris (cosa que haugés passat igualment a causa de la manca de mà d'obra barata nova), s'aconsegueix la reducció de la jornada laboral (gran mentida, ja que avui en dia encara hi ha qui treballa en el món desenvolupat molt més de les 40 hores setmanals màximes, a part que si se sumen les hores treballades per l'home i la dona a la família, segurament, avui en dia, encara es treballa més que no pas en aquells temps obscurs), s'aconsegueix que tinguin dret a vot per afavorir els partits d'esquerra (malgrat que a hores d'ara a França aquest estrat social vota el Front Nacional i a Espanya voten el Partit Popular o la Plataforma per Catalunya).

Però el fet és que en l'imaginari col·lectiu els Sindicats varen aconseguir alguna cosa més que generar atur, aprofitar-se de la permissivitat pública, i augmentar la despesa fins a límits insospitats. La idea que qui és ric ho és gràcies a que un altre és pobre, ha ajudat. Sembla que ningú hagi comprès la importància del creixement econòmic.

Però bé, el concepte va anar mantenint-se, malgrat que l'entorn evolucionés. A hores d'ara, quan la major part de la producció ja no la fa la indústria, sinó els serveis, on els salaris reals són enormement més elevats que aleshores s'han anat amagant en el Sector Públic. Com que no queda bé dir tot el que està escrit en les línies de més amunt, allà ha anat romanent. Quan un pollític diu gaire cosa contra un sindicat, té les de perdre, li monten unes mobilitzacions espectaculars i la vida política se li acaba. Tant per tant, els segueixen mantenint allòa on poden, és a dir, al sector públic.

S'allibera gent per a no fer res, en moltes negociacions que no tenen res a veure demanen ingressos directes pel sindicat, i tot un seguit de mecanismes que han dotat de vida pròpia uns monstres inoperants - si mai tens un problema laboral només te'l resolen si prèviament et fas el carnet - que acaben no satisfent les necessitats dels treballadors que suposadament defensen, com així ho demostren els crits en contra seva per part dels treballadors dels jutjats.

A cas es diu Catalunya Sud? (O Catalunya Insular?)

Avui he arribat de València. Hi anat a veure un gran amic que hi estudia. Jo amb vacances post-examinals, ell enmig d'un semestre llarg (no té res a veure amb aquest article, però aquesta és la bellesa de la Pompeu Fabra). Deixant de banda l'ociositat del meu viatge, he aprofitat per reflexionar sobre determinats temes, entre ells, el nacionalisme.

Per allà hi tenen un bon munt d'enganxines anticatalanes, a les voreres, als fanals, als contenidors. És graciós perquè estan escrits en el dialecte sudoccidental, però de la nostra llengua. Ells diuen que és una de diferent. Doncs amb tots els que he parlat en la "seva" llengua, jo els he entès, els he respost en la meva, i m'han entès, també. No deixa de ser curiós.

Parlant de les enganxines, n'hi ha hagut una que ens ha fet especial gràcia al meu amic i a mi. Deia, en paraules una mica més fines, que els catalans som fills de puta. Entenc que es referia només als catalans que vivim en el territori delimitat per la Comunitat Autònoma de Catalunya, i no eren tan burros com per insultar-se a ells mateixos. València m'ha agradat. És una ciutat bonica, ben portada, amb un excés de castellà, pel meu gust. I d'anticatalanisme. "Fuera cacalufos" es llegia en una façana d'una entitat bancària amb seu aquí. "No mos fareu catalans" deia una altra.

I crec que no ho tenen pas entès. Jo no els vull pas fer catalans. Catalans de Catalunya, si ho volen ser, que vinguin igual que ho han fet els andalusos, que ara són catalans de Catalunya - malgrat que els pesi i que votin a PSOE, PP i companyia. Si volen ser valencians, que no es moguin, que no pretenc pas batejar el País Valencià com Catalunya Sud, jo. Però parlen la llengua catalana. La de Ramon Llull. La de Pompeu Fabra. La de Jaume Primer. Si català per ells vol dir viure entre els Pirineus i l'Ebre, no cal que vinguin pas. Si vol dir parlar català, tenen un problema identitari gros.

A mi m'agradaria una Catalunya independent, liberal, on la llibertat s'imposés, i on la llengua vehicular fos el català. Si els del sud es volguessin afegir al projecte, encantat, però no seré pas jo qui els vagi a buscar. I aquest missatge també serveix per la gent de les Illes. Si volen adherir-se'ns, que ho facin. Si volen seguir sent xuclats per l'Estat espanyol, és el seu problema. En el cas que se'ns adherissin, em sabria greu que existís gaire centralisme. Nosaltres al que és nostre, ells al seu. Només utilitzaria la unió en temes exteriors. Unes mateixes ambaixades. Però el nostre president que no fos seu, i al revés. Això només seria més burrocràcia que em nego a acceptar ni a pagar.

I no deixa de ser curiós perquè molta de la gent anticatalana que he conegut ho és vivint a Catalunya. Perquè quedi clar que el centralisme a hores d'ara ja ho és de facto, malgrat els pesi. I és que Barcelona deu tenir més atractiu del que no té pas ni les Illes ni València (i he de dir que València m'ha semblat una ciutat amb molt d'atractiu). No entenc per què, sinó, vénen tots a estudiar-nos a les nostres universitats. I d'aquí cap allà, a part del meu amic, n'hi han ben pocs més. Deu ser allò de les preferències revelades... (i consti que no em sembla gens malament que vinguin, ja m'agrada!)

Into the Wild (Hacia Rutas Salvajes)

Ahir allò va ser casualitat. Volíem anar al cine, i no sabíem què veure. En cartellera n'hi havia força de bones. Però cap estava disponible. O ja l'haiva vist l'un, o l'altre, o l'altre, o bé era una romàntico-empalagosa que et treu les ganes d'entrar. O bé començava massa tard.

Total, que Into the Wild la feien a les 19.00, ens havíem d'esperar poc, i amb aquest títol tan podia ser un thriller com una d'acció, com l'obra mestra que resultava ser al final.

No us enganyaré, ben bé els primers tres quarts d'hora de veure-la et preguntes per què coi no han tancat el Sean Penn a la presó. Sembla una freakada hippie. Però els paisatges són bonics. Són molt bonics. Però l'argument al principi et deixa perplex. Penses, "a veure si es mor d'una vegada el consentit aquest!".

I la pel·lícula es desenvolupa. I es desenvolupa de tal manera, que et canvi radicalment el punt de vista. Tant, que finalment es podria dir que és la millor pel·lícula que he vist en els últims anys. I el millor de tot, ara que ho has llegit, segur que a tu ja no t'ho semblarà.

La gota - d'aigua - que fa vessar el vas

Ara es parla molt del transvassament del Segre. Es diu que els que ho proposen es van abanderar del no trasvassament de l'Ebre. Es diu que trasvessar el Segre és igual que l'Ebre perquè n'és l'afluent. Ens diuen els mateixos abanderats d'una mica més enllà que això no es pot fer... i no sé pas quantes coses més ens han de dir.

Com sempre, berborrea a la que se'ns té acostumats.

Passem a les qüestions importants: és necessària l'aigua? No en tinc ni idea. Segons se'ns diu estem entrant en un període de sequera. Segons ens diuen, el canvi climàtic fa que no hi hagi tanta aigua. Jo m'ho crec, al cap i a la fi, són experts en el tema. Ara, passem als experts en si s'ha de fer trasvassament o no: ELS ECONOMISTES. Em direu, què coi n'ha de fer un economista? I més encara, què coi ha de ser un expert? Bé, d'expert en temes de regadiu no. D'expert en temes de conques fluvials, tampoc. Ara bé, l'economia no és altra cosa que la ciència que estudia l'ús de recursos limitats amb usos alternatius. En aquest cas, l'aigua.

L'aigua serveix per a moltes coses. La primera, per a beure'ns-la. La segona, per rentar-nos. I a partir d'aquí, per produir menjar (agricultura) i béns (indústria). I oci - piscines. I demés coses que se'n pugui fer.

Com que els experts diuen que no en queda gaire (és un recurs limitat) i es pot destinar a moltes coses (té usos alternatius) és molt adient per a analitzar el tema des de la vessant econòmica.

Actualment l'aigua s'utilitza sobretot en agricultura. Un 60% de la mateixa. Està justificat que els agricultors l'utilitzin? Han de regar, em direu. I això no és estrictament fals, òbviament que un agricultor ha de regar per a poder produir. Però la pregunta lògica és si aquesta producció és desitjable. Si estéssim a sud amèrica, la resposta seria un sí rotund. Els agricultors argentins estan sotmesos a una tributació asfixiant (i de fet per això s'estan queixant tant últimament) que demostra ser un negoci més que rendible.

I els nostres què? Què fan els nostres agricultors? Doncs cobren unes subvencions extraordinàries que ens fan que els 365 cafès que fas a l'any, aproximadament 1 € se'l queden ells. I em preguntaràs, què coi té a veure un pagès amb el cafè, quan a Europa no produim cafè? Jo tampoc ho he entès encara.

Evidentment això no només passa amb els cafès, passa amb tot el que comprem. I pensa en quant vol dir això en una Unió com l'Europea, que hi ha uns 500 milions de persones i de pagès potser n'hi treballen 10. Al cap de l'any són molts diners. Tants com el 40% del pressupost de la Unió Europea. Això són menys diners per a les butxaques, però també menys diners per Erasmus, menys diners per educació, menys diners per a infraestructures... i que fan que tot el menjar que comprem aquí sigui molt més car que a la resta del món.

Això porta a una sola conclusió: tenir agricultura en el nostre país no és bo. I la vols treure... però just quan acabes de fer aquesta reflexió et connectes a Internet. Entres a la pàgina de La Vanguàrida. Llegeixes la notícia que no tindrem aigua. Llegeixes que no podrem captar l'aigua del Segre pels "pobres pagesos del segrià i l'urgell". I et preguntes si aquesta aigua no et beneficiaria més utilitzar-la tu. Et preguntes si aquelles històries de la nova cultura de l'aigua no se solucionarien amb menys burocràcies que ens empobreixen a tots, més que no pas amb tanta com pregonen els abanderats d'aquesta nova cultura. I et respons que ja està bé de tantes històries de l'aigua, que tu només vols viure tranquil i que ja n'hi ha prou d'anar fent la troca. Arribes a la conclusió que l'Estat és com l'amic manasses que tot el que toca ho espatlla, i quan ho intenta arreglar, ho espatlla tot encara més. Arribes a la conclusió que amb el tema de l'aigua pels pagesos, han fet caure la gota que farà vessar el vas.

Paul Auster

Recentment va aparéixer a les meves mans un molb bon llibre. Es deia Leviathan. Il·lús (o incult) de mi, em pensava que era "el bo". És a dir, el que més tard em vaig assabentar que era el de Hobbes (o com vulgui que s'escrigui el nom de l'autor). I vaig pensar "qui ho diria que un llibre tan famós sigui - relativament - tan curt.

Així que em vaig ficar a llegir-me'l. Allò era gairebé una obsessió. No era una obra mestra en sí. La literatura no era una bestiesa. La història tampoc. Era una història de sumbats. Però era una història que t'agafava d'una manera que necessitaves llegir-ne més. Allò era una addicció. En un obrir i tancar d'ulls aquell llibre estava sent tancat per la darrera pàgina. En necessitava més, però abans m'havia de llegir els últims dies del primer gran liberal, en Voltaire. Un cop acabat, vaig anar de pressa i corrents a buscar un altre llibre d'aquell animal captivador que havia escrit el Leviathan. També tenia un llibre, el que aparentment l'havia fet famós al públic, la Trilogia de Nova York. Encara més sumbats, i encara més intressant - si és possible.

En acabar-la, vaig corrents a l'Fnack i em compro el primer que trobo d'aquest autor. El llibre de les Il·lusions. Fenomenal, com tots els altres. Me n'he de seguir llegint més, molts més, tota la seva bibliografia. Un autor genial, captivador. Espectacular.

Aquí queda el meu tribut personal a aquest gran, a en Paul Auster.

Ha tornat!

Escolto Tears in Heaven de l'Eric.

Avui és dia d'estuflexió (H.Pifarré dixit). I ahir. I abans d'ahir. I demà ho serà. I demà passat. I fins dimecres, que arribarà l'últim examen. Com sempre, els processos estudiants (d'estudi) cansen, són esgotadors, i des que comencen fins que tanques el boli en l'últim examen, tens una cosa al cap: la farra que faràs una volta acabada.

Em comentava una vegada un filòsof estudiantil que la finalitat de la farra després d'examen és prémer el botó de reset cerebral. Per a tornar a començar. Per a reestructurar el ple causat pel coneixement adquirit, tot col·locant-lo al traster del cervell. Allà, a la memòria llunyana. Allà, que no molesta. I si de tant en tant s'hi arriba, captar-la per a utilitzar-la de bell nou.

I must be strong... diu ell. I tan strong que s'ha de ser. Després de pensar com col·locar les fitxes de dòmino en un taulell, haver forçat l'atur a uns pobres per culpa d'un Sindicat, ara em toca pensar perquè la gent compra més quan s'augmenta la massa monetària. O perquè no ho fa. I després perquè els tipus pujen o baixen. L'economia és una ciència de contrastos. Ja ho diuen que té l'úinc Nobel en que el poden guanyar dues persones per dir exactament el contrari.

Però mentre jo m'he anat dedicant i em dedico a pensar en fets irrellevants que poc importen més enllà dels murs de la classe on s'ensenya - perquè els polítics fan el que els dóna la gana - ha tornat el meu germà de Berlín. Ich spreche keine deutch, li he dit just veure'l entrar a la sala d'arribades de l'aeroport del Prat. A mi el kartoffen (A. Millan dixit) em sembla una llengua dura i malsonant - com al comú de mediterranis. No m'agrada. Però reconec ser admirador de moltes parts de la cultura germànica - sobretot austríaca, Merger, Hayek i Misses sobretot.

Començo a escoltar Amerika dels Rammstein.

La segona cosa que he fet ha estat aixecar la mà dreta a la romana i ficar-me l'índex esquerre sobre el llavi en forma de bigoti. Una còmica imitació de l'Adolf - austríac. Ha estat impulsiu. De la felicitat que em causava tenir l'Adrià de tornada a casa aquets quatre dies, abans no se'n torni a anar. No és pas que hi combregui amb els nacional-socialistes, que consti, el motiu que m'ha empès a aixecar la mà. Però és evident que en la ment de la majoria de persones quan senten "Alemanya" la primera cosa que els ve al cap és el seu passat recent.

Com que me'l conec, a ell no crec que li faci gaire gràcia que li dediqui un post - ni unes paraules - per tant deixo aquí per imperatiu fraternal el text d'admiració al Gran Germà de debò - molt llunyà al del 1984, i més encara al de Tele5.

Ara toca Nothing else Matters, dels Metallica.

Sobre entrar a una Universitat o altra

Finalment he accedit a anar a fer el programa de Doctorat IDEA a la Univesritat Autònoma. Estic molt content d'aquesta decisió. Hi ha economistes de molta talla tant en el Departament d'Economia com en l'Institut d'Anàlisis Econòmica - CSIC.

L'aposta pel doctorat és clarament antieconòmica, malgrat els meus estudis. L'altre dia, tot comentant els salaris esperats dels pròxims anys amb companys de promoció, jo sóc, clarament, el menys afortunat monetàriament parlant. No crec que em paguin molt malament - només em paguen malament -, però sí que els estudiants d'Economia i ADE de la UPF surten amb unes rendes força bones. No ho critico, al contrari. Em sembla lloable que entre tots ells es carreguin aquest tòpic que els estudiants universitaris no tenen feina. En tenen, i millor pagada que no pas els que no han estudiat.

Sí que és cert que hi ha estudis que un cop acabats no troben feina. Però ningú els obligava estudiar-ho, i si haguessin vingut a fer ADE a la UPF ara cobrarien xifres ben goloses. És ben estranya la descorrelació existent entre la nota de tall per a entrar a estudiar les carreres i el salari que cobren els seus estudiants. Si un no anés més enllà en l'anàlisi diria que els estudiants són rucs. Res més lluny de la realitat. De fet, jo crec que els estudiants, igual que la major part de la població, de rucs no en tenen res. Més aviat el contrari. El que passa és que sí que surten desinformats.

No hi ha gaire gent que sàpiga què vol fer una volta acabats els estudis de Batxillerat. Crec que s'hauria de canviar el nom de Batxillerat per Desinformat. O si es volgués mantenir, com a mínim intentar informar una mica més els estudiants a l'hora d'escollir carrera. A mi ningú em va ensenyar una relació de carreres més remunerades. I sincerament crec que aquesta variable és la més important per un bon nombre de persones. També sóc de l'opinió que no s'ensenya per la correcció política imperant els nostres dies: "No s'ha de tirar pels diners, sinó per allò que t'agrada" em dirà algú.

I estic convençut que si algú té el somni d'estudiar filologia catalana, encara que el salari sigui molt baix, ho anirà a estudiar! El que passa és que érem molts els que no en teníem ni idea de què estudiar! Jo, sense anar més lluny, vaig decidir la carrera mitjançant el tir enlaire d'una moneda de cinquanta cèntims. Si sortia cara, mates a la UPC, creu química a la UB. El resultat va ser que la moneda es va quedar de costat: Economia a la UPF (on curiosament he cursat alguna assignatura on analitzem problemàtiques de tirs enlaire de monedes, si no n'és d'irònica la vida).

De fet, la "millor" informació de la que es disposa a l'hora d'escollir carrera són les notes de tall d'anys anteriors. És una manera de dir: "mira què han triat els d'altres anys que, com que són més grans, ho saben millor que no pas tu ara". I si els altres havien fet pujar molt la nota de tall de Comunicació Audiovisual, aquesta carrera ha de ser la canya! Després resulta que no, que és una carrera més de lletres. I això passa perquè els altres estaven en la mateixa situació en que et trobaves tu en aquell moment. Per tant, d'informació, aquelles dades, no en tenien. La única explicació que trobo és la de mostrar a quines "tenies possibilitats d'entrar". Clar que si aquesta era la finalitat, no entenc perquè podies elegir fins a 10 carreres! Aquella informació és un desastre en tota regla. Desanima un bon munt d'estudiants, i els desinforma a ells i a la resta!

Jo abogo clarament perquè aquesta informació no s'oculti. Que una carrera cobra molt, que es digui! Oi que també es diu quan una és molt difícil com Industrials o és molt fàcil com Psicologia? I què és aquesta facilitat sinó el cost d'estudi? Per què només ensenyem la part de costos, i no la dels ingressos? A quina ment buròcrata retorçada se li acut "putejar" d'aquesta manera els estudiants?!

La guia

Feia temps que havia perdut l'esperança. Estant tot sol, la llum blanca que em guiava s'havia anat apagant. Només restava l'olor de cendra i el perfum del que havia estat un gran ciri encès, llempant, lluent, guiant. No quedava ja ni la trista ombra de la gran foguera que havia albergat.

I així va ser com vas aparèixer amb la teva llum. Al principi, sense un far que em guiés, sense el meu ciri encès, creia que no eres més que una altra il·lusòria etapa per apagar-se. No era possible cap altra cosa. Res diferent havia succeit fin aleshores. Les altres sempre havien portat guspires, però mai flames! Per què carai, doncs, havies de ser diferent? Per què allò no s'acabava? Per què la llum d'aquella flama no et queia en la penombra com en les altres havia fet?

La llum seguia encesa. No obstant les altres, tu seguies allí. Relluent com l'or, emmig de la nit humana. Il·luminant arreu on et deixaves caure. Ni la part més fosca, ni la cova més soterrada, aconseguien finalitzar el bri d'esperança que significaves. Tot el bo era en tu, i no era sinó de tu que tot en sortia bo. Mai desisties, obstinada, en que el llum havia de seguir.

I encara avui la guardes. Quina sort que fins ara, mai s'ha extingit l'apreciada flama!

L'etrella del cel

No fa giare estona patia un dolor inaguantable de cap. Son endarrerida, sobretot, calmada a base de cafeïna. El mal ja el tenia des de feia estona. He anat al cinema a veure una pel·lícula de sèrie B amb l'Ausiàs, a veure si així em passava. No hi ha hagut sort. El mal de cap no només es mantenia, sinó que fins i tot augmentava.

Havia d'estudiar. No he fet tot el que em tocava fer els dies anteriors, per tant avui era el dia assenyalat. Però quin mal de cap. Feia dies que no en tenia tant. Un dolor inaguantable, certament.

Aquella espècie de migranya que no et deixa concentrar. I al costat una parella rient i xiuxiuejant fort. No és del tot agradable el que he fet, però els havia d'avisar: "aquí alguns estudiem". Perdona, perdona, s'han excusat, i llavors han començat a fer comentaris - amb una baixada lleugera del volum - sobre mi, "mira què fa", "si s'ha de ser amargat" han dit entre rialles. Doncs sí, amb mal de cap era una mica això, una mica amargat. I tenir algú a escàs metre i mig xiuxiuejant, no és agradable en aquesta situació. S'han alçat i han marxat. "Beneïda calma" m'ha vingut al cap mentre el dolor no parava d'anar en augment. Em fico la mà al front i noto que no és febra el que tinc. Però quin mal, tu. Cada cop anava enxiquint més la mirada de les diapositives d'Economia Laboral.

"Això és insuportable, no puc més. Per avui em rendeixo", he pensat en un primer moment.

Començo a apagar l'ordinador. Primer el messenger - que tampoc utilitzava des de feia força estona - després les dues finestres obertes de mozilla a la UPF primer i explorer a La Vanguardia al final.

Restaven tot just les finestretes d'Economia Laboral en Power Point, tancades una a una. Per dins una idea anava agafant pes: "a veure si el mal s'esvaeix, prenent una mica l'aire". M'he alçat i arribat als bancs del pati interior just defora la Biblioteca. Quan el fred ha transcorregut tot el meu cos creuant la sortida cap a l'exterior he notat una súbita baixada del mal de cap. Què agradable! En un obrir i tancar d'ulls em trobo estirat al banc, amb el cap apoiat a la motxilla - l'única amiga fidel, a aquestes hores.

Sense necessitat d'alçar la vista enlaire, perquè enlaire era on miraven els ulls en aquella silenciosa posició, m'he anat fixant que, al mig de Barcelona, es poden veure força estrelles. Quin plaer veure el cel. Quin plaer sense soroll. Quin plaer fruir d'aquells segons fixant-me com de grossos eren, i quant de lluny havien d'estar, tots els sols llunyans. Un a un els he anat inspeccionant, primer el color, després les formes trigonomètriques que formaven a l'espai.

Quan em fixava en el color, uns semblaven més blancs, altres més grocs, fins un d'un color rogenc. Ni idea de si es tracta d'un astre més proper com Mart. En aquell moment, aquesta pregunta, era un turbament innecessari. La calma de cap pregunta era millor que el neguit de cap resposta.

No han transcorregut ni deu minuts. M'he alçat, i no tenia mal de cap. Ja hi podem tornar, doncs!, m'he dit a mi mateix. He fet el procés exactament oposat al principi, i aquí em trobo, rodejat de gent estudiant, havent-me preparat el que estudiaré ara mateix, i posant fi a aquest escrit.

El funcionament fiscal

Els impostos són necessaris?

Impostar per impostar no és necessari per a res. Els impostos distorsionen pràcticament tots els mercats i, per tant, no cal ficar-los. Només caldria posar-los per la part que corregissin excessos de mercat. Això evidetnment no és nou. Fa anys que el senyor Arthur Cécil Pigou ho va descobrir. El que passa és que molts d'aquests excessos són corregibles d'altres maneres, com creant nous mercats, que sol donar bastant millor resultat. I el que proposa Pigou no és gaire fàcil d'aconseguir ja que es necessitarien uns savis molt savis per a poder determinar quant cal impostar i com s'ha de fer correctament l'evaluació.

Ens queixem de l'atur i de la possible crisis econòmica. Moltes vegades, més que evitar que els individus elegeixin lliurement, el que caldria seria incentivar que es moguessin més, i això s'aconsegueix reduint els impostos.

D'altra banda, els impostos serveixen per a finançar la despesa que ha de fer el govern. Aquesta ha d'anar en dues direccions: la primera, assegurar-se que el mercat funcioni correctament. L'altra, ajudar els que menys tenen. Ambdues parts són força controvertides. La primera, per exemple, ha de garantir que tu puguis sortir al carrer i no et robin la cartera. O que puguis agafar un cotxe tenint la certesa que no en vindrà cap en el mateix espai en sentit contrari. Ha de crear un espai on ens poguem moure, viure i actuar lliurement, tot respectant les llibertats dels altres. I en general no s'ha de ficar més entremig, perquè llavors passa a robar les llibertats de tots els ciutadans, més que no pas a fer que aquestes siguin màximes. I de la mateixa manera que crec que tothom hi ha de contribuir segons les seves possiblitats aquí, el que no crec és que hi hagi de contribuir significativament més aquell que té més. Crec que tots hi han de contribuir una part semblant de la renda, no més.

Un petit apèndix sobre en què ha de gastar, consisteix en la igualació de les oportunitats entre els ciutadans. No és bo que pel fet de tenir unes circumstàncies millors que un altre tinguis més possiblitats de progressar. Ara bé, això no vol dir que l'educació universitària hagi de ser finançada per impostos. Ni que el transport públic hagi d'estar gestionat per un advocat. Ni que els gerents dels hospitals siguin gent que la primera vegada que veu un balanç comtpable sigui als 52 anys. Una cosa és el fet que ho ha de garantir, i l'altra que siguin contractats seus qui faci funcionar les empreses.

I finalment, ajudar els que menys tenen. Ajudar els que menys tenen no vol dir ajudar els que declarin menys a hisenda, perquè llavors molta gent tendeix a declarar que no té el que realment té. Sinó que ha de procurar que aquelles persones que no estiguin dins del mercat no estiguin clarament excloses. La gent deficient, per exemple, ha d'estar amparada per l'Estat. La gent deficient, malhauradament, no entra dins dels "models econòmics" com tu i jo sí que hi entrem. Per a ells el que s'ha de fer és garantir-los la màxima felicitat dins les seves impossiblitats. I donat que això ningú ho tria - o ningú ho hauria de triar - és una loteria plena, a la que el guanyador és el que no li toca. En termes d'eficiència tan és que ho pagui només la família corresponent com que ho paguin entre tots. Però en termes d'humanitat, guanya per golejada que siguem tots qui contribuim a que els desafavorits de debò puguin viure amb dignitat.

Ja he acabat de fer classes

Una experiència enriquidora, sí senyor.

Aquesta experiència m'ha servit per a:
- Curtir-me en això de fer classes davant de gent: s'ha de ser didàctic, estar convençut, però no ser testarut, i, sobretot, saber-t'ho gairebé tot d'aquell tema que has d'explicar. Això és un repte com pocs, creieu-me! (tots aquells que no hagueu fet mai classes, els que sí, ja sabeu del que us parlo).

- Aprendre a ser més respectuós amb les persones que a partir d'ara em faran classes. Sí, ho reconec, durant tots els meus anys unviersitaris he estat allò que se'n podria anomenar un torracollons. Sempre que es podia molestar, jo ho feia. I no s'ha de fer. Bé, sí que s'ha de fer en els casos on l'error és flagrant, o veus que el profe no exerceix com a tal, sinó que es limita a ser un repetidor.

- Saber que en aquesta vida tot té un preu, o gairebé. A partir d'ara les classes universitàries es faran, previ pagament!! :D

Repàs electoral

S'estan dient moltes coses sobre les elccions. Que si ERC baixa moltíssim, que si CiU manté. Que si el PP puja però perd, que si el PSOE guanya però no apallissa. Que si ICV per aquí, que si bla bla bla.

Doncs deixeu-me afegir uns bla bla bla més, a dins de tot això.

En primer lloc, vull fer una especial menció a un fet que jo, almenys, no li he sentit a dir a ningú: La baixada d'ERC (i EA) es deu, en part, al discurs de CiU i de PNB. Els primers van dir: "anirem amb el més votat" mentre els segons van mostrar una clara preferència pel PP. Això, senyors meus, és un clar incentiu al vot sociata per part dels independentistes i progressistes moderats (àlias, votants no d'ultrança d'ERC i ICV aquí, i d'EA allà). I si ve la moderació del vot cap al segon partit no em sembla del tot desencertada, ells ho feien per a moderar el vot del primer i el tercer.

Al cap i a la fi, CiU i PNB tenien un mateix propòsit: alçar-se com a forces sobiranistes de cada una de les seves regions, deixant fora de joc Eusko Alkartasuna (o com es vulgui que s'escrigui Solidaritat Basca en euskera) i Esquerra Republicana de Catalunya, respectivament, a la bascònia i a la catalana terra.

I el pacte Galeusca ha sortit realment bé. Ningú posa en dubte - o ningú hauria de fer-ho vistos els resultats - que ERC i EA no "pinten ni quadres" mentre que CiU, PNB i BNG hi tenen alguna cosa a dir a la Càmera Baixa.

Sóc dels que opina que a les Espanyes hi tindrem un pacte Galuesca-PSOE. Si els canaris en coalició també hi entren, que ningú digui que això passa a ser fals, al cap i a la fi, aquests regionalites canaris demanaven el vot pels galeuscos a les europees.

En segon lloc: ara ja sabem que el Rajoy es vol tornar a presentar. També sóc de l'opinió que als EEUU ens treuen un llarg avantatge democràtic. Allà, ni en Kerry ni en Gore es poden plantejar de tornar a aspirar a la Casa Blanca - com tampoc ho farà en McCain d'aquí a quatre anys. Si a en Rajoy no se'l vol, que en busquin un altre! (no serà per falta de gent compentent, en aquell partit). Quedi clar que aplaudeixo la marxa de l'Acebes i el Zaplana de la plana major del Partit Popular - al meu parer cara visible dins del partit de la corrent interna anomenada "Federiquismo".

No vull entrar a parlar del trencament que crec que s'hauria de veure en el Partit Popular entre els conservadors i els liberals, aquests últims captant molts vots - i peces clau - del PSOE, i que això ens portaria a una normalitat democràtica com hi ha al Parlament Europeu. Per tant, ho deixo aquí.

Senzillament vull dir que les eleccions ens van ensenyar a tots que la tàctica anticatalana no funciona. Serviria si les dues Càmeres estessin buides de catalans, tal com segurament passarà a Sèrbia a partir d'ara - buides de kosovars, perquè de catalans crec que ho han estat tota la vida. I és que el "pacte" al que vistos els resultats podrien haver arribat PSOE i Galeuscos, forçant l'eix regionalista-dreta + centralista-esquerres bé el podríem intentar fixar al revés:

- Que el PP ens deixi ser independents a catalans i bascos i tindran la majoria absoluta assegurada durant molts anys a la resta de l'Estat (a la seva Espanya dels toros, la panderta, el botijo, la cabra, i Noche de Fiesta).

9 de Març

Amb tots els respectes pels votants catalanistes del PSC, ICV i PP (que segurament algun o altre hi haurà), el partits catalans en sí cada cop pinten menys en el panorama polític actual de l'Estat espanyol. Ja sap greu, ja. Ens queixem molt dels aeroports, de les balances, de Rodalies, de l'AVE, de les beques... i tot això es decideix a un lloc on no hi haurà expressa representació catalana.

Chapeau catalans!

Manifestar-se contra el Pla Bolonya

Avui hi havia un macromanifetació a Plaça Universitat contra el Pla Bolonya. Segons els estudiants 10.000, segons forces de l'ordre 5.000. Tant m'és quants siguin en total. Ni que fossin 350.000. La pregunta que crec òbvia ara és: per què es manifesten contra el Pla Bolonya? La meva universitat - com la gran majoria d'Universitats - està plena de pancartes anti aquest pla.

Aquest pla és dolent? El gran motiu contrari al mateix és la "mercantilització de l'ensanyament". Què vol dir "mercantilització de l'ensenyament"? Que ara la Universitat deixarà d'abastir-se tant de recursos públics i passarà a tenir-ne de privats - o almenys a això volen fer referència. Això és gaire dolent? Doncs depèn de com t'ho mires no ho és gens, i depèn de com t'ho mires és fins i tot millor que així sigui.

Com és actualment el finançament universitari? L'estudiant està "quatre" anys amb uns preus desorbitadament baixos que no li donen cap incentiu a estudiar, i, en general, viu dels pares. Com que en genral l'estudiant no és conscient del cost que això els representa als pares, s'ho pren amb més calma.

És bo que els estudiants paguin allò que reben? El que no seria bo és que ho paguessin just llavors. Si es fes així no hi hauria la possiblitat d'estudiar per a molt gent. Però no és pas això el que farà Bolonya. Amb Bolonya es començaran a concedir crèdits sobre la persona que rep el servei i, quan aquesta cobri més d'una quantitat raonablement alta per a viure, començarà a tornar-lo. I a més, se solen concedir prèstecs tous, que no vol dir altra cosa que el risc associat d'impagament l'assumeix l'estat i així es fa funcionar "correctament" el mercat financer. Correctament ho he ficat entre cometes perquè jo crec que el mercat financer ja funcionaria bé, el que passa és que l'externalitat positiva de l'educació superior es veuria reduïda i això segurament no sigui desitjable per un país europeu. Aquell que es queixi que haurà de pagar-se la universitat, que pensi si guanya més un universitari o un treballador, i que després pensi qui està pagnt avui en dia aquests estudis amb impostos - resposta: el treballador que es desperta a les 6 del matí.
Així veuríem també reduïts els impostos i la immensa distorsió que aquests creen en el mercat de treball, aconseguint més activitat i, de retruc, més riquesa - i menys pobresa.

Algú em dirà que ara ja hi ha les beques i que tot això no cal. No només cal dir que les beques es financien amb el salari del treballador d'abans, sinó que deixeu-me fer la següent parrafada al respecte:
Sí que hi ha beques, però per a rebre-les, o els teus pares fan frau fiscal o has de ser pobre de solemnitat. Avui en dia, el frau, els funcionaris no el poden cometre - gent que sol petànyer a la classe mitjana i mitjana-baixa - ni els i les treballadores assalariades d'empreses grans - que altra volta pertanyen a aquest grup. Qui sí que el pot fer solen ser empresaris de Pymes i autònoms. I aquests ja no són - ni de tros - d'aquest col·lectiu. Aquest sistema no funciona, perquè no fa la funció que hauria de fer de repercutir a les persons menys afavorides. Quedi clar que em trec el barret a aquelles persones que contribueixen a demostrar que aquest sistema no funciona, tot fent frau fiscal: l'Estat no pot voler fer les coses com li donin la gana sense parar-se a pensar si les podrà fer bé o no.

Per tant, aquest sistema s'ha d'acabar.

Llavors jo em pregunto: Qui són els manifestants que no el volen canviar? Si són fills de funcionaris o de treballadors i es manifesten, són rucs. Com que no crec que els meus col·legues siguin rucs, no crec que hi hagi aquesta gent manifestant-se. En resum: els estudiants manifestats han de ser per nassos fills de papà que no volen que se'ls acabi aquest xollo de viure de gorra. Una dada pels escèptics: el 50% del pressupost públic universitari el rep el 20% de famílies més riques.

PD: no ho he dit per extensió, però el canvi de sistema serà bo també perquè incrementarà la participació empresarial en la formació universitària - al cap i a la fi són ells qui se'n beneficien, tant per tant, fem que sigui més ràpid el procés de creació de treball i així reduïm el finançament públic - pagat per tots - de la universitat.

PD2: i per mi el millor que ofereix aquest pla és que ara, a diferència del que ens ha passat a alguns estudiants que hem marxat a estudiar a fora, es convalidaran moltes més assignatures cursades a l'estranger.

Sobre l'humor

A mi l'humor m'agrada molt. M'agrada en general, en molts dels seus aspectes. Riure és una de les millors coses que es poden fer a la vida. Diuen que desestressa. La ironia, i fins i tot el sarcasme, són dues parts del mateix que m'agraden força. Em fico content quan a vegades algú em diu que sóc força irònic. Sempre m'ho prenc bé. Crec que és una senyal d'intel·ligència l'humor. És la capacitat de riure't del mort i de qui el vetlla encara que un d'ells siguis tu mateix el que crec que et fa intel·ligent.

Sempre m'agrada rodejar-me de gent amb sentit de l'humor. L'humor negre és dels meus preferits. Si tu lector em vols fer feliç, porta'm a una obra de teatre on hi hagi una bona dosis d'aquest tipus d'humor, i almenys a mi, em faràs feliç.

Sóc un gran fan del Pepe Rubianes, al meu entendre, una de les millors culminacions del nostre país en el tema de l'humor, i de Family Guy - sèrie que supera els Simpsons, encara que aquests sempre tenen allò d'haver estat els primers. Un humor que no trobo especialment graciós és per exemple el de South Park - basat en insults i poca cosa més.

I una cosa que sempre m'ha sabut greu és el fet que la gent moltes vegades no és capaç de diferenciar l'humor amb la realitat. De la mateixa manera que et rius d'algú que s'ha estampat contra un vidre - després de saber que no s'ha fet gaire mal - no veig perquè no t'has de poder riure de les diverses ètnies, races, o cultures de les persones. L'humor racista no té res a veure amb el pensament xenòfob. De fet, a mi els acudits de catalans sempre m'han fet gràcia. I sóc català com el que més. No m'ho prenc com un insult, sinó com una gràcia més. Com aquell que diu "com es menja una viagra un català?, llepant-la a poc a poc i mirant si s'aixeca". De la mateixa manera l'humor sobre negres, gitanos, jueus i pperos. I tot el que pugui venir al cap. De fet crec que és una forma enriquidora de passar l'estona. La correcció política imperant que ha fet prohibir els acudits d'aquest tipus sí que és una de les desgràcies humanes, i no explicar perquè a Etiòpia no miren els Simpsons.

I avui... primera classe!

Avui he fet per primera vegada de professor "de veritat". Aquesta ve perquè les altres vegades no he estat remunerat i mai havia tingut la sort de disposar d'un aula a la Universitat per a mi sol. Allà he pogut explicar bastant el què m'ha vingut de gust. Tenia dues llargues hores que m'han passat volant per a parlar d'equilibris microeconòmics.

L'experiència ha estat d'allò més interessant, i si bé he comès algun error que altre, en general m'ho he passat força bé. N'he sortit content - no precisament pel preu que m'han pagat de 10€/hora bruts.

Però bé, n'he quedat content. La propera classe serà demà, i ja no sé què més explicar... però bé, el contracte diu que com a mínim seran 8 hores més!

Déu o el gran assassí dels homes 2

A mi quan em ve un socialdemòcrata no em vénen ganes de matar-lo. Ni tampoc quan ve un comunista. Quan en ve un de feixista m'ho penso, però tampoc. Només penso que no haurien de tenir el poder cap d'aquests tres col·lectius ideològics. Ni quan em ve un fonamentalista. En general, la gràcia del liberalisme progressista i demòcrata - com m'agrada autoanomenar-me - és que ja saps que el teu punt de vista és el més encertat, per tant els deixes parlar als altres. T'interessa que no tinguin gaire poder de decisió, però fins i tot de tant en tant és bo que aportin alguna idea.

A diferència d'aquesta "veritat" hi ha la veritat teística. No només ells saben que allò que diuen és cert, sinó que tot el que diuen els altres està malament i s'ha d'eradicar. I quan més eradicat millor. Jo no crec que les croades o les grans massacres per qüestions religioses d'altres tipus que hi ha hagut siguin fets aïllats, puntuals i del passat. Més aviat el contrari. Tota persona feta en les tesis d'algun ésser superior porta a voler matar els altres. Perquè no ets tu qui pren la decisió. És aquest ser superior. I com que és superior a les persones, s'han de matar els que no hi creuen i hi combreguen, perquè són contraris a la veritat.

Per tant, aquest ésser superior és assassí.

Sempre m'ha fet gràcia, perquè si tan poderós és aquest Déu, que sigui ell i no un altre qui eradiqui el no convers. I que deixi els seus devots en pau.

D'aquí en dedueixo que els Déus són malvats i poc treballadors.

És curiós com hi ha persones fonamentalistes. El poder d'aquest ésser és tan gran que és capaç de treure les llibertats de les persones posant-los vel i prohibint-los de fer coses d'allò més normals.

Per tant no només són assassins i malvats i poc treballadors, sinó que a la vegada, són restrictius.

I sincerament, el que més ràbia em fa: sempre tenen resposta a tot.

Sí, a sobre són uns xulos acabats!

VICTÒRIA!

Avui hi ha hagut les eleccions que reclamava l'altre dia. I com era d'esperar, he guanyat les eleccions amb força marge respecte l'última d'entrar. Gràcies a tots pel vostre vot! 49 hem estat en total els que hem optat per mi en aquests comicis. Altra volta, he guanyat. I ja en van dues. Dues vegades que em presento a les eleccions com a representant estudiantil, dues vegades que guanyo. I el millor de tot ha estat veure el recompte on molts vots em tenien com a únic candidat. Gràcies de nou a tots aquells que hagin pres aquesta millor opció!

En nom de Pompeu Fabra

Actualment em trobo estudiant en una Universitat Pública i Fenomenal el nom de la qual el deu al seny ordenador de la llengua amb la que escric. Un gran home en les lletres. Pocs haurien estat capaços de fer similar i gegantina tasca. Crec que tots els catalans hi hem d'estar en deute per haver fet possible l'ordenació lingüística, tot possibilitant així que aquesta ens sigui ensenyada, i, per tant, sigui més difícil de perdre - tal com ha passat al bable o l'aranès d'Aragó.

Aquest gran home, el senyor Pompeu Fabra, tenia unes altres atribucions, a part de lletrat i ordenat en el que la lingüística representa.

El senyor Pomepu Fabra era etnicista (o xenòfob, en diríem avui en dia). També tenia la innata pressumpció que la dona era inferior a l'home i que els homosexuals eren malalts mentals - pensament molt difós en aquella època, d'altra banda.

I per què ho dic això?

D'aquest senyor, si avui fos viu, segur que se'n parlaria molt per dos motius. El primer, perquè tindria ni més ni menys que 140 anys i sis dies. Tot un récord. El segon, perquè si encara tingués ús de raó, li cauria el món a sobre en veure que uns senyors nascuts força més tard que ell han estat capaços de cometre el canvi de gènere en el seu nom.

I això ho veuria tan sols passejant-se pel carrer, i escoltant la conversa "I on estudies?" "A LA Pompeu".

"LA" Pompeu. O "LA" Pompeu Fabra. A un senyor tan fet en lletres i tan masclista segurament això li provocaria la mort per parada cardíaca.

Per tant, en nom de Pompeu Fabra, que se li canvïi el nom a la Universitat, JA!

PD: Gràcies, Estanis

Iguals davant la llei en eleccions?

Un dels errors més greus que s'han comès a Espanya des de la Constitució és la utilització d'una llei electoral com l'actual.

La Llei electoral espanyola diu que hi ha 350 representants al Congrés que seran escollits per sufragi universal. A més la Constitució diu que tots els ciutadans som iguals davant la llei... això és cert?

El Sistema: a les Espanyes hi ha 47 províncies i tres colònies africanes. D'aquestes tres, dues són ciutats continentals i una és un arxipèlag dividit en dues províncies insulars. Segons la llei electoral, cada una d'aquestes províncies i ciutats concorren de forma independent a les eleccions les unes de les altres. En passar això, ja no s'igualen els drets de tots els ciutadans perquè es divideixen els interessos. A més, cada territori compta, d'entrada, amb dos representants al Congrés incialment (excepte les ciutats, que només en tenen un) la qual cosa esbiaixa en favor de les zones poc habitades.

Els 250 representants (350 - 49 x 2 - 2 x 1) que queden són distribuits segons criteris de proporcionalitat. Tens el doble d'habitants, tens el doble de representació. Aquest joc torna a donar un altre biaix força important, en aquest cas en favor dels partits amb molt poca dispersió de vot.

Fico un cas imaginari: suposem que hi ha només dues prvíncies (1 i 2), i 3 partits, amb 100 votants a cada província i 5 diputants a cada circumscripció. El partit A només té vots en una de les comunitats, i en té 50. El B té també 50 vots, repartits 25 a cada una. I finalment el C té 25 vots en una i 75 en l'altra. Seria d'esperar que si tots els ciutadans fossin iguals, A i B traguessin el mateix nombre de diputats. El resultat seria: província 1: A 3 diputats, B i C, 1 cadascun; província 2: A 0 diputats, B 1 i C 4. En resum, C 100 vots i té 5 representants, A 50 vots i 3 congressistes i B 50 vots i només dos diputats.

El partit amb el vot poc dispers (tot concentrat en una circumscrpció) té el 50% més de poder que un altre amb el mateix nombre de simpatitzants.

A més, el sistema, en no comptar - per evident impossibilitat - amb un sistema de captació real de les preferències dels individus, té un problema afegit que consisteix en la impossibilitat de reflexar les preferències dels individus de manera comparada ni ordenada. Per dir-ho així, si tu prefereixes ERC deu vegades més que el PP perquè aquests fan campanya contra teva, i a la vegada, una altra persona prefereixi primer el PP, però li sigui bastant igual tot plegat, quan els dos voteu, el resultat serà un vot pel PP i un per ERC, quan possiblement haurien hagut de sortir de llarg més vots per ERC. Això dóna la possibilitat que alguns partits actuin en contra de determinats grups. El PP anti els catalans, ICV anti empresaris. I per què? Perquè com que el sistma no recapta l'odi, sinó només l'afinitat, poden fer política anti grups - per aquest motiu devia guanyar Hitler a Alemanya, també.

Així doncs ens trobem amb un sistema esbiaixat a favor dels habitants que: voten en circumscripcions petites, prefereixen partits grans a la seva circumscripció, i no són punt de mira de cap partit polític.

Tota una curiosa manera de fer que els ciutadans siguem iguals davant la llei.

La maleïda puntualitat

Sempre els ho recrimino als meus amics: vols fer el favor d'arribar a l'hora?
I és que tinc bastants amics impuntuals. De fet, una gran part de la gent d'aquest país - almenys que jo conec - té una forta tendència per la impuntualitat. Jo sempre intento ser tan puntual com puc. Evidentment, sóc mediterrani. No sempre aconsegueixo ser puntual del tot. Alguna vegada he arribat tard. Però a mi em "fa cosa" arribar tard. I per tant intento que això no em passi.

La puntualitat és un fenomen que es dóna quan es troben dos o més individus. És una interacció. Per tant, pot ser del tot analitzada com un joc entre persones. En el cas més senzill, per tal de simplificar el model d'estudi de la puntualitat, podem suposar que pots triar entre dues alternatives: arribar puntual, o arribar, diguem, 10 minuts tard. I, també per simplificar-ho, diguem que hi ha dues persones que s'han de trobar. Diguem que som jo i el meu bon amic Miki.

Com funciona aquest joc? Doncs molt senzill: si els dos arribem puntuals, els dos "hi guanyem" el mateix. També per simplificar-ho, diguem que hi guanyem la satisfacció de ser puntuals en un país on no és costum que és com si ens donessin un euro.

Si els dos arribem tard, tampoc hi perdem, no ens hem hagut d'esperar, però tampoc hi guanyem aquesta sensació de benestar que suposa sentir-se millor que la resta. En aquest cas, senzillament, no hi guanyem res. Guanyem 0 euros.

Si un arriba tard i l'altre arriba punual, el segon hi guanya l'euro de ser puntual, però hi perd els tres euros que valen 10 minuts de llicenciat universitari (una hora, 18€). Per tant, el puntual en aquest cas hi per dos euros. El que arriba tard també té guanys. Aquests ja depenen del país d'on ets. Si ets d'un país on tradicionalment s'admiren els nens que s'aprofiten dels cecs, hi guanyes dos euros per haver fet esperar l'altre. Si, per contra, ets d'un país caracterísitc per la seva rectitud i disciplina, hi perds aquests dos euros en disculpes i en molèsties mentals d'haver fet esperar una altra persona.

Per tant, en aquest joc, poden passar tres coses. La primera és que els dos siguin ciutadans del país de la rectitud, on sempre se serà puntual. Pot donar-se el cas en que els dos siguin impuntuals, però la rectitud fa pensar que mai ningú arribarà tard. Gràcies a aquesta institució nacional d'haver-se de comportar correctament sempre i a tot arreu, sempre seran puntuals. De fet, els alemanys això ho tenen. Mai arriben tard.

Una altra possibilitat és que els dos siguin admiradors de lazarillo, i sempre siguin impuntuals. Al cap i a la fi, independentment del que l'altre faci, sempre serà millor arribar tard. Si l'altre és puntual, si arribes tard te'n podràs riure i guanyaràs més que si arribessis a l'hora. I si l'altre arriba tard, si arribessis puntual, a part de les enormes orelles de ruc que se't quedarien, hi perdries el teu temps en or. Per tant, els dos arriben sempre tard (això a més se li diu equilibri de Nash - el boig que veu més persones del compte a Una Ment Meravellosa - en estratègies pures).

I finalment, la possibilitat que un sigui recte (jo) i l'altre admiri lazarillo (Miki). En aquest cas al cap dels anys el puntual s'hauria de tornar impuntual perquè s'adonaria que l'altre sempre és impuntual.

O potser és tan ruc com jo, i segueix pensant que la gent algun dia arribarà a l'hora.

Apagar 5 minuts l'interruptor... que ho faci un altre!

Fa no gaire he rebut un mail incitant-me a participar a la proposta d'apagar els llums durant cinc minuts, cinc minuts abans de les vuit del vespre. Aquí deixo escrita la meva contesta a tal proposta:

El fet d'apagar els llums tothom durant 5 minuts, lluny de "deixar respirar el planeta" el que aconseguirà és, en qualsevol cas, evitar els cèntims de factura de llum que deixarem de consumir aquella estona i fer-li una bona putada al nostre distribuïdor d'energia contractat.

M'explico: per tal de produir l'energia que tots consumim, no es mira si en aquell moment hi ha tres encenedors més o menys, sinó que el que es fa és amb unes certes estimacions temporals de consum energètic per hores, cada productora posa al mercat una quantitat total d'energia i cada distribuïdora anuncia quanta energia voldrà consumir. Amb les ofertes fetes es fa quadrar el preu i la quantitat final d'energia que es gastarà. I concretament els que la produeixen fan 24 ofertes de venda i els distribuidors 24 de compra, una cada hora del dia. Un ens regulador és qui s'encarrega de fer casar les ofertes, i acaba establint un preu final i una quantitat total.

Durant tota l'hora convinguda (en aquest cas, des de les 19 fins a les 20) el productor ha de vendre energia i el distribuidor l'ha de comprar. Per si a algú li pogués interessar, els possibles desajustos es negocien en un mercat secudnari, on només es pot afegir (i mai de la vida treure) energia. La gràcia està en que en el mercat secundari el preu és més elevat, per tal que siguin les distribuïdores les que es dediquin a ajustar correctament la demanda de llum.

I jo ara em pregunto: "què passarà si tots, de cop, tanquem durant 5 minuts l'interruptor a les 19.55?". La primera cosa no és què passarà, sinó que NO passarà: no passarà que es deixi de produir energia i com que, entenc, és aquesta producció el que es vol evitar, l'objectiu final no serà aconseguit.

En segon lloc, què més pot passar, qui hi guanyarà i qui hi perdrà? Doncs perdre-hi... hi perdrem gairebé tots: els consumidors si fem l'acció de tancar el llum quan normalment l'hauríem tingut encès, hi perdrem perquè si normalment utilitzem aquella energia és perquè ens fa algun bé més que algun mal. Per tant, hi perdem aquest bé que sinó hauríem tingut. Aquells que normalment ja el tenen apagat, no hi guanyaran ni hi perdran, com és obvi.

Qui més hi perd? La distribuïdora, que deixarà de guanyar els ingressos dels consumidors que normalment li haurien pagat aquells cinc minuts i perdrà el cost de comprar aquella energia que no hauria pogut evitar de comprar de totes maneres. També hi perdrà el govern ja que no rebrà l'IVA corresponent ni els demés impostos amb els que carrega l'electricitat.

Qui no hi perdrà? Qui segur que no hi perd seran les centrals nuclears, tèrmiques, de cicle combinat, eòliques, hidràuliques i demés productores d'energia perquè el preu d'aquella hora anirà fixat el dia anterior, i les distribuïdores no podran deixar de comprar-lo, perquè durant tota l'hora l'hauran necessitada per al consumidor que els últims cinc minuts li apaga el llum.

Traduint això de productores, distribuidores i consumidors:
Consumidors: tu, jo i entenc que el francès que ha començat la cadena que, almenys a mi, m'ha arribat. Jo, per la meva part, no ho faré pas.

Distribuïdores: FECSA-ENDESA, Iberdrola, però també les menors que intenten fer que el preu de l'energia no sigui tan gran com Gas Natural, tot impedint que FECSA es quedi amb els superbeneficis monopolísitcs dels que ha gaudit fins ara.

Productores: Aquí, sobretot, FECSA. A França, EdF, GdF.

Ho sento, però no vull importar contra les subministradors d'aquí l'odi francès a GdF, EdF, tot fent que FECSA surti relativament guanyant a tot això.

Resumint: la proposta és absurda, i crec que no s'hauria de dur a terme.

Manchester United

Després del Barça, el millor equip del món és, sens dubte, el Manchester United. I la rata que sigui del Liverpool, només dir-li que em compadeixo d'ells, i que intentin guanyar alguna Premier de tant en tant.

Per deixar-ho més clar:

http://es.youtube.com/watch?v=vHM3xrEb13c

El Cantona sens dubte és la gran figura de l'afició d'Old Trafford. Quan hi vaig anar ens van fer un control d'alcoholèmia: si no donaves suficient alcohol en sang, no entraves.

Perquè Bola de Drac és el que ha de ser

Qui no ha vist mai el Goku? Sense dubte és la sèrie que ha marcat tota la nostra generació. I per sort en seguirà marcant moltes més. I dic per sort perquè de Bola de Drac si en treiem alguna cosa més a part d'entendre que tot es resol a mastegots és el valor de l'amistat, i que si es fa tot "correcte" acaba sortint bé. En qualsevol cas la vida ja anirà desmentint els seus tòpics. Per sort els catalanets vam tenir TV3 i C33 que ens el van deixar gaudir molt abans que els de més enllà de l'Ebre puguessin parlar de "Nube Voladora" o "Piccolo" a mercès de la mala traducció que feien a Antena 3.

Ara és Cuatro qui - malgrat tot amb la traducció horrible dels passats de l'Ebre - segueix donant a les futures genracions el plaer de gaudir de la saga de les Boles de Drac.

I per què escric ara aquest post? Doncs perquè, sens dubte, la millor escena de tota la llarga sèries es resumeix en el següent vídeo de youtube:

http://es.youtube.com/watch?v=dvHHzMfB3xg

Sweeney Todd

Tim Burton, Johnny Depp, Helena Bonham Carter: una pel·lícula de 10.

La vaig anar a veure ahir. Del Tim Burton només nm'havia vist la Nòvia Cadàver, El Planeta dels Simis, Mars Attacks! i Batman Returns.
Després de La Nòvia Cadàver em va quedar clar que no em puc perdre Malson Abans de Nadal, i ara, després de Sweeney Todd, el que m'ha quedat clar és que m'he de repassar la filmografia completa del Tim. Una obra mestra. Una fotografia espectacular, uns contrastos molt ben fets, sang i fetge, un argument que quan hi penses fredament et fan venir ganes de vomitar... (sort que no vaig comprar crispetes!). I tot això del senyor Tim, però el Johnny fa una actuació estelar, també. I l'Helena. Tots. Realment, és una de les pel·lícules que en sortir del cinema estàs més content que quan n'has entrat. Veig que hauré de mirar la del Xarli i la seva fàbrica de Xocolata i, a partir d'ara, totes les demés que el Tim vagi fent. Un 10!

PD: Si t'has llegit tot això potser et decepcionarà. Sol passar quan et parlen molt bé d'una pel·lícula, que t'esperes més. Però bé, aneu-la a veure pensant que és una merda si voleu. Però aneu-hi.

ELECCIONS al CLAUSTRE!

El dia 27 de febrer els estudiants de la UPF tenim l'oportunitat de votar al Claustre de la nostra Universitat a alguns estudiants per a que ens representin.

S'hi presentarà molta gent, i, com sempre, els d'Economia i Ade serem els que tindrem una participació més baixa. Fins i tot, es pot donar que no surti ningú elegit perquè no arribem al sufragi mínim.

I això no pot ser. No perquè s'aconsegueixi gran cosa pel sol fet de ser un Estudiant allà. Sinó perquè porto quatre llargs anys sentint queixar-se a molta gent... que si els horaris, que si els professors, que si els exàmens, que si els crèdits, que si les convalidacions que si les altres universitats per aquí, que si les altres universitats per allà, que si tomba.. i fins i tot, que si gira.

Ara els Estudiants en Acció han pres una decisió molt important: presentar-me a mi com a candidat seu per a aquestes eleccions.

Ja ho sabeu, voteu-me!

2 motius per no votar IU-ICV

Seguint amb els motius que m'han portat a no considerar el PP l'objecte del meu vot a les properes eleccions, ara és el torn d'Izquierda Unida, Iniciativa per Catalunya els Verds.

Crec sincerament que no se'ls ha de votar perquè són l'únic partit amb representació que defensa una cosa que ens empobriria a tots: l'antimercat. El mercat, senyors d'"esquerres" és el que ens ha donat a tots la riquesa de la que gaudim. És el mercat que tan odia, senyor Llamazares, el que li ha garantit a vostè poder portar un traje tan maco el dia que era entrevistat per na Mònica Tarribas. És el mercat, senyors d'ICV el que fa que vostès puguin anar i venir de Barcelona a Madrid sense problemes. És el mercat, també, qui els garanteix que puguin dedicar-se a imprimir cartells. És també el mercat el que els dóna la tinta. És també el mercat, en la seva deslocalització que els fa tanta ràbia, qui ens dóna a tots accés a roba més barata, que després llueixen sense problemes, així com la que ens dóna els transports que tots utilitzem. Aquesta mena de predisposició autàrquica, més pròpia a l'Estat Espanyol de governs franquistes que no pas d'esquerres liberalitzadores, és el primer motiu que em porta a demanar, si us plau, que no se'ls voti.

El segon és la superioritat moral amb la que es pretenen. Creuen que són millors per defensar causes "nobles". No veig què té de noble portar a terme pràctiques mediambientals si amb aquestes fas que la població no tingui accés a productes de primera necessitat com són les neveres. Tampoc veig què té de bo promocionar l'energia renovable si als pobres els fas pagar més alta la factura - ja suficientment carregada d'impostos - de la llum.

En fi, que no sóc partidari d'aquests, tampoc.

2 motius per no votar el PP

"Hay muchas balanzas a parte de las fiscales, también hay las comerciales... y muchas cosas más"

Així de "clar" es mostrava el senyor Rajoy l'altre dia a La Nit al Dia de Mònica Tarribas.

I la frase del Rajoy és per mi el primer motiu pel qual no s'ha de votar PP a les properes eleccions. Una persona que confon balances comercials amb balances fiscals (l'una la determina el mercat i l'altra el Govern) és un criminal. No segons la llei, evidentment. Però sí per algú que s'autoproclama liberal. No pots se liberal i no entendre (o no voler entendre) la diferència entre el que li robes als teus ciutadans i el que ells s'intercanvien.

Evidentment ell no ho vol entendre -perquè no crec que sigui més tonto que un mono, i segurament un mono entendria de balances. I no ho vol entendre perquè té una mena de xip al cap que li diu que putejar els catalans és bo, però que estiguin enfadats no, per tant els roba però no els ensenya exactament quant i se surt amb la seva. Aquesta mena de pensament espanyol a mi em provoca urticària.

Menys nacionalisme espanyol i més liberalisme, senyor Rajoy.

El segon motiu és el seu fitxatge "estrella". Jo més que estrella en diria estrellat. Segurament és molt mediàtic en Pizarro - d'ara endavant Pizzi. I molts mitjans l'estan venent com el gran de l'economia. Jo més que un gran diria que és un crack. Un crack econòmic amb tota regla, que si ens hem de fiar d'ell de ben segur acabem estovats.

Aquest senyor s'ha dedicat a fer-se ric amb tràfic d'influències i favoritisme aznàric. També és un pro favoritisme el fet d'haver-se'n sortit amb això de l'OPA. Era ben lícit que li compressin per molt menys del que valia l'acció. L'empresa estava mal gestionada. Això era el que li feia por al Pizzi! Que sortís a la llum que en realitat estava ocupant una posició que se li havia quedat gran! I era evident que havia de ser així: si no s'arriba a ocupar la posició per mèrit sinó per ditada, el mercat t'acaba cascant. Però va tenir sort perquè encara tenia amics a qui demanar favors. Aquest senyor no és bon economista, és un espavilat de la talla d'aquells que van fer caure l'economia argentina, les asiàtiques, la russa i tantes altres!

És un carronyaire. No volent-lo faltar, sinó pel seu sistema d'influències. Sempre intenta quedar-se amb la carn més fàcil, tant li fa que estigui mig podrida.

Aquests, per mi, són els grans motius pels quals no ha de guanyar el PP les eleccions del 9 de març.

No apte per exfumadors

Ara, mentre parlava amb una amiga pel Messenger hem començat a tractar el tema estrella del tabac.

Sí, aquella substància que en excés fa map al coll i té un sabor amarg, però quan el tens en defecte, una calada més t'aporta aquella saborositat diferent, gustosa. Què agradable és quan fa un parell de dies que no en fumes! A poc a poc et va matant, i no hi ha manera més plaent de fer-ho, després de la desitjada calada!

Doncs resulta que d'anar-ne parlant, tinc ganes de fer-ne un. I no en tinc a mà. Els restaurants de la zona ja han tancat, i no tinc manera d'aconseguir-ne. El genoll em comença a fer bots. Més bots. Més insistents. Ara, tot pensant-hi se m'hi fica l'altre. Ara tot jo sóc un munt de saltirons. Fins i tot les mans, ràpides i àgils, es comencen a descuidar de polsar correctament les tecles que tocaria. Estic nerviós. Certament. No és un nerviosisme exagerat tampoc. Puc mantenir converses amb els que m'envolten. Estan aquí. Ells no m'ho noten. No em diuen si estic nerviós. Però n'estic. Necessito tabac. Com ho faré? Els en demano? No li'n puc demanar més al del costat! També se li han esgotat. Però no fa cara de voler-ne més. Si no en té avui, en tindrà demà. I aquell d'allà no fuma. Tinc el cendrer al costat, el paquet buit. L'encenedor. L'altre encenedor el divisio des d'aquí. M'aixeco, repasso, em torno a asseure. Segueixo la conversa amb la meva amiga. Ens diem adéu. Es veu que se n'ha d'anar no sé on m'ha dit. M'és igual. Ara només vull tabac. Començo a veure una tonalitat vermella en les imatges. Tot s'està fent vermell! Serà l'estrès? Vull un cigarret! M'hi fixo bé. La conversa s'acaba d'acabar i jo li estic escrivint coses encara! No puc parar. He de fer alguna cosa per tal de no pensar-hi! Què puc fer?

Respiro fons.

Hi torno. Em relaxo.

Pensant-ho bé, potser tampoc no cal malgastar els diners i el temps amb una cosa tan banal.
Torno a respirar. Ja no en vull. Bé, si en tingués en fumaria. Però no de la manera malaltissa com ho hauria fet.

Respiro de nou.

Ara tot és calma. Tot és tranquil·litat. Demà al matí baixaré a l'estanc.

Sí, ho faré. Mentre ho penso, respiro més profundament que mai fins ara. Em compraré un altre paquet. I tot s'arreglarà. Ara, per si de cas, me'n vaig a dormir. Bona nit, ordinador. Bona nit, lector. Bona nit, ànsies malèvoles que em feu desitjar tornar a fumar!

Era un setè pis

- Que ho freguis, et dic!

Aquelles paraules van ressonar dins el seu cap. N’estava farta, volia plegar i engegar-ho tot a rodar. Especialment aquell animal que tenia per parella, que des de feia massa temps li privava de fer la seva vida.

- No ho penso fer, n’estic falta de tu! Farta que em tractis d’aquesta manera tan desagradable! No sóc la teva criada! No tens dret a fer-me això!

- Vols veure què tinc dret a fer, mala dona?

El boig es va anar desfent la civella del cinutró, tot traient-se’l.

Estava perduda, què podria fer? No volia seguir vivint d’aquella manera. Abans havia estat tot molt diferent. Quan l’havia conegut, com l’havia conegut. A casa li deien que era l’home perfecte. Treballador com qui més. Pocs estudis, però ell faria tirar endavant la seva vida. Va durar un cert temps en què això va ser cert. Ella va poder acabar els estudis de biología amb el suport econòmic d’ell. I poca cosa més. No, això no era cert. Després va venir un cert temps de bonança. La boda. El primer fill. Les visites a casa els sogres. Les bessones. Tot semblava anar vent en popa.

Però hi havia un dia en que tot va canviar. Quin dia era aquell? Quan va deixar de ser la dona que podia arribar a ser portada de diari per alguna cosa important a ser una notícia més de de la pàgina de successos?

Estava espantada. Aquell boig efectivament li tornaria a clavar un mastegot am el cinturó.Per què coi l’aguantava? Ella no es mereixia això. Ningú es mereixia això, però ella menys. Ella... que ho havia donat tot per ell. A quants romanços havia renunciat per estar amb aquell home intol·lerable? Havia de deixar-ho estar. No podia aguntar més. Li havia tallat de mica en mica les seves ales de llibertat i l’havia aconseguit engabiar en aquella cel·la, llòbrega, humida. Allò no era una casa. Havia fet el que podia ella, però els gelos del seu marit havien prohibit l’entrada al fuster quan es va espatllar el moble del menjador i l’enllumenat no funcionava del tot per culpa d’uns talls que van espatllar la instal·lació antiquada. Quin mal li havia fet a ella que l’electricista tingués fama de galant amb les dones a les quals arreglava les cases.

Si les demés coses encara s’aguantaven havia estat perquè ella ho havia endreçat com podia. El seu marit li prohibia de sortir al carrer, també, no fos cas que algú se la mirés més del compte. Ell li feia fer la comanda des d’Internet. No tenia ni un joc de claus per a ella, perquè no s’escapés. Per què seguia estant allà?

Havia de fugir. Havia d’anar-se’n corrents i abandonar-ho tot.

Havia aguantat tot allò pels seus tres fills. Primer pel Jeremies, després per la Raquel i l’Elisenda. Pel Jeremies de seguida va tenir clar que no agunataria ni un cop més. Aquell nen que als sis anys ja tenia totes les semblances possibles amb son pare! La tractava com el seu marit des que ell era un marrec! I no s’hi podia imposar. El seu pare el defensava amb gelosia. Li va prohibir que l’esbronqués ni que el renyés mai. Encara menys endossar-li aquella bofetada que s’hagués merescut als set anys quan li va donar per estirar-li els cabells sense més. Ara ja haurien de ser cinc mil per adreçar-lo!

Quin fàstic i quina angúnia havia acumulat en el petit Jeremies! I tot per culpa d’aquell brètol del seu marit. Ella no es mereixia això. Aquell maltractament constant. Havia d’escapar-se.

I les bessones què? Ara ja tenien sentze anys, dos menys que el seu germà. Amb setze anys una noia és quan repunta en el seu caràcter. I les dues havien sortit igual de maleïdes. Ara se’ls aguditzava el seu comportament. Havien arribat a ser tan malèvoles que li havien carregat les culpes a la seva mare de coses que havien fet elles! I evidentment aquell tòtil se les creia amb la baba per terra. Més que un pare semblava un desquiciat mental, mirant-se-les d’aquella manera. Semblava que sentís una malaltissa atracció sexual per les seves filles aquell boig.

Definitivament, allà no hi feia res. No era estimada ni pels seus propis fills.

Si se’n sortia de la pallissa que li esperava, faria la maleta i malviuria com pogués. Segur que era millor allò que seguir estant en aquella casa que tant maleïa. Amb aquelles persones - tres d’elles sang de la seva sang! – que tant la maltractaven. Allò era inhumà, inaguantable i l’havia destrossat per dins.

No del tot, va pensar, sinó no marxaria. I aquesta vegada sí, ho pensava fer. Ho deixaria tot enrera. Només es tractava d’aguantar aquella pallissa espectacular que el seu marit li estava endossant. Ja no li feia el mal d’abans. Ara ja no la cremava més per dins. Ja no hi havia què més cremar. Tot el mal que patia era el físic. Ja no feia força. Era com un sac de patates que està sent estomacat. Però ara li estava fent molt més mal que de costum.

S’havia notat la costella trencada després d’aquella patada. I ara el cop al braç possiblement li havia torant a fracturar l’húmer. Quin patiment! Si haguessin estat en igualtat de condicions, pensava! O si ella hagués estat ell, com haurien canviat les coses!

Aquella bèstia immunda tornava a agafar el cinturó. No, una altra vegada no! La va fuetejar fort. Amb la primera li va deixar una marca a la cara inesborrable. La segona li va esmicolar el pit dret. Segur que allò no s’havia quedat només en un morat al pit. Quin mal! Allò havia resultat ser la destrossa de la mama dreta. Aquell havia estat profund.

I ara què coi feia? S’estava abaixant els pantalons. La tornaria a violar. Aquella part era la més anguniosa. Què malament que ho estava passant. L’alè embriagat de cervesa tocant-li el coll vermell de sang. Els plors que tenia. Ja no notava res.

Havia d’escapar-se. S’havia d’escapar, però ho havia de fer d’una altra manera. No tenia enlloc on anar. Així que quan aquell brètol va haver acabat es va acostar silenciosa a la finestra. Sí, des d’allà estava bé. Va ficar totes les seves forces en la darrera sortida, en la fugida definitiva. D’allò no se’n salvaria ningú. Es va enfilar com va poder per la finestra, i es va tirar.

Era un setè pis.

Sobre l'art - que no m'hi dedico excessivament

L'art és tot allò que algú ho interpreta com a tal. Des que algun benaventurat li va dir art a un orinal, aquesta paraula ha caigut en desgràcia, i, necessàriament, s'han de buscar noves paraules per a definir allò que havia estat l'art fins aleshores.

Algú va pensar que s'havia de substituir per "cultura". I li va faltar temps, també, al benhaurat de torn, per crear familiars esgarriats de la cultura. Cultura de carrer, cultura de masses... però la que més gràcia em fa és la "sub-cultura urbana" fent referència a l'espècie de convivència més o menys violenta que tenen individus tirats pel carrer.
Això em mereix dues opinions:
La primera, a ningú mai se li hagués ocorregut que quatre morts de fam dels carrers de qualsevol ciutat medieval fos una sub cultura urbana digna d'algun tipus d'admiració. Senzillament eren quatre desgraciats. I crec que a hores d'ara la subculturaurbana segueixen sent això: quatre desgraciats gens dignes de l'admiració intel·lectual que a vegades se'ls assegura.
La segona és el fet de posar "sub" davant de cultura. Fins no fa tant, quan es ficava sub davant d'un mot era amb un cert caràcter despectiu, no d'adulació. Subdesenvolupat, subnormal... Però algú va pensar que si li posava l'etiqueta "sub" a una cosa que no era cultura podia crear quelcom més "guay", més "trencador", més "a la última".

Senzillament això és patètic. Allò no va ser sinó un pas més per a desacreditar la paraula cultura per a fer referència a allò que ens genera expectació, que ens il·lumina, que ens impacta positivament, que és digne d'admiració, que deixa bocabadada la part monumentalista del cervell, no la morbosa.

Perquè si es considera que tant sols cal deixar bocabadat per a ser considerat art, una persona totalment desfigurada caminant per les rambles seria de les coses més artístiques que et podries trobar.

I com que a això no se li fica fre socialment, sinó que determinats col·lectius ho exalten i en fan bandera, per mi és una brillant demostració que ningú pot estar a dir que ha de ser restringit. No fos cas que ho poguera decidir un benhaurat d'aquests i determini que tot allò que fins ara ha estat art, per decret, deixi de ser-ho!

Una història interessant

Hi havia una vegada en un país molt gran dues regions que no es portaven gaire bé. No es portaven gaire bé perquè la primera regió, molt rica i pròspera, havia perdut sempre les guerres contra l'altra, i aquesta, rancorosa de la seva pròpia existència, pobra però molt més poblada, l'obligava a pagar unes quantitats de diners molt altes. La rica sabia que això no era saludable, i fins i tot tenien un lema per demostrar l'apreci que li tenien a la riquesa que els prenien, "la pela és la pela", deien. Per fer-ho encara més trist tot plegat, la part pobra se'ls en reia, i a sobre els deia que no eren solidaris per tenir lemes d'aquest estil.

A més dels diners, li imposava contractes molt assimètrics en tot allò que pogués manipular el Govern.

Un d'aquests contractes es basava en l'educació universitària. El contracte deia que moltes de les coses les determinaria la part pobra, i això passava de ser un problema a ser un problema molt gros en el tema dels diners, que ho seguiria gestionant tot com li donés la gana.

La pobra decidia moltes coses. Decidia, per exemple, quant cobraria aquell que hi volgués fer de professor, i ficava uns sous molt baixos, que feien que la majoria fes de professor més per amor a l'art que per veritables interessos econòmics, i això generava que, en carreres com l'Administració d'Empreses alguns professors fossin els rebutjats pel mercat.

A la vegada feia que els estudiants d'altres disciplines, com la física o l'economia, no es poguessin queixar gaire dels professors perquè encara sort en tenien que algú encara ho volgués fer.

També feia baixar la qualitat el fet que era la regió pobra qui determinava les persones que podrien fer classes i quines no. També deia quines assignatures s'impartirien i com. I també quin centre universitari les podria impartir. Fins i tot reglava la majoria de normes per les quals els centres havien de prendre decisions.

Però el que encara és més sorprenent és com garantia que els estudiants pobres poguessin accedir a la Universitat.

Era evident que les dues regions eren clarament diferents en la majoria d'aspectes, sobretot en quant costava viure. Era molt més fàcil viure amb els mateixos diners a la regió pobra perquè tot era més barat. Això maltractava aquells que rebien beques a la regió rica, però poc els importava als de la pobra. De fet, els agradava maltractar-los una mica, perquè així se sentien més feliços amb ells mateixos. "Les vamos a putear" afirmaven alguns dirigents dels partits polítics que podien decidir sobre tot això en algun dels seus mítings. I com que era el més normal del món, ningú s'irritava.

El contracte que se'ls oferia als estudiants era molt senzill: l'Estat els pagaria el 90% del que costés la universitat a tots. A més, pagaria l'altre 10% i una mica més per a poder viure a una determinada gent. Aquesta gent havia de complir uns requisits que decidien a la regió pobra, i essencialment eren els diners que declarava tenir la unitat familiar en un any, i quants membres hi havia en aquesta unitat.

El resultat de gestionar-ho tot des de la regió pobra era que no es podien controlar gaire bé quines persones deien la veritat i quines feien trampa. Evidentment, a la regió rica s'intentava mentir sempre en qüestió de diners, perquè estaven tots ben escarmentats de tants anys d'usura continuada.
Hi havia col·lectius, per això, que no se'n podien amagar: els pagats pel propi estat. A aquests sí que els collava fort!
A més, com que hi havia molta gent que feia trampes, i no hi havia gaires diners a destinar a la regió rica, els únics que realment acabaven cobrant beca eren els fills dels tramposos i els pobres de solemnitat. D'aquesta manera s'aconseguia que bona part de la classe mitjana a qui racionalment els hagués tocat beca, no els en toqués. I a més, feia que els tramposos, una vegada més, se sortissin amb la seva, per culpa d'una mala gestió de la regió pobra.

Per si això no fos prou, aquest sistema, creat a la regió pobra per a persones que preferien no ser productives, s'havia implementat a la regió rica i aquesta començava a tenir legions de persones que, per culpa del mal sistema d'incentius - concretament, de falta d'incentius - s'estessin més estona a la gespa, bevent cervesa i fumant herba, que no pas estudiant i intentant tirar endavant les seves vides.

I és que aquesta havia estat la victòria real de la regió pobra.

Per fi deixarien de ser tan pobres, tot fent que la regió rica es poblés de gent desincentivada i tramposa!

Déu (o el gran assassí d'homes) - primera part

L'altre dia estava llegint ara no recordo exactament què, quan algu deia, exactament: "gràcies al fet de creure en Déu, moltes persones se senten fortes per seguir endavant". És a dir, hem d'agrair el fet de creure en una espècie d'ens superior, perquè gràcies al fet de creure en això, la gent surt endavant més fàcilment. És una ajuda per a les persones. Ja em veig en una conversa amb algú defensant aquesta posició: criticar l'existència de Déu és dolent perquè necessàriament fa algun profit a la humanitat.

Doncs què vols que et digui. Sóc molt escèptic. I aquest escepticisme no em ve per allò que molts diuen de la imposició familiar. Per sort, a la meva família això no existeix, a tots se'ns ha deixat ser lliurepensadors - com Satanàs, que deia en Bakunin que era el primer.
De fet, suposo que si haguera volgut ser religiós m'ho haguessin deixat ser, al cap i a la fi, hi tinc monjes a la parentel·la.

La fe sempre la carreguen de misteri aquells que la tenen. El "misteri de la Trinitat". El "misteri de la ressurrecció". I tants d'altres que segurament algú més posat en el tema em sabria enumerar, jo no. I aquests en la fe cristiana, que després hi ha totes les altres, que també se'n deuen servir d'això.

És graciós, perquè un dia em vaig equivocar en una integral - que és una mena de suma - i em van baixar la nota - que necessàriament hauria d'haver estat un 10.

I dic que és curiós perquè, quan els "vulgars" ens equivoquem en sumar, se'ns castiga, però quan ho fan les religions - en aquest cas la cristiana, en això de fer que 1=1+1+1 - no només no se la castiga (personalment li fotria un zero i l'expulsaria de classe, si és que en té) sinó que se li fica el cartellet de "misteri", se l'admira, se la venera, i la gent s'ho creu. Llàstima de no haver estat a temps de dir-li a la profe que aquell error en realitat era un misteri que només podia ser comprès pels més místics!

I ja no parlar de les religions de més enllà del Tigris, i la captació que aquests "misteris" tenen en els cervells de molts dels d'aquí. "No, allà és diferent, és més espiritual", diuen. Perquè s'afeiten el cap i s'estan hores en silenci són més espirituals? Al monestir de Poblet també ho feien, això. Si volen espiritualitat que s'ordenin monjos!

En fi, que volia escriure un post sobre com Déu mata persones innocents, però me n'he anat per les rames. Suposo que el següent ho faré sobre això.

Bona nit.

Nuclears? Si us plau, sí

S'ha tornat a posar de moda. Són notícia, altra vegada. Ja fa temps de Txernòbil. Massa temps, per no haver tornat a posar el tema sobre la taula i debatre-ho.
La veritat és que crec que aquesta història s'ha venut molt malament: "mireu que dolentes que són les centrals nuclears, que causen desastres en tota regla, com Txernòbil".

En la meva opinió aquest argument és fal·laciós. Txernòbil va explotar quan aquesta central estava en l'òrbita d'un país comunista, que no funcionava. Si per alguna cosa s'ha caracteritzat el treball a la manera socialista és la de fer poc i carregar-li les culpes als altres. I efectivament així ho varen fer aleshores. De qui és culpa Txernòbil? En la meva opinió, de la ideologia que hi havia darrera l'estructura organitzativa del bloc al qual subministrava energia.

Si no tens cap incentiu a fer-ho bé, no necessàriament ho facis bé. Pot ser que de manera totalment atzarosa ho acabis fent, però molt possiblement no succeeixi així - i crec que això hauria de fer reflexionar i molt als sistemes educatius dels països industiralitzats.

Si la seguretat era menor de la necessària perquè el responsable de torn no hi prestava l'atenció pertinent, no és culpa de l'energia nuclear, sinó del sistema que fa que aquesta persona no actui correctament qui explota Txernòbil. I qui ho pateix són tots els morts i tots els mutants i mutats que això va causar. És a dir, una ideologia causant d'una desgràcia. Segurament de la desgràcia més gan que mai hi hagi hagut, després dels règims autoritaris que han assolat i assolen la història de la humanitat. I efectivament molts d'aquests no eren comunistes, però tots els comunistes estaven dins d'aquest sac.

Quantes centrals nuclears han explotat als altres països? Afortunadament cap. Esperem que així segueixi. Si ets capç de crear un sistema amb els incentius necessaris per a fer la feina ben feta, i certament sembla ser que el capitalisme ha estat capaç, pots dedicar-te a fer centrals nuclears que pràcticament no contaminen - llevat dels residus propis de tota activitat industrial pesant - i són capaces de prodir molt més i millor que totes les altres fonts d'energia "alternativa".

Tot esperant l'energia de fusió, Nuclears sí, si us plau.

Doha (perquè allò promès és deute)

L'altre dia vaig escriure la següent frase: "Entre això i l'encallament a Doha, no entenc com encara hi ha gent que diu que el segle XXI es caracteritzarà per ser una economia lliure".

Com que era la última frase, i l'escrit no parlava de "l'encallament de Doha", deixeu-m'ho comentar ara.

A Doha el que hi passa és una cosa històrica, i com tot a la història, té unes motivacions que han fet que esdevingui el que és avui en dia. Per tant, per a poder-ho entendre, s'ha de recular i anar suficientment enrera.
Entre l'actualitat i l'home de Cromanyó, segur que hi ha un punt des del qual puc iniciar una història, com un conte de dolents i pitjors, en el qual hi hagi una seqüència de fets que portin al que és avui en dia Doha, i la seva ronda.

Així doncs, començaré de manera francament arbitrària allà on comença l'edat del petroli, a la II Guerra Mundial. Espero que a ningú se li acudeixi discutir-me aquest nom. També li podia haver dit l'edat del biquini, però a por de causar dubte entre el menjar i la peça de roba (les peces de roba, les pecetes de roba, vaja) he preferit dir-li'n així. Evidentment és un blog i els noms que dóno aquí no tenen perquè tenir més rellevància de la necessària, així que crítics, fora.

Posem-nos en situació: estem a principis dels 40. Europa està en guerra. El món està en guerra. Sembla que els humans ens haguem tornat bojos i que volguem treure a relluir les diferències ideològiques de la millor manera que existeix per determinar-ne la validesa d'uns i d'altres: amb les metralletes.

Aquell que sigui capaç de matar-ne més dels altres (en proporció, que sinó la guerra l'haguessin perdut els comunistes), guanya. És senzill. La humanitat sempre havia funcionat així. Des del primer conflicte sobre la propietat del bestiar que s'havia caçat, tot a la vida s'havia resolt a bufetades. O sexe. Però també pot ser violent imaginar-se en Ricard Cor de Lleó i el rei francès de torn (que amb probabilitat alta s'anomenava Lluís de nom i una xifra romana de cognom) entregirats en un llit reial per pactar el que convingués.

En fi, que tothom s'estava estomacant. I a algú li va semblar que si volíem prosperar aquesta no era la via. Entre aquests hi havia economistes, que com sempre, hem estat anti guerra. Molts d'ells no per humanisme, sinó per millora econòmica. Una guerra, des del punt de vista econòmic, si succeeix al propi país és un desastre perquè et destrueix bona part del capital productiu, i això t'empobreix. I tant si succeeix al teu país com si no, si els militars són els propis, hi ha una forta pèrdua de força laboral, consum intern i capital humà. En fi, una desgràcia econòmica en tota regla.
La única justificació econòmica que hi pot haver per a una guerra ha de ser que aquesta sigui a l'estranger i que tinguis una taxa d'atur de joves molt elevada (ja se sap, si es moren, no estan aturats). Espero que ningú lligui això que he escrit amb les guerres de l'Afganistan i l'Iraq.

Doncs bé, estaven immersos en aquest conflicte tan destructiu des del punt de vista econòmic, així que a uns quants se'ls va acudir que podrien fer unes organitzacions interancionals per a què tal cosa no es repetís, a la vegada que en crearien d'altres per a fer que la riquesa fluís entre els països que hi haguessin. I sobretot, que aquesta creixés, que els diversos països fossin cada vegada més rics.

Donat això van crear, d'una banda, la ONU. Com que aquesta és política, no econòmica, i jo no sóc politòleg, ho deixo aquí.

De la banda econòmica havien de crear tres institucions. Una que es dediqués a garantir que els països tinguessin suficient capacitat d'invertir en projectes d'infraestructura productiva, de tal manera que amb aquestes inversions aconseguissin crear més riquesa que la necessitada per a fer la inversió, i poguessin tornar els diners, concedits com a préstecs. Com que aquesta feina la fan els bancs, i aquesta institució tenia abast mundial, en un atac de lucidesa el van anomenar Banc Mundial. Una altra institució s'havia de dedicar al manteniment de l'estabilitat macroeconòmica - controlar la inflació, l'atur, la despesa del govern, els tipus d'interès, les reserves d'altres monedes... - mitjançant els diners dipositats pels diversos bancs centrals dels països en un fons, controlant el joc monetari dels diversos països a nivell internacional. Van tornar a tenir un atac de lucidesa, i el van anomenar Fons Monetari Internacional. I finalment, la tercera havia de ser una organització que, a nivell mundial, regulés el comerç. Ara em diràs que en un atac de lucidesa la van anomenar Organització Munidal del Comerç? Doncs no. Això va venir més endavant, perquè aquesta proposta sembla ser que no va acabar d'agradar a determinats països. Així doncs van fer una espècie de projecte del que més tard seria la OMC, que principalment era un acord general entre els països per a posar-se d'acord amb el comerç i els aranzels. Així que li van ficar aquest nom, en anglès, perquè la majoria eren anglòfons, GATT (General Agreemen on Trade and Tariffs - Acord General sobre Comerç i Aranzels).

Deixant de banda que les dues primeres van equivocar el nom - ja ho deia el per molts millor economista del món, Keynes, de tornada de la reunió que van fer a Bretton Woods per a acordar tot això, "Crec que hem fet un Fons que farà de Banc i un Banc que farà de Fons". Evidentment la solució seria canviar-los-els, però com que escric sobre Doha, només m'importa el GATT.

Aquest es va dedicar a fer acords entre els països per tal que reduissin els aranzels entre ells, per a així augmentar el comerç mundial - i així la riquesa munidal.

Per fer-ho es van dedicar a fer el que s'anomenarien Rondes. Començaven a un lloc (i el cognom de la ronda venia d'allà on començava) i s'establien negocacicions que sempre acabaven amb rebaixes aranzelàries d'algun tipus. A més, a dins del GATT es resolien els conflictes derivats de l'incompliment dels acords i demés. Va arribar l'anomenada Ronda Uruguay (perquè començava allà) en la que es va acabar retirant el nom de GATT i es va prendre per vàlid el que tots coneixem ara, OMC, amb un millor funcionament, i moltissims més casos de conflicte.

S'acabà la Ronda Uruguay i, com que encara quedava molt camí per recórrer, es va començar la següent, la Ronda Doha.

Des que es va començar a negociar això dels aranzels a nivell internacional en la GATT, i fins a l'actualitat, s'han fet avenços molt notables. La indústria està, en gran part, liberalitzada. Els serveis, més o menys, també. El fet que la indústira estigui tan liberalitzada ha ajudat en gran manera els països com la Xina a l'hora de desenvolupar-se. En no tenir traves aranzelàries, el comerça augmentava de forma molt més notòria.

Hi ha principalment dos grans focus de discussió sobre els aranzels, avui en dia - a part de les tonteries bushianes de ficar aranzels a l'acer - que són l'agricultura en general, i els aranzels sobre molts productes a l'Àfrica.

És fàcil veure el perquè dels dos. El dels aranzels de l'Àfrica és per un tema de recollida d'impostos. Els reis-dictadors africans ho són perquè, a part de poder matar indiscriminadament la seva població, els poden robar a cor que vols, sense haver de passar per eleccions (a diferència d'aquí, on també ens roben a cor que vols, però com a mínim ens han de convèncer que ho fan menys que els altres). El problema allà és que no és tan fàcil cobrar impostos en països subdesenvolupats. No és fàcil col·locar un IVA o un IRPF, perquè el frau serà encara més elvat que aquí. En canvi, allò que sí que és fàcil de cobrar és sobre els béns que arriben als ports - i també els que se'n van - en forma d'aranzels a la importació o quotes a l'exportació, ja que només cal posar quatre policies a l'entrada del port i són més efectius que tot l'exèrcit d'inspectors d'hisenda que tenim en el nostre territori.
El del proteccionisme agrícola a EEUU, Japó i la UE també és força trivial. Si no es fa allò que vol el 3% de la població, agafen el tractor i et col·lapsen l'AP-7 en un obrir i tancar d'ulls (i a França incendien pneumàtics). T'engeguen a prendre vent l'economia amb uns quants tractors. I per a evitar que això passi, se'ls dóna sumes animals de diners que surten de les butxaques de tots els contribuents. I a més fan que tots els productes agrícoles siguin més cars del que tocaria.

I com que ni els països desenvolupats volen deixar de subvencionar l'agricultura (pels vots que perdrien els dirigents i l'encallament que es donaria a la bona marxa de l'economia per culpa de les seves protestes) ni els reis-dictadors africans volen deixar de ficar els aranzels ben elevats per tal de justificar-se els comtpes suïssos, ens trobem amb que la finalitat de Doha (acabar amb aquestes dues pràctiques clarament anti liberals, que no deixen que l'economia funcioni lliurement) no es veurà complida i, per tant, que l'economia del segle XXI sigui moltes coses, menys lliure.

A propostes esperpèntiques, respostes amb cap

L'argument que s'utilitza és: "no volem saber el que sou capaços d'aprendre en dos dies, sinó del que heu après a consciència, per tant la solució és canviar el període d'exàmens de dues setmanes amb intèrvals per a poder estudiar, a una setmana molt comprimida sense aquesta capacitat entremig".

Doncs aquí van les meves objeccions a tal proposta absurda, superada, fal·laciosai que no aconseguirà la seva finalitat:

ÉS ABSURDA - Donat que se'ns diu que la UPF és una universitat d'excel·lència acadèmica i que la dificultat de les assignatures és molt elevada, no és precisament per a l'estudi l'intèrval de temps necessari entre dos exàmens, sinó de descans del cervell, per a poder tornar a estar en forma el següent examen. Es tracta d'un descans obligat, no d'un període ociós. Aquest descans senzillament desestressa, no ajuda a obtenir nous coneixements. Segurament l'estrès va en contra de les notes, per tant, veuran una baixada generalitzada de notes, i no s'haurà aconseguit que aprenem gran cosa més. Per tant és una mesura absurda.

ÉS SUPERADA - Per a pretendre saber què som capaços de saber i no d'aprendre en dos dies ja existeix el pla Bolonya, que es dedica a fer-te treballar tot el trimestre donant lloc a un percentatge de la nota força important, i donant cada vegada menys pes relatiu a l'examen, amb el benentès que és en el treball constant de cada setmana on s'aprèn i no en el període d'exàmens. Per tant, canviar el període d'exàmens no farà la feina que es proposen, sinó que estarà superada pel pla Bolonya.

ÉS FAL·LACIOSA - El gran problema que tenen els impulsors de la mesura és que ens ho estudiem en dos dies. Creuen que comprimint el temps els estudiants que abans ho fessin a última hora ara canviaran i es ficaran a fer-ho tot el trimestre. Això és completament fal·laciós perquè el que faran serà estudiar-s'ho en dos dies igualment, però de la setmana anterior, i el poc temps que tinguin entre els dos exàmens, de fer una última repassada.

NO ACONSEGUIRÀ LA SEVA FINALITAT- La idea de la proposta ha de ser per a aconseguir uns futurs llicenciats amb uns amplis coneixements de les diverses matèries. De fet d'això ja se n'encarrega el propi sistema universitari. Tots aquells que aprenen una assignatura amb dos dies - i consti que si es canvia aquests seguiran sent-hi en el mateix nombre - tenen més problemes que els altres a l'hora de seguir amb les assignatures de nivells superiors, ja que totes requereixen de coneixements previs. Per tant, que els coneixements s'aconsegueixin ja ho fa la pròpia arquitectura del sistema i no ho aconseguirà canviant el període per a examinar-nos.

Resumint, s'ha plantejat de portar a terme una propsta absurda, superada, fal·laciosa i que no aconseguirà la seva finalitat. El meu dubte és per què es vol dur a terme tal proposta. I penso diverses possibilitats. La primera és que s'aburrien, volien armar un ciri, i han pensat que mosquejant l'alumnat ho aconsguirien. Però no crec que el deganat estigui per fer una feina tan poc útil.
Una segona possibilitat que se m'acudeix és que s'han adonat que el sistema no els funciona com voldrien, i ara ens ho han de fer pagar als estudiants, amb propostes surrealistes que lluny de solucionar el problema encara el faran més present. Però em veig obligat a dir que aquesta no deu ser tampoc la resposta, perquè això no se'ls fa als estudiants d'èlit de Catalunya. Llavors... per què?

Persepolis

Grandíssima pel·lícula que rememora el passat més pròxim d'un dels països petroliers més importants del nostre planeta, de l'Iran, a través d'una nena-noia i les seves aventures i desventures familiars.

Es remunta al 78 amb el règim del Sha, qui és posteriorment derrocat i són col·locats els Ayatolàs. Fa una descripció quasi perfecta del què vol dir la presa paulatina de llibertats per part d'un govern restrictiu al seu poble. També de la estupidocràcia que acaba pujant al Govern quan aquest es forma amb amics i coneguts, i no amb vàlids.

En fi, un 9 de pel·lícula

Un nou contracte per als que es droguen

Abans pensava en la gent que es pren substàncies estupefaents. Lluny de la imatge del penjat que s'arrossega per les capitals tot buscant caritat dels vianants per anar a comprar heroïna als barris marginals, ja no són així - per sort, d'altra banda.

Avui en dia te'ls trobes a tots els estaments, i molts d'ells són bona gent, amigables, i que de tan en tan necessiten alguna cosa més per animar-se que les quatre copes que prenen els altres.

Hi ha gent que això ho troba reprovable.
Jo no. De fet jo crec que cadascú ha de ser ben lliure d'optar per prendre's allò que més li vingui de gust.
Si vols un gelat de vainilla i només en tenen de xocolata, aniràs al bar del costat. Els drogoaddictes haurien de poder fer igual. Si volen cocaïna i només troben xocolata, haurien de poder canviar de camell. I ho haurien de poder fer sense amagar-se, sense ser criminals. Haurien d'existir botigues que venguessin tot tipus de droga, igual que hi ha botigues que venen tot tipus de gelats.

I què passa amb els desastres humans que es donen quan se n'ha fet abús?

Per mi la solució és més fàcil del que la gent creu. De fet jo de solucions en trobo dues.
La primera és més liberal, i de fet crec que seria la millor, però potser no hi haurà gaire gent d'acord:
Aquesta passaria per no fer res més. Que tothom pogués vendre quant volgués. I que cadascú s'espavilés després amb trobar algun metge vàlid o el que fos per mantenir-los a raser.
Crec fermament que si aquest contracte s'establís es reduirien els drogoaddictes de carrer que són els que realment molesten a la societat. Crec que es reduirien per dos motius. El primer, i més directe, és que si tu li expliques a algú que dubta si prendre la primera clenxa que ho pot fer, però que ell n'ha de ser completament responsable de cara al futur, com que els humans tendim a ser aversos al risc, disminuirà el nombre de potencials compradors.
El segon és perquè si les drogoaddictes són educats dins la possibilitat i la responsabilitat, la societat s'allibera de la càrrega moral de no haver donat alternatives, i, per tant, es redueix la potencialitat de caritat dels demés ciutadans. Si baixa la demanda de caritat, baixarà, necessàriament, el preu de neteja de consciència, i, així la quantitat de persones que buscaran en la llàstima una manera de subsistir.

L'altra manera és similar, però fent ús d'una certa socialdemocràcia. Aquesta seria amb la col·locació d'un impost - pigouvià - als productes que tinguessin alguna cosa a veure amb la droga (com també es fa amb el tabac, l'alcohol o els carburants).

Amb els diners recaptats potenciaria una millora dels serveis sanitaris pels malalts mentals de malalties derivades del consum excessiu d'estupefaents.

El continu

Sempre es comença amb cansament, el primer obrir d'ulls costa. Fa mal.

De mica en mica, però, t'hi vas acostumant.

Ara un ull, ara l'altre, fins que, ben bé no saps com, estan els dos oberts, a ple rendiment. Tens ganes de fer algun son més del compte, però les obligacions no et deixen.

Les fas. Perquè toca. I perquè agrada fer-les. Si no agradés, per què s'haurien de fer?

Arriba el moment d'emplenar el buit. Sempre s'omple ociosament. I és bo. Això fa tornar més content a l'obligació. Imagina't com seria si no hi fos, aquesta ociositat!
S'hi segueix fins que se n'acaba fart. Sort llavors, del final, sempre tranquil, sempre quiet.

I s'acaba, altra volta, esperant que torni a començar.

S'han acabat exàmens!

Molta gent quan acaba el darrer exclama un delerós"per fi".
Jo he estat a punt de sucumbir i fer un crit que ressonés pels murs de l'antic quartel de Roger de Llúria avui a la una del migdia.

Finalment he decidit no fer-ho.

M'he tancat en mi el primer impuls animal en sortir de la pesadesa contínua dels exàmens. No he fet el crit que tocava.

Després penso que era la solució correcta. No només perquè la noia que hi havia apoiada al final a la paret hauria cregut que estava mig sonat, ni perquè en el cas de sentir-me, els de dins les classes haguessin conclòs semblantment.

Sinó perquè... per fi què?

Per fi ara toca "descansar"? Doncs jo m'aburriré. O no, però en qualsevol cas, només hi ha una cosa pitjor que fer una feina desagradable, i és no fer res. Ser completament inútil. Si el temps que no tens obligacions pots fer alguna cosa, perfecte. I així espero que sigui, aquesta vegada també, el meu cas. És a dir, espero tenir més coses a fer.

Tens més coses a fer. És a dir: tens més exàmens. Cada cosa que fas és un examen. I de fet això és bo. En menor o major mesura et fica a prova, i depèn de la teva elecció en cada moment. Malament aniríem si de cop i volta ja ho tinguéssim tot fet. Quan vas a juga a bàsquet, tens un examen més, d'índole esportiva. Quan vas a fer un cafè, d'índole social. Quan t'has de fer el dinar, de caràcter supervivent. Mai es deixen de fer exàmens.

Per tant, el següent que senti exclamar un "per fi he acabat exàmens", em giraré i li diré "il·lús". O segurament no ho faci, i és que l'examen de coneixences tampoc el vull suspendre a la primera de canto.

Resposta al senyor Tatanapi

Apreciat senyor tatanapi, com que ha fet tres intervencions al post dels Bancs Centrals, deixi'm respondre-li encertadament en un post nou, que se'l mereix per la seva participació:

Així mateix, permeti’m que digui les coses que vostè anuncia segons la seva falsedat/certesa:
-el pànic bancari pot ser desastrós per l’economia: cert. Aquest afecta sobretot els bancs amb problemes de líquid. Els que no tenen problemes de líquid són els que hi surten perdent si els seus clients van i els el volen treure per un anunci dels altres.
Ara bé, és el risc al que un juga. Si jugues a bàsquet tens el risc de trencar-te el genoll, i no per això te l’has de trencar. Ja saps el que hi va. Podríem obligar als jugadors a portar genolleres. N’hi ha que les porten, d’altres que no. Els que les porten saben que tenen menys risc de perdre-hi el genoll, però també tenen menys possibilitats de fer cistelles, taps i agafar rebots per culpa d’aquesta limitació articular. I tot i així, els intervencionistes de la Federació de Bàsquet no hi entren. Ja n’hi ha prou dient-los que portin bambes i pantalons d’esport – entens els símil amb els coeficients de caixa = bambes i genolleres = els parxes que tu dius que serien “desitjables”.
- Les institucions que existeixen per a evitar el pànic bancari: fals. El Banc Central no serveix per a això. Per a fer tal cosa existeixen les assegurances de dipòsits i altres. Si el banc no assegura els seus dipòsits, és d’esperar que el rendiment net que oferiran als seus clients serà més alt. Si això no s’anuncia, es pot parlar d’assimetria informativa per part dels bancs, i només en aquest cas seria justificada més intervenció pública per tal de fer més simètrica la informació.
- La introducció de líquid no afectarà la inflació: fals. “La inflació és sempre i a tot arreu per causa de la massa monetària” com deia en Friedman – si no ho recordo malament. Segurament els tècnics del BCE saben molta teoria econòmica. Però no gaires tenen Nobels en coses monetàries. En Friedman, sí. A qui em crec més? Jo el de Chicago.
- Jo sé molta teoria econòmica 4: Incert. Però efectivament, segons el professor que em feia aquesta assignatura sí que en sabia bastanta, em va ficar Matrícula d’Honor.
- Jo m’oblido que l’economia és el que pensa la gent: fals. De fet si t’hi fixes en el meu argumentat afirmo que el problema més greu, a part de la inflació, és el que pensaran els directius dels bancs que no es tiraran balcó avall malgrat haver fet una gestió desastrosa de riscos, i que tornaran a actuar malament si la jugada no els esquitxa.
- Dubtes que m’afecti molt la pujada del preu del yoghurt: Incert. De fet els làctics són una part important de la meva cistella de consum. Independement de si els yoghurts pujen molt o poc i de l’afecte que això em provoqui a mi, més inflació és dolenta perquè és el que verdaderament fa malpensar els agents de les polítiques del govern. Per tant, senyor tatanapi, no digui que jo sóc qui no hi pensa, en la gent, quan vostè diu que una pujada de l’IPC de 0,1% (segurament més) per damunt de les expectatives dels agents. Això pot portar a pànic inflacionari, una cosa segurament tan dolenta com el pànic bancari. Si no, demani-ho als alemanys, que encara ara no s'han recuperat del trauma que els va fer la hiperinflació d'entreguerres.
- Si aquests bancs quebren serà un desastre: Incert. El fet que els bancs que actuen malament ho paguin no és dolent, és desitjable que només actuïn aquells agents que saben fer bé la seva feina. Però és cert que això és el que segurament el lobby banquer ha venut als senyors Trichet i Bernanke, i per això ha fet aquesta política.

Publicaré les tonteries a un lloc més "seriu"

Avui m'he ficat d'acord la plataforma cultural EL CRIT de Solsona per tal que més o menys cada mes em publiquin alguna escrit a la seva revista.

En realitat seran escrits que ja hagi fet i penjat al blog. Per evitar feina excessiva. Sempre he pensat que treballar més per a aconseguir el mateix resultat no és molt intel·ligent. És ineficient, i molts professors a l'escola i a l'institut no ho entenien. Alguns fins i tot em feien pintar els caballs blancs de Sant Jordi, allà la primavera. El full era blanc, el color també. I volien que el pintés. Jo ho trobava i ho trobo surrealista, tot plegat.

Ho farem així, també, perquè igualment els acabaria publicant al blog.

El primer serà el de "Bancs Centrals i la seva manera d'entendre l'Economia", i és que l'espai que pretén que ocupi serà un d'economia, titulat "Economia CRITica". Deixeu-me, doncs, fer publicitat - que no propaganda - de la revista CRITERI.

Tot just quan entrava...

Ara anava a entrar al meu blog i m'he adonat d'una cosa: la meva petita dislèxia que fins ara només es desenvolupava en els escrits amb lletra menuda i full groguenc ha aterrat a la meva escriptura teclatística.

És una tonteria, segurament, però fins ara no he aconseguit mai entrar correctament al meu blog llevat del primer cop. Amb la rapidesa que hom té escrivint, sempre poso elblogdelapu.blogspot.com

És una canvi mínim, i, per molts despreciable.

Per mi no: APU és el nom d'un dels personatges més carismàtics - al meu parer - de la (amb el permís del Senyor Griffin i la seva fantàsitca - encara que espero que la meva mai s'hi assembli - família) sèrie "Els Simpsons".

Allò de "Buenos días, señora Homer" em té l'humor robat - en contraposició a cor, i és que no em va el sexe interracial amb homes (ni cap altre tipus de sexe amb el meu gènere).

Qui no pensa en ell quan s'apropa al badulaque de sota casa i veu un senyor moreno, d'avançada edat canada i li endosa: "lias cierviesas sion tries con sinkueinta".
És tot un prototipus. Llavors existeixen els seus germans de professió, de pell més blanca i amb una mirada que sembla que es malfiin de tu que, a la mateixa frase, diuen "las celvezas son tles con cincuenta".

O els germans petits dels primers, que sempre que et passejes pel centre de la nostra bonica ciutat t'ofereixen birra "a preu de ganga" - per ells, clar.

I és que el que diu l'eslògan del Govern és ben cert: "Amb la immigració tots hi guanyem". Ells no ho sé, però jo em puc despistar de fer la compra, menjar relativament barat, i evitar de pagar els preus abusius que es fiquen als bars de prop les Rambles.

Això és un mercat lliure, i el demés són tonteries! (mentida, evidentment, estan regulats per llei que no ho poden fer, no tenen uns papers - quina mena d'intromissió inexplicable per part del govern són, això dels papers!)

El poema familiar nadalenc. El llegiré el 23 ;).

Ho sento, no hi he pogut fer més, no ha quedat al nivell de la nostra família, però és un intent.



Damunt del MAR, CEL enllà,
NADA L'ocell per ones de vent,
però quan el pADRI Allà el pretén
CaP AU torna enter
del tir que fa molt valent.

A la caiXA, VI ERa,
el que hi tenia,
glops en feia,
a la caçaDA,

NI ELl, el seu fill,
que sí que n'era molt,
de viu,
l'ensopagava.

"AU, SÍ, ASseu-te"
li endosava
"que les aus no baixen soles"
i llavors es preparava,
allà a CanyaMAR
I Afores

"El darrer seXENI,
A casa, hem portat el necessari
ànecs, cucuts i algun colibrí,
NI L'oblidis el darrer,
deliciós queda, al braser".

"I KRAMer de Cotorra?"
el fill osava
però enlloc de la castanya
perquè carISMA EL tenia
i és que amb aquestes preguntes
a MART I NAntes l'enviaveu,
carinyosament resposnia
"A prendre el pèl als altres"

De Bancs Centrals i la seva manera d'entendre l'economia

Quan avui ho he llegit el diari no he pogut sortir de la meva sorpresa:

"La Fed, el BCE y otros bancos centrales acuerdan un plan para afrontar la crisis de liquidez"

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071212/53418118494.html

Segons ens diuen, per culpa de la crisis "subprime", els pobres bancs no tenen suficient liquiditat - bitllets, per entendre'ns -, i, per evitar mals majors, treuran a subhasta milers de milions per tal que tot allò tan dolent que podria passar, no passi.

Primera pregunta que jo em faig, què pot passar si no fan res?

Doncs molt senzill, tots aquells bancs que, per culpa d'una mala gestió de riscos, s'hagin guanyat més risc del compte i a hores d'ara no tinguin suficient liquiditat, quebraran. És bo que això sigui així? D'una banda, com en tot, aquí hi haurà gent que hi perdi. Hi perdran els accionistes d'aquestes entitats, ja que tot el capital invertit el perdran. També hi perdran tots aquells que hi tenen dipòsits, a no ser que aquest estés assegurat d'alguna manera. Mala sort.

Sí, la mala sort és un factor que tot sovint existeix i que se sol entendre, abans que passi, com un "risc".

Ara que se sap qui hi perd i qui hi guanya, la pregunta que toca... és bo que aquesta gent hi perdi? Com que tots som molt humanitaris, direm que no. Pobrets. Els "hem" d'ajudar.

Reflexiona un moment sobre això que has pensat. "Els hem d'ajudar". Jo immediatament després hi faig una altra pregunta: si se n'haguessin sortit t'haurien regalat un tall del pastís? A tu quan se't caduca un yoghurt a la nevera algú et ve i et dóna els diners que hi has perdut? NO. De fet algú ho faria si haguessis assegurat aquest yoghurt, previ pagament per part teva d'una cosa que els economistes anomenen "prima de risc" - manera per la qual li passes el risc que el yoghurt se't caduqui a un altre a canvi d'uns diners, d'un preu, aquesta "prima de risc".

Has rebut alguna mena de "prima de risc" per menjar-te tu el risc d'una gent que van prendre decisions que els poden portar a la ruïna? Ni jo ni tu l'hem rebut. No tinc perquè carregar amb aquest risc. I sincerament, crec que tu tampoc.

Què passarà si, tal com volen fer, de cop i volta s'injecten a la nostra economia tants milers de milions?

La resposta és INFLACIÓ. Sí, allò que no ens agrada gaire perquè pujen els preus de les coses. La inflació no és res més que un "impost" que se'ls cobra a tota la població que té algun diner, i la manera és que el Banc Cenrtal imprimeixi bitllets. Mira la teva cartera o monerdero. Obre'l. Fixa't en el bitllet que hi tens. Demà, si el yoghurt que se't caducarà a la nevera val el doble d'avui, amb aquest bitllet podràs compar la meitat de yoghurts. I l'altra meitat de yoghurts? et preguntes. Doncs és l'impost que t'ha clavat el banc central. Si el senyor Trichet vol agafar els diners que ha imprès i anar a comprar yoghurts, comprarà la meitat que tu ja no pots obtenir (i la meva, i la de la veïna, i la del teu pare...)

És a dir, als senyors que van prendre molts riscos, tots nosaltres els pagarem diners perquè no se'n vagin a la ruïna.

Potser creus que el pagament no és tan gran, però hi ha més problemes.

Si el senyor que ha pres la decisió s'ha equivocat i just abans de tirar-se pel balcó ha sabut que se li donaria la opció que tots nosaltres carregaríem amb el problema de la seva mala decisió, no només cometrà l'error de no tirar-se balcó avall, sinó que a damunt tornarà a actuar igual de malament, i, potser, pitjor.

Per què?

Doncs perquè el Bernanke i el Trichet li han deixat molt clar: tu arrisca't, que la jugada potser et surt bé i et forres. Però no et preocupis, si no surt bé, ells - referint-se a, entre altres, tu i jo - paguen.

Què faries tu si aquestes fossin les possibilitats? Potser tu i jo no, perquè seguim sent assensarats, però, què farà el veí inversor arriscat? Arriscar-se més, encara... total, el màxim que li pot passar és que no hi guanyi!

I finalment, una cosa que ja em sembla de jutjat de guàrdia en una economia "lliure". Què és això que els bancs centrals de la majoria de països desenvolupats "acordin" fer una determinada acció? Això, en llenguatge econòmic, se li'n diu COL·LUSIÓ. I està prohibida per llei. És una col·lusió entre organismes públics, com el fet que els impostos sobre el consum no baixin de 15% en la majoria de productes a la UE. No en teníem prou amb sindicats, cooperatives i governs, que ara, la institució més lliure que teníem, pacta amb les altres i acorda actuar de manera coordinada! I ni tu ni jo ens podem defensar contra tals robatoris de llibertat! I els criminals, no només sortiran impunes, sinó que a sobre quedaran com "els salvadors de l'economia mundial".

Entre això i l'encallament a Doha, no entenc com encara hi ha gent que diu que el segle XXI es caracteritzarà per ser una economia lliure.

Després del primer examen

Vinc de fer el cafè que es fa després d'anar a dinar.
I he anat a dinar després de fer el primer examen de trimestre.
I ara mateix tinc una sensació estranya.

D'una banda estic trist perquè del què m'examinava m'agradava més que del què m'examinaré, per tant, les hores d'estudi que queden seran sensiblement menys agradables - si és que a algú li han agradat mai gaire aquestes hores.

D'una altra, la sensació que em dóna és de fatiga, però no la fatiga que tens després de córrer en sprint, sinó la que tens quan, tot pujant una muntanya, acabes de passar només el bosc del principi, i encara veus les tarteres davant teu, inacabables, dures, i sobretot cansades.

I, encara que tots els companys insisteixen en allò de "per fi una més", jo sóc incapaç de dir-ho.

Evidentment no per no ser cert. Sinó que el meu cap no em deixa fer la separació de la pesadesa que és estudiar entre les diverses assignatures que m'examinaran.

Deu ser un "cap booleà", el meu. O estic d'exàmens, o no n'estic. Sense tonteries intermitges.

Per tant, i com que una de les assignatures que em cauran prompte no en rasco gaire, prefereixo deixar el comentari aquí, i més endavant ja comentaré alguna cosa, si és que me'n queden ganes.
Que espero que sí.

Imposar?

Des de sempre he cregut que, llevat de comptades excepcions, la imposició de res és dolenta.

Aquestes serien, sense voluntat exhaustiva, quan un pare o una mare li diu a un fill o a una filla (o ambdós, en ambdós casos, o només en un) que s'ha de comportar d'acord amb com ells li ensenyen. No sóc pedagog, però crec fervorosament que els pares han de ser subjectes actius (i molt) en l'educació dels seus fills. No en excés, però sí per imposar les línies que no s'han de passar.

Un altre cas on la imposició la trobo adequada és quan algú s'ha passat les normes de convivència socials - diguin-se, les lleis bàsiques de convivència, allò que no s'ha de matar, robar, violar, humiliar, expropiar, danyar, etc.

Però no s'ha d'imposar gaire més que això.

Per què hem d'imposar als gays que no es casin? - si són tan tontos com els heterosexuals per signar un contracte d'aquest tipus, problema seu!
Per què evitar per llei - no de convivència - que cadascú faci amb un mateix allò que vulgui?
Per què prohibir les drogues? S'han de legalitzar i estar sotmeses a un gravàmen - dit pigouvià - per tal que ells es financïin la seva pròpia despesa en sanitat.
Per què imposar tot això d'aspecte social?

Ara bé, tampoc s'ha de pretendre imposar tributs i impostos massa elevats.
Per què fer pagar el 50% d'allò que és nostre en concepte d'impostos? Per què tal imposició? Per què imposar sistemes (dits públics, però realment no cobreixen tot el públic) marcadament expropiadors i amb tendències regressives?

I la meva gran pregunta... qui se'n beneficia de tot això?

De les d'aspecte social se'n deuen beneficiar les ànimes impures de la carronya carca que ens envolta. Si no, per què?
De les d'aspecte econòmic se'n beneficien tots aquells que han begut d'aigua tan abundant com són els recursos públics. I també de les ànimes de molts autoanomenats progressites. És progressista establir un sistema universitari regressiu? Un sistema tributari que eviten les classes més altes i més baixes... és progressiu?

Si és cert allò que diuen que els que justifiquen aquest sistema són les pròpies classes mitjes... són les classes mitjes - com a grup - un conjunt de sadomasoquistes que els agrada imposar-se a sí mateixos coses que atempten contra la coherència més bàsica?

Promeses de l'Est

Ahir vaig anar a veure aquesta pel·lícula on hi surt en Viggo Mortensein - L'Aragorn (o com s'escrigui) del Senyor dels Anells. La vaig veure en versió orginal. És força graciós veure tot un seguit de "russos" parlant en anglès. El seu inconfusible accent de mafiosos fa que la pel·li, bona per sí mateixa, tingui més gràcia.

Realment el film em va agradar molt, només hi vaig veure un error, si és que se'n pot dir així, i és que la fan acabar massa ràpid, i segurament ens trobarem una segona part - cosa que em plauria agradablement.

Bona trama, bons actors, bon director, escenes perfectes, en fi, una bona inversió per a tot aquell cinèfil que la vulgui anar a veure.

Segurament més d'un dirà que i vaig anar la última setmana que estava en cartellera... potser sí, però amb obres mestres com aquesta, més val tard que mai.

Un gran mal: la OCÉ

Avui m'he despertat i tenia molt clar el que havia de fer. En primer lloc havia de dir-li al despertador que sonés 5 o 10 minuts més tard, que tenia ganes de fer una mica el ronso entre llençols. Un cop passada la mandra, he fet via cap a la Universitat, concretament, a la Biblioteca, tenint en ment que havia de fer unes fotocòpies d'uns apunts que una noia molt maca ha tingut a bé de deixar-me per tal que pugui millorar les expectatives laborals en quan algun benhaurat faci la bondat de contractar-me a la seva empresa i vegi que Sector Públic II l'hauré passat amb millor nota del que ho hagués fet de no tenir els apunts.

Així doncs, i sabent d'avantmà que l'havia de tornar avui i que com que celebrem no sé pas quina festa en 8 de desembre (un altre dia ja en parlaré d'això dels "dies festius") he hagut de fer les 180 cares d'apunts a les impressores de la OCÉ - marca segurament coneguda per molts com l'extorsionadora dels estudiants molt treballadors i molt poc a la vegada i que dóna una qualitat subòptima. El mòbil de tal extorsió no és difícil de comprendre: els preus són un 33% més elevats que els que determina el mercat "lliure", entenent aquest com les empreses fortament regulades que se situen prop dels diversos campus universitaris amb l'expectativa de fer moltes fotocòpies als estudiants - ara sí, molt poc treballadors.

Perquè la OCÉ extorisona els poc treballadors és fàcil de comprendre: en no assistir a classe de manera regular, o en preferir no prendre apunts mentre un altre ho faci, quan els necessiten van i se'ls fotocopien allà on bonament poden, i a dins dels campus universitaris catalans aquesta empresa hi té una forta presència.
El perquè extorisona els molt treballadors és una mica menys trivial, però també és cert. Els molt treballadors solen ser els que presenten més treballs i més llargs. I la OCÉ no només compta amb el monopoli de les fotocòpies intrauniversitàries, sinó també amb les impressions. I altra vegada, els preus que fixa són d'aproximadament un 33% més que els que et trobes "a la copisteria".

A més, en oferir una qualitat per sota de la desitjable, s'apoderen de la renda que els suposa la proximitat amb l'aula on l'estudiant gos s'apropa a demanar apunts a la típica noia de primera fila que va conèixer el primer dia de classe i que, des de llavors, no ha parat de demanar-li tot el que feia falta. Aquesta noia n'està farta de donar apunts, i sempre es promet que no els deixarà mai més, però no es pot resistir a l'encant de l'amic del gos, que sempre l'acompanya a demanar-li els apunts. Però bé, això ja és un altre tema, tornant a la maleïda OCÉ i la seva extorsió...

Ara algun lector podria dir -si no és que està pensant en com segueix el culebron d'en sortir de classe -, tal com fan els senyors de tot un reguitzell d'associacions estudiantils super-progressistes, què s'ha cregut la maleïda OCÉ de fixar uns preus tan elevats? Algú altre podrà afirmar que aquests els ha de regular la Universitat - si no és que ja ho fa - ficant-los uns preus per sota dels que fica el mercat alhora que exigint una qualitat d'allò més elevada perquè els apunts són un dret fonamental i tot un seguit d'idees molt "progressistes" però, amb tots els respectes, dubto que gaire efecives. El que fa la OCÉ ho farà qualsevol altra empresa que li donis un monopoli tan descarat. No és culpa d'aquesta empresa, sinó de l'il·luminat que li va semblar que seria millor tenir una sola empresa al campus i que s'hauria de barrar el pas a totes les demés.

Les meves propostes per a eradicar aquest "gran mal" que ens fa a tots tenir monopolitzada la venda de fotocòpies i impressions a la universitat és ben senzilla: trencar el monopoli.

Com? Una manera seria agafar altres empreses i deixar-les ficar màquines d'impressió pels passadissos de la universitat, i que aquestes empreses es dediquessin a fixar el preu lliurement, i donant més o menys qualitat, segons els agradés.
Una altra seria donar espais a les empreses que es troben fora la Unviersitat a dins, tal com fan amb el Banc Santander i l'Abacus.
Fins i tot trobaria desitjable que fessin fora la OCÉ de la Universitat, de tal manera que si aquests volguessin treure'n rendes, lloguessin un local fora del campus, aconsguissin els permisos necessaris i es fiquessin a competir amb totes les alters empreses que allà s'hi troben.

Finalment, un cop han passat tres quarts d'hora he aconseguit que la tercera màquina d'impressió a la que anava es dignés a fer les còpies que he necessitat, no abans d'haver-me requerit els 7,20€. Si els locals comercials de fora la Universitat se'ls hagués deixat obrir avui - que segurament ho haguessin fet, ja que els dies previs als exàmens són els més lucratius - només m'hi hauria passat un terç del temps i m'hagués costat tres quarts del preu.

I ara, vaig a fer bon ús dels euros invertits, que ja va tocant...

La finalitat de la vida

S'ha escrit molt de per què estem aquí, què hi fem, què hi hem de fer i quant hi serem. No vull citar ningú perquè la desconeixença del blog per part de pràcticament tothom excepte jo causaria una assimetra defensiva. I ja voldré utilitzar-la en altres moments, no per una cosa tan trivial com són les pregunts que m'he fet al principi.

Quedi clara la meva postura al respecte de tan importants preguntes: estem aquí per un tema purament atzarós i, preguntar-s'ho denota un sentit clarament xulesc i egocèntric. Aquesta pregunta no és que no tingui resposta per mal formulada, sinó que la pretensió de respondre-la objectivament la destrossa.

Què hi fem i què hi hem de fer? Pregunta molt interessant alhora que, altra volta, absolutament subjectiva. Jo ara mateix estic escrivint i tu estàs llegint. I prou. I la visió que alguna cosa hem de fer la trobo totalment absurda, en tant que sigui per imperatiu. Si es fa o es deixa de fer alguna cosa ha de ser perquè un mateix la vulgui fer. Els grans homes de la història - els que han fet grans coses - molt sovint han estat sanguinaris i cruels. I quan no, àvids de poder. Aquest crec que és un problema inherent en la societat. S'ha mitificat individus de tal forma que sempre ens pensem que algú més hi ha d'haver com aquest mite. I no hi ha hagut mai ningú com el mite de la persona, sinó que la persona darrera el mite era un humà més, com tu i com jo. Amb tots els seus defectes. Per tant... què fem i què hem de fer? Com deia el meu col·lega Àlex "la resposta a aquesta pregunta és fàcil, senzilla i simple" - bé, ell l'acabava amb "simpla" perquè és de dialecte xava. El que hem de fer és fer allò que més ens agradi. Absolutament, només allò que vulguem. Quan fas allò que vols estàs fent màxima la teva felicitat. Evidentment hi ha problemes, com és actuar per damunt d'un altre... però bé, alguna restricció havíem de tenir, pel fet de ser animals socials.

I la pregunta matadora: "fins quant hi serem?". La visió imperant és que no gaire si no hi fiquem mà aviat. Errònia, al meu parer. Sempre, al llarg de la història, hem tingut catastrofistes. Sócrates ja deia que els joves contestaven grollerament els pares i que per tant la cosa anava molt malament. De fet va anar molt malament per ell (la sicuta no deu ser dolça), però no per la societat. De fet, a hores d'ara estem fracament millor que llavors. I per què? No pels mitificats homes de la història - molts d'ells enterrats, ja - sinó perquè en cada moment, tothom va fer allò que millor li semblava a ell mateix i, així, estem on som.

Finalment, deixa'm dir el que és per a mi la finalitat de la vida: passar-s'ho bé. Una bona manera és fruint del plaer mundant més antic després del sexe - que també és un sistema gens menyspreable - : el riure. Prendre's les coses amb gràcia, riure's de les coses. Agafar-s'ho tot amb humor.

Seguim reflexionant

Començaré escivint des de zero.

No en el sentit d'usdefructe, sinó en el sentit de saber què escriure previ a l'escriptura.
Ara mateix estic fruint de l'ús de l'ordinador de la uni, de la seva connexió a internet, i de tot el necessari per a fer un escrit amb certa facilitat.
No obstant, no tinc el què sobre què reflexionar.
I possiblement això ens pugui portar a fer-la, ja que quan ens trobem mancats de quelcom pensem per quin moiu no ho tenim - a diferència de quan disposem d'allò que disposem i no tenim, no ens parem a pensar, en termes generals, per què ho tenim i no en fem ús.
Per tant, és de reflexió el fet que segurament hi hagi qui tingui quelcom a dir, i malgrat tot no gaudeixi de la capacitat de fer-ho, de comunicar algun quefer, alguna idea o fins i tot alguna novetat.
Això no és - o no és necessàriament - parlar dels pobres monetàriament.
Evidentment aquests hi són - lamenablement.
La pobresa monetària és quelcom que s'ha d'eradicar. No perquè la riquesa - en contraposició a pobresa en general - faci la felicitat, sinó perquè la pobresa causa la infelicitat. Jo ara estic pobre d'idees, i sóc menys feliç que si la tingués i pogués redactar sobre qualsevol cosa que fos diferent a parlar de per què no ho esic fent.
No és pas la meva idea fer un anàlisi marxista d'aquesta pobresa, ni de tros. Seguramen l'anàlisi el faria en sentit oposat (i possiblement correcte). Nogensmenys no és el que vull fer.

De fet, ara mateix començaria dient alguna cosa com, per exemple "és l'apatia emocional d'aquesta societat que...bla bla bla", o bé "gràcies a la voluntat dels homes rectes que han tingut a bé de... ble ble ble" i segurament quedaria d'allò més bé, més poètic, més impactant. Podria promoure la opinió, el pensament, la reflexió.

De nou la reflexió...

Certament la comunicació és una arma forta per promoure les idees d'un mateix.
Ara podria intentar justificar (com, de ben segur, més endavant faré en algun escrit) per què les properes eleccions municipals al meu poble vull que les guanyin les esquerres, per què les properes auonòmiques vull que les perdin les esquerres i per què cada cop tinc menys clar (encara que ho segueixi pensant) que el partit socialista obrer espanyol ha de guanyar les properes generals.

Però ara no ho faré.

Suposo que és una certa apatia cap al que m'envolta, causada molt probablement per un desafecte cap al mateix per la qüestió que abans comentava dels exàmens. També ho és, segurament, perquè cada vegada tinc més clar el que penso, i cada vegada més això em demostra que no és defensable en termes absoluts per ningú més que no sigui jo mateix.

És cert que existeixen institucions com són la família, la parella, els amics o la professió. Però aquestes són una ajuda a la pròpia persona, no ella mateixa en sí.

Espero que en un altre moment estigui menys apàic per seguir escrivint, i per a començar a dir coses amb fonament, deixant de fonamentar-me en la manca d'aquests.

Salut

L'estudiant universitari

Bon dia blog

Començo escrivint, per primer dia, el meu nou blog.
Reconec que no tinc cap tipus de pretenció concreta sobre el mateix, no pretenc récords de visites, ni tan sols que el miri ningú. Potser escrigui l'adeça al messenger, potser així algú hi farà una ullada de tant en quant - segurament feia anys que no usava tal expressió, possiblement pel fet que fa anys - 3, no us penseu que sóc tan vell! - que m'he traslladat del poblet a la gran ciutat.
La meva idea inicial sobre aquest blog és penjar reflexions, idees o opinions que pugui tenir sobre diversos temes. M'ha sorgit aquesta idea perquè tot sovint m'he adonat que els meves opinions eren - alemnys - curioses pels lectors de quantes tonteries pogués dir.

La primera reflexió que pretenia havia de ser sobre la vida universitària, concretament en període d'exàmens - com el que em trobo immers en aquest moment, d'aquí la idea de començar a fer quelcom no útil a curt ni llarg termini com és perdre el temps picant tecles de manera quasi-aleatòria - i aquí estic.

No sé gaire sobre què reflexionar, així que comencem per les nomenclatures.

En primer lloc, voldria aplaudir el senyor Pompeu Fabra per haver-se convertit en el denominant del col·lectiu al que pertanyo actualment - estudiant de la Universitat Pompeu Fabra - , el col·lectiu pompeuer segons aguns incompresos del català, pompeià en èpoques que un passa pretenent-se itàlic o pompeufabrenc com a mi mateix m'agrada- i, consti aquí escrit, és LA manera correcta. Aquest col·lectiu té de tot, bo i dolent, però en tant que optimista, oblidem-nos d'aquelles coses dolentes que té i centrem-nos en les bones: amistat, filosofia (en el sentit etimològic de la mateixa) i felicitat.

L'amistat la trobes, com en els altres àmbits de la vida, en gradació. L'amistat no és una cosa discreta, no ets amic, enemic o neutre. Existeix tot un continu on col·locaries totes aquelles persones amb les que t'interrelaciones. De grans amics - per sort i per desgràcia - no se'n tenen gaires, però sí que es tenen amics, col·legues, també coneguts feliços, com m'agrada dir a aquelles persones amb les que potser aniries a fer un cafè però tampoc t'atreveixes a dir-los per sortir de festa, coneguts a seques i, finalment, saludats. Per sort a la Pompeu Fabra, entre tots els grups citats, en fas un munt d'amistats.

Existeix qui erròniament considera que el coneixement es troba a les classes. Dic erròniament perquè ni a totes les classes existeix coneixement, ni aquest requereix de classes. Segurament he après més ad'algun professor dels seus textos que de les seves classes, però també és cert que he après més en una classe seva que, a tall d'exemple, una classe d'algun altre professor on possiblement hi hagi entrat i sortit sabent el matix- i no posaré cap nom perquè, com he dit, m'ho miro amb optimisme a la vegada que sense pretencions pilotesques.

Finalment la felicitat s'aconsegueix, en la Universitat, de la suma d'aquestes dues coses. Les amistats gradades que hi fas, i el coneixement que n'ets capaç d'extreure.

Sobre la capacitat d'extracció de coneixement en parlaré en un altre moment, que ara he quedat amb un amic per a anar a fer un cafè... i és que aquests petits plaers de la vida, siguis o no estudiant universitari, crec que has de fer per manera de conservar-los tant com puguis!

Salut, i fins la pròxima - si és que hi ha tal pròxima