Fotografia de l'economia mundial

En l'economia mundial actual hi ha diversos "miracles". Un miracle sol ser anomenat així quan un país té unes taxes de creixement del Producte Interior Brut molt elevades de manera continuada. El cas més sentit és Xina amb la seva filosofia de l'"Enriquir-se és Gloriós" (Deng Xiao Ping dixit). Per tant, d'aquest no en parlaré, perquè en l'actualitat hi ha diversos miracles pel món.

Un de força espectacular és el dels tigres asiàtics. Ho han estat perquè han tingut unes taxes de creixement que els han permès passar de la més absoluta i miserable pobresa a uns nivells de renda semblants als europeus. Mentre que la mitjana de renda per càpita de la Unió Europea és de 32,900$ aproximadament, tenim els asiàtics amb les següents: Corea del Sud (24,600$), Taiwan (29,800$), Singapur (48,900$), Macau (28,400$). Són veritables miracles econòmics. Aquests nivells els han aconseguit amb menys de 50 anys!

Hi ha els altres miracles aisàtics. Els que han començat més tard. Cap d'ells té una renda superior a 10,000$, però les taxes de creixement que estan experimentant fan pensar (i esperar) que un dia no molt llunyà estaran al mateix nivell que els seus socis avançats. Aquests països són Tailàndia (4,5%), Vietnam (8,5%), Laos (7%), Cambodja (9,1%) o Indonesia (6,1%).

I és que abans que les Corees i els Taiwans va començar un Japó agrícola que avui en dia gaudeix els seus 33,800$ de renda malgrat haver tingut un dels episodis de crisis econòmica més llargs de l'Àsia moderna.
Un altre exemple de tigre, aquest cas celta, és Irlanda (45,600$, 5,3%): els veïns alcohòlics, catòlics i poc treballadors dels britànics (els tres motius que històricament s'havien donat a la pobresa d'Irlanda), en l'acutalitat, gràcies a les reformes tributàries realitzades, són el segon país més ric de la Unió Europea (molt per davant dels refinats anglesos - 35,300$, 2,9%) just per darrera del quasi-paradís fiscal de Luxemburg (80,800$, 5%) i país més ric del món.

Un altre cas molt important tant per mi com pels que us llegiu això és l'estat espanyol. En l'època del Desarrollismo es va fer exactament el mateix que avui en dia economistes d'arreu del món lloen als asiàtics: creixement de l'economia i abandonament de la pobresa. I no és per menys que els ho facin a ells, però nosaltres venint d'una autarquia que va fer entrar en suspensió de pagaments l'estat franquista dels anys 50 del segle passat, passa en l'actualitat pels 33,700$.

Actualment països com Sud Àfrica (5%, 10,600$), Azerbadján (31%, 9,000$), Georgia (12%, 4,200$) , Armènia (13,7%, 5,700$), Brazil (4,5%, 9,700$), Rússia (8,1%, 14,700$), la Índia (8,5%, 2,700$)... són països que estan tenint, tots per motius ben diferents, uns índex de creixement al·lucinants. I són al·lucinants per la magnitud del creixement, per la durada que estan tenint i pels nivells que s'espera que assoleixin. També es podria posar dins del sac Angola (6,500$, 16,3%)vi Bostwana (14,700$, 4,7%).

Si tots els països que en l'actualitat són pobres prenen bona nota de les reformes que s'estan fent en aquests països, en un període més breu del que ens pensem, la Terra deixarà de ser pobra. El problema que ens trobem és que hi ha països entestats en no voler sortir de la pobresa. O almenys això ens fan pensar els seus dirigents. El país més emblemàtic al respecte és Corea del Nord (1,900$, -1,1%). Amb una economia que es fa petita dia rera dia i un règim estricte que pren les llibertats del seu poble, és segurament el país a partir del qual es podria fer un manual de com no fer mai les coses. I és curiós perquè fa seixanta anys eren molt semblants amb la seva germana del sud. Un altre exemple a comparar és Sudan amb Txad. El primer, amb la captació d'inversió estrangera creix a un 12% i dobla en renda per càpita el seu veí que amb la seva inestabilitat, decreix.

Com la vida mateixa

Et despertes i, com que no has d'anar enlloc, mandreges una estoneta. El veí es posa tonto donant cops a una paret amb algun obejcte sorollós, i finalment optes per sortir del llit. Et lleves.

Amb aquella cara mig adormida i els cabells fent formes que mai aconseguiries voluntàriament, engegues l'ordinador. Vas al lavabo i et rentes les dents. Mentre te les rentes penses que ahir a la nit no vas rentar als plats, malgrat prometre-li a l'Anna que veuria la pica implecable quan anés avui a la Universitat. Et fiques la mà esquerra al cap mentre te'l rasques veient que potser s'haurà enfadat per culpa del Doctor House. També te li fiques pensant en la quantitat de feina que has de fer. En realitat no és gaire, però en aquell estat mig somnolent penses que es tracta d'una feina titànica. Acabes de rentar-te les dents i fas els glopeigs i tota aquella part que és més desagradable d'explicar. Quan has acabat, baixes les escales.

Engegues l'aigua calenta de la pica i fas una remullada a tots els plats, gots, coberts, paelles i olles que t'esperen. Agafes l'esponja, mistol i lleixiu. Aarghh...! L'hipolclorit sòdic! Quina pudor! Algun dia et quedaràs sense mans, penses. Fas la feina que t'espera.

Quan l'acabes et sents tan realitzat que tindries ganes de fer alguna altra cosa. Així doncs t'asseus a mirar la tele esperant que et passin. T'encens la primera cigarreta del dia.

Quan acaba aquesta primera t'adones que la segona no la podràs fer allà. Així que t'alces i vas a l'ordinador. Et connectes al messenger. Et connectes a la vanguàrdia. Com que les notícies estan en el mateix format i no són significativament diferents de les del dia d'abans, creus que encar ano han acutalitzat i tornes a baix. Et fumes el segon tot esperant que passi el temps. Canvies de posició. D'assegut a ajegut. I d'ajegut a endormiscat. D'endormiscat a son profund. Quin plaer no haver de fer res!

Al cap d'una estona arriba l'Anna, i per despistar-li el possible comentari li dius: "Mira què he comprat!". Diu "què?", mentrestant la portes a la cuina. Un cop allà, li endosses "no, és broma" i te'n tornes al sofà a estirar-t'hi de bell nou. Et queixes del veí i el seu taladre, ara.

Arriba l'hora de dinar. T'aixeques i et prepares una olla - neta! - amb aigua, la poses al foc. Quan bulli, hi tiraràs els macarrons, però abans has agafat una paella i estàs fergint carn picada amb tomàquet Solís. Com t'agrada aquest tomàquet! En una altra estàs fent les corquetes congelades que vas anar a comprar al súper.

Aquest és el relat de la meva vida des que m'he llevat fins just abans que acabés de prepar-me el dinar. Els macarrons i les corquetes estaven increïblement bones, és l'aventatge que té ser un cuiner molt bo. Hi ha modificacions respecte la realitat, petites invencions i innovacions literàries. És la gràcia de ser l'únic que coneix perfectament la pròpia vida!

Un dubte raonable

No hi posaré els títols, però... quina és millor?

http://es.youtube.com/watch?v=4Zvz2GJaIqI&feature=related
http://es.youtube.com/watch?v=AbK1L7SynU8&feature=related

Una:

L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca
a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.

Però Siset, fa molt temps ja
les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va
ella es més forta i més gran.

Ben cert sé que està podrida
i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida,
torna'm a dir el teu cant

Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I, mentre passen els nous vailets,
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.


I l'altra:



Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.


Són genials!

PC FÚTBOL

Aprofitant el constipat que he patit aquest cap de setmana llarg m'he dedicat a reviure uns dels moments més emocionants de la meva infantesa: guanyar Lligues, Copes d'Europa, Supercopes d'Europa, Intercontinentals, Copes del Rei... amb equips virtuals en lligues virtuals.

Òbviament he agafat el Barça, el millor equip del món. Després d'11 temporades i alguna que altra trampa en alguna final he aconseguit 10 lligues, 5 Copes d'Europa, Intercontinentals i Supercopes d'Europa, 6 Copes del Rei i 8 Supercopes d'Espanya. També Gampers i demés trofeus per l'estil.

Era una època feliç per mi, i ho ha tornat a ser. Si no n'és de fàcil la felicitat. Sense la necessitat que tingui més repercussió que la que es mereix, al meu cap li ha semblat que era el millor míster del món. Al final, per això, he decidit que ja n'hi havia prou. He plegat, i sense necessitat d'anar mai als números rojos.

Notícia lamentable

Només hi ha una cosa pitjor que la democràcia i és qualsevol altra forma de govern.

El senyor Rector de la Universitat Pomepu Fabra ha pres la pitjor decisió possible, al meu parer, i és fer valdre el poder d'un grup més reduït que el Claustre per tal de refutar alguna de les propostes aprovades per aquest, amb les quals ell no estava d'acord. Això és més propi d'un directori falangista o un politburó comunista que d'una entitat democràtica. Lamentable senyor Moreso retirar la proposta aprovada en Claustre de no admetre els membres de la Corona.

I li diu algú que a la votació es va abstenir.

Hem de tenir especials?

L'estructura de l'Estat requereix de finançament, i s'ha de treure d'alguna banda. Però no per això ens han de col·locar més i més impostos. La renda, el consum, el patrimoni i les societats són més o menys justificables.

Però n'hi ha uns que no ho són gens: els impostos especials. Aquests solen aplicar-se a productes que per algun motiu algun polític va pensar que mereixien pagar més que l'impost sobre el consum corresponent. La gasolina, el tabac, l'alcohol... en són els exemples més paradigmàtics.

Fins avui mateix em creia que tenien tota la raó del món en fer-ho. Em deien: com que tenen una "elasticitat" més baixa, han d'estar subjectes a més impost. Elasticitat és la típica paraula que t'endossa un economista per evitar que comprenguis de què t'està parlant. Jo que no sóc economista (encara) i que prefereixo que sí que ho entenguis, et diré què vol dir: l'elasticitat és com reacciones davant de canvis. Per exemple, si de cop i volta s'apuja un euro anar a comprar un yoghurt, i tu enlloc de deu te'n compres vuit, vol dir que tens una elasticitat-preu (el cognom té a veure amb el què et canvien) diferent de zero. Vol dir que hi has reaccionat. Si compressis exactament els mateixos yoghurts, voldria dir que ets "inelàstic". Si no en compressis cap, totalment "elàstic".

Doncs segons la teoria econòmica que coneixia fins avui al migdia, l'alcohol, el tabac i la gasolina tendien a ser molt inelàstics. Això justificava que paguessin encara més impostos dels que tocaria. Al cap i a la fi, si un alcohòlic no deixa de beure vodka per pagar més, se li cobra més i llestos.

Sense entrar en el debat de la moralitat (o falta de) que hi pugui haver en cobrar més als més desgraciats de la societat (política no gaire propera a la que faria un Estat del Benestar, segons el seu manual) em semblava correcte que les arques estatals es financessin segons aquesta teoria (de Lerner).

Però ha aparegut a les meves mans un bon llibre d'economia divulgativa, a l'abast de tothom. Es diu "La Lògica Oculta de la Vida", i no té res a veure amb els Masons. Està brillantment escrita pel mateix autor de "L'Economista Camuflat", Tim Harford. A part d'aprendre anècdotes i historietes d'allò més interessants, allà es diu que no és cert això sobre la gent addicta. I que aquesta troballa ha estat publicada en treballs de Becker i Murphy.

Això molts ja ens ho temíem, en veure com baixa dràsticament la recaptació per especials en augmentar molt aquest impost, com passa a la major part dels estats europeus més desenvolupats que l'espanyol. Però en no tenir l'evidència necessària, seguiem acceptant aquestes bestieses.

Però sabent-ho, ho dic ben clar: fora especials!

La Corona (o història d'una abstenció)

L'altre dia vaig penjar un escrit parlant de com havia anat el Claustre de la UPF. En sí, era una crítica cap als grups d'extrema que hi ha aposentats a la Pompeu. Ells s'autoanomenen de la banda esquerra. Però amb tots els respectes, les propostes plentejades i la manera de pensar de la immensa majoria d'ells es remonta a les darreries del segle XIX i, com que fa més de 100 anys que va passar, a mi m'agrada anomenar-los d'extrem conservadurisme. Jo els poso al mateix nivell que els jueus ortodoxos, els cristians retrògrades, els anarquistes i els feixistes. Com sempre dic, l'eix dreta-esquerra és absurd avui en dia.

I ara escriuré sobre el fet segurament més publicitat del claustre que vam fer: la Corona espanyola no pot ser convidada per la Universitat. Òbviament poden venir de visita, com una persona més.

Quedi clar, i abans que res, que no sóc pas monarca, jo. Sóc republicà. Les figures posades per la gràcia de Déu no m'agraden. I per la gràcia de Paco, menys. Per tant, no podia votar en contra de tal proposta. I no vaig votar-hi en contra.

Ara bé, tampoc sóc imbècil (o almenys no me'n considero prou). El grupúscul d'extrem conservadurisme que va proposar aquesta moció ho argumentava com segueix: "No pot venir una figura antidemocràtica i, per tant, no pot venir cap membre de la Corona".

D'acord, fins aquí el raonament no és incorrecte. Però per mi es cometien dos errors gravíssims.

El primer, si no pot venir una figura antidemocràtica, tampoc pot venir l'Abat de Montserrat. No és pas que li tingui gaire estima, jo, a aquest bon home. De fet no sé ni com es diu. Però sí que és cert que pels centenars de milers de persones creients que hi ha a Catalunya (i pels centenars que hi ha a la UPF) aquest senyor és molt estimat. I com a representant estudiantil no m'agradaria que no pogués venir aquest senyor a explicar el que li vingués de gust. Un altre exemple, el president de la Borsa de Barcelona. No m'agradaria pas que per aquest tipus de sectarisme se m'argumentés que l'Horatalà no pogués venir a la UPF. Ja sé que no l'hem elegit entre tots, però el valor afegit que ens aportaria seria molt gran, i de gran interès, segurament.

El segon és una crítica als presentants de la moció. El SEPC/CEPC/Alternativa Estel han portat membres de l'aparell estatal cubà. Els senyors cubans, que jo sàpiga, no els ha votat (lliurement) ningú. Va ser un cop d'estat i un govern imposat per les armes. I malgrat tot, ells els conviden. Una flagrant falta de conducta racional, al meu entendre, han comès aquest grupúscul de radicals.

Vist això, el meu vot no podia pas ser afirmatiu.

Per tant, em vaig abstenir

Multes? (I)

Acabo d'arribar al pis de Barcelona. He pres el metro en l'últim tram. I m'he fixat en un fet: fa anys que no apujen les multes per fumar o per no anar amb el bitllet de metro correcte. 30,05€ el primer, 40€ el segon. Abans que aterrés aquí, ara fa 4 anys, ja hi havia aquestes tarifes. No obstant, el preu dels bitllets estan experimentant unes pujades per sobre la inflació any rera any. És a dir, amb la política de preus que està seguint l'Ajuntament de Barcelona, en posar-nos més barat - relativament parlant - la mala conducta que la bona, aconsegueix que la gent opti per la primera. Cada any ens surt més a compte no validar el bitllet. Cada any ens surt més a compte fumar-hi. Caldria que hi pensessin una mica més, senyors del TMB.

Dissabte a la nit

Dissabte a la nit. Acabo de tornar de festa. No tinc son, però tampoc volia allargar innecessàriament la nit, quan demà tinc la intenció de dedicar-me plenament a l'estudi de l'assignatura que m'examino en breu.

És, per així dir-ho, curiosa la festa de Solsona. Sempre els mateixos llocs, sempre la mateixa gent. Sempre els mateixos restaurants, previs a la sortida. No em desagrada, ans al contrari, ho gaudeixo força. I sobretot ho gaudeixo força perquè sempre tinc l'alternativa a sortir per Barcelona, on es donen exactament les condicions inverses.

Crec que la riquesa personal que et dóna haver de valer-te per tu mateix a Barcelona - o a qualsevol que sigui la ciutat a la que et desplaces de la tutel·la paterna - és imprescindible per a formar-se amb mires prou amples. No solament per la festa - òbviament. No solament pel fet d'haver-te de preocupar de fer el dinar i el sopar uns quants dies consecutius. No solament pel fet d'espavilar-te amb les factures. No solament per entrar en àmbits totalment diferents als que un estava acostumat. Però sí per la unió de tots aquests factors i molts d'altres. Sincerament crec que qui no ha pogut tenir a l'abast les responsabilitats de ser adult s'hauria d'esmerçar per a poder-ho fer. És un pas més cap a la llibertat.

I la llibertat és, crec, el fi últim de tot ésser humà.

L'alternativa a l'elitisme

El dimarts passat vaig anar al meu primer (i segurament últim) Claustre Universitari. Vaig dir que proposaria canviar el nom de la Universitat, però en últim moment les meves intervencions van ser més en pro de la democràcia, de l'augment de les beques de col·laboració, de l'expulsió de l'OCÉ (a qui ja vaig dedicar un escrit complert a inicis de blog), la millor convalidació de la Lliure Elecció i alguna altra bona proposta, totes òbviament refutades.

No vull extendre'm en com va ser el Claustre - llarg, avorrit, 7 hores escoltant coses a veagades interessants i molt sovint estúpides.

El que sí que vull fer és una crítica als grups CEPC- Alternativa Estel (que sembla el nom de l'escrit) i AEP sobretot. Aquests dos grups van fer alguna proposta maca (voler canviar el nom de Wellington per algun de dona), i moltes d'absures. Entre elles m'agradaria destacar el fet de voler donar més poder al Claustre per així treure'l a la resta de membres de la Comunitat Universitària (en la qual em van donar tota una lliçó de demagògia dient que una proposta que jo feia estava malament només perquè aquesta l'emparava una llei aprovada durant el mandat del PP). De demagògia també ens en van ensenyar alguns dels líders d'aquests sindicats proclamant tot sovint "els estudiants pensem..." o "els estudiants no volem..." per a referir-se a les seves pròpies impressions i mai - òbviament, d'altra banda - les de tot un alumnat molt menys radical del que ho són ells - no deixa de ser curiós que el panorama estés ple de radicals quan ni de tros es percep aquest radicalisme en general. També era força impressionant la voluntat de negar-se a acceptar el Procés de Bolonya quan òbviament no és competència Claustral acceptar-ho o no. Però sobretot es van estar a dir que la UPF no havia de ser elitista. Que l'elitisme estava malament. Que tot el que es feia era en pro de l'elitisme dolent. Que si l'elitisme per aquí, que si l'elitisme per allà.

M'agradaria deixar aquí escrit que l'alternativa a aquest eltisime que tan poc els agrada no és altra que la mediocritat. I per a ser mediocres ja tenen moltes altres Univesitats al seu servei. Si no volen elitisme pompeià, que es mengin la mediocritat que els ofereixen altres centres mediocres. Esperem que l'elitisme augmenti en els propers anys. Esprem que facin una aposta forta per a la qualitat de l'educació. Esprem que fiquin exàmens més complicats i no sigui tan fàcil obtenir-ne el títol. Per l'eltisime. I que aquests que en són contraris ens deixin als de Pompeia en pau.

Interessant

- Quina història més lletja.
- Eh?
- Quina història més avorrida que m'estic llegint, de debò.
- Ah... - Aquella expressió no era ben bé d'acceptació, era de defuig.
- De debò, quina història més absurda.
- Ehmm... - allò ja em començava a cansar.
- Em sents? Quina bestiesa que estic llegint!
- No ho sé, para de llegir-la.
- No puc, no ho veus?
- No, vaja, no ho estic veient en aquest moment. Però si tant poc t'agrada, deixa-la. Qui t'obliga a seguir-ho fent?
- Ningú, suposo... ai, en sèrio.
Es fa una pausa. Una pausa curta, malgrat tot, que a mi em deixa seguir amb el que faig...
- De debò, això és una vergonya, quina absurditat.
- Doncs para! I deixa'm estar, que ja n'estic cansat de sentir-te. Senzillament deixa-ho.
- D'acord, la última paraula i paro.

FI

Senyor Montilla, marxi

Les coses s'han de dir clares: mai he sigut un admirador de Montilla. Quan va postular-se com a mal Ministre ens ho va deixar força clar. I en les passades eleccions molts el vam veure com "el mal menor" dels dos candidats. Un Artur Mas que no acaba de fer el pes a molts catalans contra un Montilla que, a priori, semblava que se'n podria sortir.

El problema dels "a priori" són que, si a posteriori no resluten com hom esperaria, són un frau en tota regla. I aquest és, almenys per mi, la sensació que em deixa l'Il·lustre President.

Tots ens n'hem rigut (amb pena, perquè és una rialla patètica) quan l'hem vist fent veure que feia un discurs, però acabava sent una mera computadora que es dedica a repetir el que hi ha en un full escrit. Almenys Maragall era un gran orador. Moltes de les mesures preses per aquest govern són d'allò més restrictives. I no només per això dels 80Km/h (jo no porto mai cotxe, ara que tots els que circulen per les Rondes ho critiquen). I no només per la Llei de Paritat (jo no sóc cap alt càrrec de cap empresa, ara que a tall d'exemple, Teresa García-Milà deia que no en va trobar mai cap d'inconvenient per a ser alt càrrec directiu). I no només per a aquest fraudulent ús de l'aigua que se'ns obliga a fer als ciutadans que paguem impostos (jo no tinc piscina per omplir, ara que ciutadans honrats es vegin temptats de denunciar el veí és més porpi de règims estalinistes que de democràcies liberals).

Però tot això jo ho puc tol·lerar, al cap i a la fi, no m'afecten excessivament. Només no els votaré. Però ho puc acceptar. El que em sembla de jutjat de guàrida és una anècdota que em van explicar l'altre dia:

Resulta que se li van acostar al Montilla, que regalava roses, i l'home, fent-se el carismàtic els va demanar "i d'on sou?". La resposta, en tant que de la meva comarca, va ser "del Solsonès". Estupefactes es quedaren quan, un cop sentit això, se li empesca al, per dir-ho finament, inferior a la mitjana en cocient intel·lectual, que els engegà "del Pallars Solsonès?".

Un pot tenir unes idees, o en pot tenir unes altres. El que no pot ser és que qui ostenta el tron de President de la Generalitat no es conegui les maleïdes comarques catalanes. O és que Zapatero, Aznar i Gonzàlez no es coneixien les províncies espanyoles?

Si us plau, Senyor Montilla, no marxi, foti el camp!

Bellesa, diners i intel·ligència

La bellesa, com els diners o la intel·ligència, és una cosa que, a igualtat de tota la resta, quanta més millor.

M'explico: si tu has de parlar amb algú, independentment de tota la resta d'atributs que pugui o no tenir, és més plaent que sigui bell o bella. També ho és que sigui més intel·ligent. I sempre és millor ser ric que ser pobre. Totes aquestes afirmacions són certes si pel fet de ser més bell, intel·ligent o ric no es canvia la resta. Evidentment hi ha rics, guapos i intel·ligents que no cauen bé. Però no necessàriament caurien millor si fossin pobres, lletjos i estúpids. Al cap i a la fi, són només atributs de la persona. I si la persona darrera els atributs ens sembla idiota, no necessàriament deixaria de semblar-nos-en si se li canviessin. Hi ha dos problemes en la personalitat dels indvidus. El primer és com són innatament i l'altra com tendeixen a ser per tal com neixen.

Moltes vegades la gent molt intel·ligent tendeix a una certa sossesa o freakisme que no agrada. La gent molt guapa a una supèrbia fastigosa. I els rics a un pijerisme desagradable.

Aquest fet és per allò que els economistes anomenem un "efecte substitució". I passa perquè el preu relatiu dels béns canvia. Per dir-ho així, a un guapo li és més fàcil que la gent li faci més cas, li és més barat. Com que li és més barat, ho valora menys, per això tendeix a comportar-se com un imbècil. La persona intel·ligent troba menys costós especialitzar-se en una freakada que no pas socialitzar-se si se'l compara amb la resta de la gent; per aquest motiu tria la primera. El ric troba més barat vestir Lacoste i jugar a pàdel i per això ho fa.

En aquest sentit, l'òptim és la gent que ens cau bé independentment dels atributs que tingui, i que a sobre, no canvia com és pel fet de tenir més diners, bellesa o intel·ligència. La definició en economista seria: "ens agrada la gent inelàstica".

Ara que tenim inflació

El preu de les coses és segurament la dada més important en l'economia. No el preu per se. No la quantitat absoluta d'euros - o dòlars, o lliures, o yens... - que costa alguna cosa. O un conjunt - una cistella - d'ells. Però sí quantes d'aquestes se'n poden comprar. Al cap i a la fi, i malgrat pugui pesar a determinades ideologies, el poder consumir és una cosa que ens treu infelicitat. La solidaritat i la cairtat no és res més que un clar reflex d'aquest fet.

I avui en dia estan saltant totes les alarmes referents als preus. "La inflació a la zona euro ha pujat un 3,6%, la més alta des de 1997" ens diu el titular de la Vanguàrdia. La inflació és l'augment dels preus. És dolent que la inflació sigui molt alta? Doncs sí, sí que ho és. Imagineu-vos que passaria si avui poguessiu comprar la meitat del que podíeu comprar ahir. L'economia no funcionaria. Una inflació desmesurada fa perdre poder de compra, fa marxar els inversors. Fa més difícils les prediccions de rendiment. Causa distorsions fiscals - imagineu-vos si cada dia es pogués comprar la meitat que el dia abans, en la declaració de renda (el juny) el Govern no ingressaria prou ni per comprar un paquet de xurros pel Bono. De fet quan la inflació puja massa s'anomena hiperinflació. D'aquestes n'hi ha hagut moltes al llarg de la història (Àfrica i centreamèrcia són les regions on més se'n poden comptabilitzar). Però segurament per a nosaltres la més important fou la que assolà l'Alemanya d'entreguerres - encara que els primers que en vam patir una ben documentada vam ser els Ibèrics amb l'entrada de metalls al s.XVI.

Certament que els preus pugin massa és dolent. També ho és que cada dia baixin. Torneu a fer el joc mental, si un paquet de xurros fos més barat demà que avui la gent només compraria un paquet avui per matar el cuquet, però s'esperaria a fer la compra forta. Així doncs, tot s'encallaria. Això és el que li va passar a Japó a inicis dels 90, i tot just ara se'n comencen a recuperar.

Llavors, queda clar que un augment exagerat o una disminució de preus és dolenta. Però 3,6% és excessiu? En qualsevol cas, és dolent perquè el BCE va fixar (amb certa aleatorietat) que la inflació òptima fos pròxima al 2%. Evidentment, actualment gairebé patim el doble d'inflació que aquest òptim. El que és clar, no obstant, és que mai s'han dignat a dir per què el 2% i no el 3 o el 4%. O l'1,5%. Llavors, enlloc d'aixecar alarmes, potser, el que hauria de fer el senyor Trichet és reformular aquella proposta consitutent del BCE i moure's del 2% cap a una xifra més realista.

Ara que per mi l'òptim seria agafar una xifra aleatòria (i el 2% ja em sembla prou correcte) i no bellugar-se'n. Perquè, que quedi clar a tothom que aquesta inflació era d'allò més previsible (ja ho vaig dir en el post "De Bancs Centrals i la seva manera d'entendre l'economia"). Ni recuperacions de bancs ni històries. Que aquesta inflació excessiva és deguda al mal joc dels bancs centrals. El que han estat fent té un símil al de l'àrbitre que enmig del partit que el seu equip perd agafa la pilota amb les mans i fica la pilota dins la porteria contrària. Aquests Bancs Centrals han estat fent trampes!

Jo voto Anakin Skywalker

No, no m'he tornat un freak de la guerra de les galàxies. Però recentment n'he revisualitzat algunes. Sencera, segurament, cap d'elles, totes a trossos. Les lluites d'espadatxins i les batalles intergalàctiques realment no m'apassionen, i crec que no són cap cosa de l'altre món en aquestes pel·lícules, almenys, en els dies que corren.

Però sí que és cert un fet en aquesta sèrie. Tothom estaria d'acord en que "El lado Oscuro de la Fuerza" és una cosa dolenta - els Siths - i que l'altra - els Jedis - són els bons. Són grans. El mestre Yoda al capdavant. I l'Obi-wan.

Doncs deixeu-me dir que no estic d'acord amb aquest punt de vista. Al cap i a la fi, jo crec que senzillament s'ha criminalitzat els altres. Perquè, siguem clars, els "dolents" són uns lliurepensadors. Per què treballar més del compte? Per què no poder estimar? Per què no poder odiar? Per què lluitar per a eradicar els altres? Els jedis, senyors meus, són uns salvatges. Són uns sectaris. Sembla més propi d'un partit polític que d'uns "guradians de la pau", ara que, vist el model castrista, ben bé ens podríem pensar que no s'allunya tant de la realitat.

Cert seria que la moralina que se n'extreu vindria a ser que comportar-se patint com ningú i sent una persona que no es qüestiona res, és la bona manera, la correcta, de fer les coses. Però aquesta no és res més que la moral darrera de tota dictadura. "No et pots qüestionar la validesa de...". No et pots qüestionar la validea de la democràcia.

I això entra en franca disputa amb l'essència de la democràcia per sí mateixa. Aquesta no és més que el millor mitjà que hem aconseguit els humans per a ser governats. Però no vol dir que sigui un fi inqüestionable. És, crec, la representació cinèfila de qualsevol tipus de secta. Al cap i a la fi, creure cegament en una cosa és sectari. I en molts casos les associacions de persones tendeixen a confondre - amb més o menys encert - el mitjà per la finalitat. També l'associació de persones que vivim en democràcia.

I de totes les pel·lícules, l'únic individu que no actua sectàriament és el que en un futur serà el temible Lord Darth Vader. Només per aquest fet, jo voto Anakin Skywalker.

Sindicats...

Fa poc ha sortit a la llum que els treballadors de justícia, en vaga des de feia temps, han pactat amb el Ministeri, tot arribant a un acord on "no ha habido ni vencedores ni vencidos" en paraules de l'encara Ministre en Funcions.

Aquesta afirmació contrasta amb els manifestants, que al crit de "Nos habéis vendido" mostraven la seva insatisfacció amb el resultat de les negociacions. Els crits anaven en contra dels sindicats que sembla ser que no han fet la feina que els tocava. O almenys la feina que els treballadors esperaven que els sindcats haguessin fet. Curiós el món sindical. Almenys avui en dia.

Anem enrera. Anglaterra, Revolució Industrial. Milers de persones treballen en unes condicions d'extrema duresa en fabriques del tèxtil, mines, i tenen uns sous miserables que no els permeten viure gaire. Mentrestant, els propietaris de les fàbriques es fan d'or venent els productes, es fan cases immenses i llueixen jaquetes noves. En aquell moment surten dues idees: la primera, marxista, diu que si el propietari de la fàbrica és ric és perquè els treballadors són pobres. La segona, liberal, diu que si els treballadors són pobres és perquè són massa, i si els propietaris són rics és perquè són massa pocs, i que a mesura que s'avanci, els treballadors aniran cobrant més, i els propietaris aniran veient com les fàbriques han de tancar gràcies a l'evolució econòmica.

Un parell de segles més tard, amb certa perspectiva històrica, es pot analitzar bé quina de les dues té raó i quina no. Molts dels que el seu dia eren grans empresaris s'ha arruinat, gent que partia de la pobresa absoluta s'ha fet ric, ha sortit una gent que no és ni molt rica ni molt pobra i, el que és més important, tothom s'ha fet més ric.

L'evidència històrica diu més que tots els volums del Gran Sal Endavant, el Capital i demés aberracions ideològiques que han aconseguit sotmetre i assassinar milions de persones junts.

Tornant a aquell moment, la idea del sindicat sembla molt lògica. Davant l'adversitat de les condicions, s'aconsegueix augmentar els salaris (cosa que haugés passat igualment a causa de la manca de mà d'obra barata nova), s'aconsegueix la reducció de la jornada laboral (gran mentida, ja que avui en dia encara hi ha qui treballa en el món desenvolupat molt més de les 40 hores setmanals màximes, a part que si se sumen les hores treballades per l'home i la dona a la família, segurament, avui en dia, encara es treballa més que no pas en aquells temps obscurs), s'aconsegueix que tinguin dret a vot per afavorir els partits d'esquerra (malgrat que a hores d'ara a França aquest estrat social vota el Front Nacional i a Espanya voten el Partit Popular o la Plataforma per Catalunya).

Però el fet és que en l'imaginari col·lectiu els Sindicats varen aconseguir alguna cosa més que generar atur, aprofitar-se de la permissivitat pública, i augmentar la despesa fins a límits insospitats. La idea que qui és ric ho és gràcies a que un altre és pobre, ha ajudat. Sembla que ningú hagi comprès la importància del creixement econòmic.

Però bé, el concepte va anar mantenint-se, malgrat que l'entorn evolucionés. A hores d'ara, quan la major part de la producció ja no la fa la indústria, sinó els serveis, on els salaris reals són enormement més elevats que aleshores s'han anat amagant en el Sector Públic. Com que no queda bé dir tot el que està escrit en les línies de més amunt, allà ha anat romanent. Quan un pollític diu gaire cosa contra un sindicat, té les de perdre, li monten unes mobilitzacions espectaculars i la vida política se li acaba. Tant per tant, els segueixen mantenint allòa on poden, és a dir, al sector públic.

S'allibera gent per a no fer res, en moltes negociacions que no tenen res a veure demanen ingressos directes pel sindicat, i tot un seguit de mecanismes que han dotat de vida pròpia uns monstres inoperants - si mai tens un problema laboral només te'l resolen si prèviament et fas el carnet - que acaben no satisfent les necessitats dels treballadors que suposadament defensen, com així ho demostren els crits en contra seva per part dels treballadors dels jutjats.

A cas es diu Catalunya Sud? (O Catalunya Insular?)

Avui he arribat de València. Hi anat a veure un gran amic que hi estudia. Jo amb vacances post-examinals, ell enmig d'un semestre llarg (no té res a veure amb aquest article, però aquesta és la bellesa de la Pompeu Fabra). Deixant de banda l'ociositat del meu viatge, he aprofitat per reflexionar sobre determinats temes, entre ells, el nacionalisme.

Per allà hi tenen un bon munt d'enganxines anticatalanes, a les voreres, als fanals, als contenidors. És graciós perquè estan escrits en el dialecte sudoccidental, però de la nostra llengua. Ells diuen que és una de diferent. Doncs amb tots els que he parlat en la "seva" llengua, jo els he entès, els he respost en la meva, i m'han entès, també. No deixa de ser curiós.

Parlant de les enganxines, n'hi ha hagut una que ens ha fet especial gràcia al meu amic i a mi. Deia, en paraules una mica més fines, que els catalans som fills de puta. Entenc que es referia només als catalans que vivim en el territori delimitat per la Comunitat Autònoma de Catalunya, i no eren tan burros com per insultar-se a ells mateixos. València m'ha agradat. És una ciutat bonica, ben portada, amb un excés de castellà, pel meu gust. I d'anticatalanisme. "Fuera cacalufos" es llegia en una façana d'una entitat bancària amb seu aquí. "No mos fareu catalans" deia una altra.

I crec que no ho tenen pas entès. Jo no els vull pas fer catalans. Catalans de Catalunya, si ho volen ser, que vinguin igual que ho han fet els andalusos, que ara són catalans de Catalunya - malgrat que els pesi i que votin a PSOE, PP i companyia. Si volen ser valencians, que no es moguin, que no pretenc pas batejar el País Valencià com Catalunya Sud, jo. Però parlen la llengua catalana. La de Ramon Llull. La de Pompeu Fabra. La de Jaume Primer. Si català per ells vol dir viure entre els Pirineus i l'Ebre, no cal que vinguin pas. Si vol dir parlar català, tenen un problema identitari gros.

A mi m'agradaria una Catalunya independent, liberal, on la llibertat s'imposés, i on la llengua vehicular fos el català. Si els del sud es volguessin afegir al projecte, encantat, però no seré pas jo qui els vagi a buscar. I aquest missatge també serveix per la gent de les Illes. Si volen adherir-se'ns, que ho facin. Si volen seguir sent xuclats per l'Estat espanyol, és el seu problema. En el cas que se'ns adherissin, em sabria greu que existís gaire centralisme. Nosaltres al que és nostre, ells al seu. Només utilitzaria la unió en temes exteriors. Unes mateixes ambaixades. Però el nostre president que no fos seu, i al revés. Això només seria més burrocràcia que em nego a acceptar ni a pagar.

I no deixa de ser curiós perquè molta de la gent anticatalana que he conegut ho és vivint a Catalunya. Perquè quedi clar que el centralisme a hores d'ara ja ho és de facto, malgrat els pesi. I és que Barcelona deu tenir més atractiu del que no té pas ni les Illes ni València (i he de dir que València m'ha semblat una ciutat amb molt d'atractiu). No entenc per què, sinó, vénen tots a estudiar-nos a les nostres universitats. I d'aquí cap allà, a part del meu amic, n'hi han ben pocs més. Deu ser allò de les preferències revelades... (i consti que no em sembla gens malament que vinguin, ja m'agrada!)

Into the Wild (Hacia Rutas Salvajes)

Ahir allò va ser casualitat. Volíem anar al cine, i no sabíem què veure. En cartellera n'hi havia força de bones. Però cap estava disponible. O ja l'haiva vist l'un, o l'altre, o l'altre, o bé era una romàntico-empalagosa que et treu les ganes d'entrar. O bé començava massa tard.

Total, que Into the Wild la feien a les 19.00, ens havíem d'esperar poc, i amb aquest títol tan podia ser un thriller com una d'acció, com l'obra mestra que resultava ser al final.

No us enganyaré, ben bé els primers tres quarts d'hora de veure-la et preguntes per què coi no han tancat el Sean Penn a la presó. Sembla una freakada hippie. Però els paisatges són bonics. Són molt bonics. Però l'argument al principi et deixa perplex. Penses, "a veure si es mor d'una vegada el consentit aquest!".

I la pel·lícula es desenvolupa. I es desenvolupa de tal manera, que et canvi radicalment el punt de vista. Tant, que finalment es podria dir que és la millor pel·lícula que he vist en els últims anys. I el millor de tot, ara que ho has llegit, segur que a tu ja no t'ho semblarà.

La gota - d'aigua - que fa vessar el vas

Ara es parla molt del transvassament del Segre. Es diu que els que ho proposen es van abanderar del no trasvassament de l'Ebre. Es diu que trasvessar el Segre és igual que l'Ebre perquè n'és l'afluent. Ens diuen els mateixos abanderats d'una mica més enllà que això no es pot fer... i no sé pas quantes coses més ens han de dir.

Com sempre, berborrea a la que se'ns té acostumats.

Passem a les qüestions importants: és necessària l'aigua? No en tinc ni idea. Segons se'ns diu estem entrant en un període de sequera. Segons ens diuen, el canvi climàtic fa que no hi hagi tanta aigua. Jo m'ho crec, al cap i a la fi, són experts en el tema. Ara, passem als experts en si s'ha de fer trasvassament o no: ELS ECONOMISTES. Em direu, què coi n'ha de fer un economista? I més encara, què coi ha de ser un expert? Bé, d'expert en temes de regadiu no. D'expert en temes de conques fluvials, tampoc. Ara bé, l'economia no és altra cosa que la ciència que estudia l'ús de recursos limitats amb usos alternatius. En aquest cas, l'aigua.

L'aigua serveix per a moltes coses. La primera, per a beure'ns-la. La segona, per rentar-nos. I a partir d'aquí, per produir menjar (agricultura) i béns (indústria). I oci - piscines. I demés coses que se'n pugui fer.

Com que els experts diuen que no en queda gaire (és un recurs limitat) i es pot destinar a moltes coses (té usos alternatius) és molt adient per a analitzar el tema des de la vessant econòmica.

Actualment l'aigua s'utilitza sobretot en agricultura. Un 60% de la mateixa. Està justificat que els agricultors l'utilitzin? Han de regar, em direu. I això no és estrictament fals, òbviament que un agricultor ha de regar per a poder produir. Però la pregunta lògica és si aquesta producció és desitjable. Si estéssim a sud amèrica, la resposta seria un sí rotund. Els agricultors argentins estan sotmesos a una tributació asfixiant (i de fet per això s'estan queixant tant últimament) que demostra ser un negoci més que rendible.

I els nostres què? Què fan els nostres agricultors? Doncs cobren unes subvencions extraordinàries que ens fan que els 365 cafès que fas a l'any, aproximadament 1 € se'l queden ells. I em preguntaràs, què coi té a veure un pagès amb el cafè, quan a Europa no produim cafè? Jo tampoc ho he entès encara.

Evidentment això no només passa amb els cafès, passa amb tot el que comprem. I pensa en quant vol dir això en una Unió com l'Europea, que hi ha uns 500 milions de persones i de pagès potser n'hi treballen 10. Al cap de l'any són molts diners. Tants com el 40% del pressupost de la Unió Europea. Això són menys diners per a les butxaques, però també menys diners per Erasmus, menys diners per educació, menys diners per a infraestructures... i que fan que tot el menjar que comprem aquí sigui molt més car que a la resta del món.

Això porta a una sola conclusió: tenir agricultura en el nostre país no és bo. I la vols treure... però just quan acabes de fer aquesta reflexió et connectes a Internet. Entres a la pàgina de La Vanguàrida. Llegeixes la notícia que no tindrem aigua. Llegeixes que no podrem captar l'aigua del Segre pels "pobres pagesos del segrià i l'urgell". I et preguntes si aquesta aigua no et beneficiaria més utilitzar-la tu. Et preguntes si aquelles històries de la nova cultura de l'aigua no se solucionarien amb menys burocràcies que ens empobreixen a tots, més que no pas amb tanta com pregonen els abanderats d'aquesta nova cultura. I et respons que ja està bé de tantes històries de l'aigua, que tu només vols viure tranquil i que ja n'hi ha prou d'anar fent la troca. Arribes a la conclusió que l'Estat és com l'amic manasses que tot el que toca ho espatlla, i quan ho intenta arreglar, ho espatlla tot encara més. Arribes a la conclusió que amb el tema de l'aigua pels pagesos, han fet caure la gota que farà vessar el vas.

Paul Auster

Recentment va aparéixer a les meves mans un molb bon llibre. Es deia Leviathan. Il·lús (o incult) de mi, em pensava que era "el bo". És a dir, el que més tard em vaig assabentar que era el de Hobbes (o com vulgui que s'escrigui el nom de l'autor). I vaig pensar "qui ho diria que un llibre tan famós sigui - relativament - tan curt.

Així que em vaig ficar a llegir-me'l. Allò era gairebé una obsessió. No era una obra mestra en sí. La literatura no era una bestiesa. La història tampoc. Era una història de sumbats. Però era una història que t'agafava d'una manera que necessitaves llegir-ne més. Allò era una addicció. En un obrir i tancar d'ulls aquell llibre estava sent tancat per la darrera pàgina. En necessitava més, però abans m'havia de llegir els últims dies del primer gran liberal, en Voltaire. Un cop acabat, vaig anar de pressa i corrents a buscar un altre llibre d'aquell animal captivador que havia escrit el Leviathan. També tenia un llibre, el que aparentment l'havia fet famós al públic, la Trilogia de Nova York. Encara més sumbats, i encara més intressant - si és possible.

En acabar-la, vaig corrents a l'Fnack i em compro el primer que trobo d'aquest autor. El llibre de les Il·lusions. Fenomenal, com tots els altres. Me n'he de seguir llegint més, molts més, tota la seva bibliografia. Un autor genial, captivador. Espectacular.

Aquí queda el meu tribut personal a aquest gran, a en Paul Auster.

Ha tornat!

Escolto Tears in Heaven de l'Eric.

Avui és dia d'estuflexió (H.Pifarré dixit). I ahir. I abans d'ahir. I demà ho serà. I demà passat. I fins dimecres, que arribarà l'últim examen. Com sempre, els processos estudiants (d'estudi) cansen, són esgotadors, i des que comencen fins que tanques el boli en l'últim examen, tens una cosa al cap: la farra que faràs una volta acabada.

Em comentava una vegada un filòsof estudiantil que la finalitat de la farra després d'examen és prémer el botó de reset cerebral. Per a tornar a començar. Per a reestructurar el ple causat pel coneixement adquirit, tot col·locant-lo al traster del cervell. Allà, a la memòria llunyana. Allà, que no molesta. I si de tant en tant s'hi arriba, captar-la per a utilitzar-la de bell nou.

I must be strong... diu ell. I tan strong que s'ha de ser. Després de pensar com col·locar les fitxes de dòmino en un taulell, haver forçat l'atur a uns pobres per culpa d'un Sindicat, ara em toca pensar perquè la gent compra més quan s'augmenta la massa monetària. O perquè no ho fa. I després perquè els tipus pujen o baixen. L'economia és una ciència de contrastos. Ja ho diuen que té l'úinc Nobel en que el poden guanyar dues persones per dir exactament el contrari.

Però mentre jo m'he anat dedicant i em dedico a pensar en fets irrellevants que poc importen més enllà dels murs de la classe on s'ensenya - perquè els polítics fan el que els dóna la gana - ha tornat el meu germà de Berlín. Ich spreche keine deutch, li he dit just veure'l entrar a la sala d'arribades de l'aeroport del Prat. A mi el kartoffen (A. Millan dixit) em sembla una llengua dura i malsonant - com al comú de mediterranis. No m'agrada. Però reconec ser admirador de moltes parts de la cultura germànica - sobretot austríaca, Merger, Hayek i Misses sobretot.

Començo a escoltar Amerika dels Rammstein.

La segona cosa que he fet ha estat aixecar la mà dreta a la romana i ficar-me l'índex esquerre sobre el llavi en forma de bigoti. Una còmica imitació de l'Adolf - austríac. Ha estat impulsiu. De la felicitat que em causava tenir l'Adrià de tornada a casa aquets quatre dies, abans no se'n torni a anar. No és pas que hi combregui amb els nacional-socialistes, que consti, el motiu que m'ha empès a aixecar la mà. Però és evident que en la ment de la majoria de persones quan senten "Alemanya" la primera cosa que els ve al cap és el seu passat recent.

Com que me'l conec, a ell no crec que li faci gaire gràcia que li dediqui un post - ni unes paraules - per tant deixo aquí per imperatiu fraternal el text d'admiració al Gran Germà de debò - molt llunyà al del 1984, i més encara al de Tele5.

Ara toca Nothing else Matters, dels Metallica.

Sobre entrar a una Universitat o altra

Finalment he accedit a anar a fer el programa de Doctorat IDEA a la Univesritat Autònoma. Estic molt content d'aquesta decisió. Hi ha economistes de molta talla tant en el Departament d'Economia com en l'Institut d'Anàlisis Econòmica - CSIC.

L'aposta pel doctorat és clarament antieconòmica, malgrat els meus estudis. L'altre dia, tot comentant els salaris esperats dels pròxims anys amb companys de promoció, jo sóc, clarament, el menys afortunat monetàriament parlant. No crec que em paguin molt malament - només em paguen malament -, però sí que els estudiants d'Economia i ADE de la UPF surten amb unes rendes força bones. No ho critico, al contrari. Em sembla lloable que entre tots ells es carreguin aquest tòpic que els estudiants universitaris no tenen feina. En tenen, i millor pagada que no pas els que no han estudiat.

Sí que és cert que hi ha estudis que un cop acabats no troben feina. Però ningú els obligava estudiar-ho, i si haguessin vingut a fer ADE a la UPF ara cobrarien xifres ben goloses. És ben estranya la descorrelació existent entre la nota de tall per a entrar a estudiar les carreres i el salari que cobren els seus estudiants. Si un no anés més enllà en l'anàlisi diria que els estudiants són rucs. Res més lluny de la realitat. De fet, jo crec que els estudiants, igual que la major part de la població, de rucs no en tenen res. Més aviat el contrari. El que passa és que sí que surten desinformats.

No hi ha gaire gent que sàpiga què vol fer una volta acabats els estudis de Batxillerat. Crec que s'hauria de canviar el nom de Batxillerat per Desinformat. O si es volgués mantenir, com a mínim intentar informar una mica més els estudiants a l'hora d'escollir carrera. A mi ningú em va ensenyar una relació de carreres més remunerades. I sincerament crec que aquesta variable és la més important per un bon nombre de persones. També sóc de l'opinió que no s'ensenya per la correcció política imperant els nostres dies: "No s'ha de tirar pels diners, sinó per allò que t'agrada" em dirà algú.

I estic convençut que si algú té el somni d'estudiar filologia catalana, encara que el salari sigui molt baix, ho anirà a estudiar! El que passa és que érem molts els que no en teníem ni idea de què estudiar! Jo, sense anar més lluny, vaig decidir la carrera mitjançant el tir enlaire d'una moneda de cinquanta cèntims. Si sortia cara, mates a la UPC, creu química a la UB. El resultat va ser que la moneda es va quedar de costat: Economia a la UPF (on curiosament he cursat alguna assignatura on analitzem problemàtiques de tirs enlaire de monedes, si no n'és d'irònica la vida).

De fet, la "millor" informació de la que es disposa a l'hora d'escollir carrera són les notes de tall d'anys anteriors. És una manera de dir: "mira què han triat els d'altres anys que, com que són més grans, ho saben millor que no pas tu ara". I si els altres havien fet pujar molt la nota de tall de Comunicació Audiovisual, aquesta carrera ha de ser la canya! Després resulta que no, que és una carrera més de lletres. I això passa perquè els altres estaven en la mateixa situació en que et trobaves tu en aquell moment. Per tant, d'informació, aquelles dades, no en tenien. La única explicació que trobo és la de mostrar a quines "tenies possibilitats d'entrar". Clar que si aquesta era la finalitat, no entenc perquè podies elegir fins a 10 carreres! Aquella informació és un desastre en tota regla. Desanima un bon munt d'estudiants, i els desinforma a ells i a la resta!

Jo abogo clarament perquè aquesta informació no s'oculti. Que una carrera cobra molt, que es digui! Oi que també es diu quan una és molt difícil com Industrials o és molt fàcil com Psicologia? I què és aquesta facilitat sinó el cost d'estudi? Per què només ensenyem la part de costos, i no la dels ingressos? A quina ment buròcrata retorçada se li acut "putejar" d'aquesta manera els estudiants?!

La guia

Feia temps que havia perdut l'esperança. Estant tot sol, la llum blanca que em guiava s'havia anat apagant. Només restava l'olor de cendra i el perfum del que havia estat un gran ciri encès, llempant, lluent, guiant. No quedava ja ni la trista ombra de la gran foguera que havia albergat.

I així va ser com vas aparèixer amb la teva llum. Al principi, sense un far que em guiés, sense el meu ciri encès, creia que no eres més que una altra il·lusòria etapa per apagar-se. No era possible cap altra cosa. Res diferent havia succeit fin aleshores. Les altres sempre havien portat guspires, però mai flames! Per què carai, doncs, havies de ser diferent? Per què allò no s'acabava? Per què la llum d'aquella flama no et queia en la penombra com en les altres havia fet?

La llum seguia encesa. No obstant les altres, tu seguies allí. Relluent com l'or, emmig de la nit humana. Il·luminant arreu on et deixaves caure. Ni la part més fosca, ni la cova més soterrada, aconseguien finalitzar el bri d'esperança que significaves. Tot el bo era en tu, i no era sinó de tu que tot en sortia bo. Mai desisties, obstinada, en que el llum havia de seguir.

I encara avui la guardes. Quina sort que fins ara, mai s'ha extingit l'apreciada flama!

L'etrella del cel

No fa giare estona patia un dolor inaguantable de cap. Son endarrerida, sobretot, calmada a base de cafeïna. El mal ja el tenia des de feia estona. He anat al cinema a veure una pel·lícula de sèrie B amb l'Ausiàs, a veure si així em passava. No hi ha hagut sort. El mal de cap no només es mantenia, sinó que fins i tot augmentava.

Havia d'estudiar. No he fet tot el que em tocava fer els dies anteriors, per tant avui era el dia assenyalat. Però quin mal de cap. Feia dies que no en tenia tant. Un dolor inaguantable, certament.

Aquella espècie de migranya que no et deixa concentrar. I al costat una parella rient i xiuxiuejant fort. No és del tot agradable el que he fet, però els havia d'avisar: "aquí alguns estudiem". Perdona, perdona, s'han excusat, i llavors han començat a fer comentaris - amb una baixada lleugera del volum - sobre mi, "mira què fa", "si s'ha de ser amargat" han dit entre rialles. Doncs sí, amb mal de cap era una mica això, una mica amargat. I tenir algú a escàs metre i mig xiuxiuejant, no és agradable en aquesta situació. S'han alçat i han marxat. "Beneïda calma" m'ha vingut al cap mentre el dolor no parava d'anar en augment. Em fico la mà al front i noto que no és febra el que tinc. Però quin mal, tu. Cada cop anava enxiquint més la mirada de les diapositives d'Economia Laboral.

"Això és insuportable, no puc més. Per avui em rendeixo", he pensat en un primer moment.

Començo a apagar l'ordinador. Primer el messenger - que tampoc utilitzava des de feia força estona - després les dues finestres obertes de mozilla a la UPF primer i explorer a La Vanguardia al final.

Restaven tot just les finestretes d'Economia Laboral en Power Point, tancades una a una. Per dins una idea anava agafant pes: "a veure si el mal s'esvaeix, prenent una mica l'aire". M'he alçat i arribat als bancs del pati interior just defora la Biblioteca. Quan el fred ha transcorregut tot el meu cos creuant la sortida cap a l'exterior he notat una súbita baixada del mal de cap. Què agradable! En un obrir i tancar d'ulls em trobo estirat al banc, amb el cap apoiat a la motxilla - l'única amiga fidel, a aquestes hores.

Sense necessitat d'alçar la vista enlaire, perquè enlaire era on miraven els ulls en aquella silenciosa posició, m'he anat fixant que, al mig de Barcelona, es poden veure força estrelles. Quin plaer veure el cel. Quin plaer sense soroll. Quin plaer fruir d'aquells segons fixant-me com de grossos eren, i quant de lluny havien d'estar, tots els sols llunyans. Un a un els he anat inspeccionant, primer el color, després les formes trigonomètriques que formaven a l'espai.

Quan em fixava en el color, uns semblaven més blancs, altres més grocs, fins un d'un color rogenc. Ni idea de si es tracta d'un astre més proper com Mart. En aquell moment, aquesta pregunta, era un turbament innecessari. La calma de cap pregunta era millor que el neguit de cap resposta.

No han transcorregut ni deu minuts. M'he alçat, i no tenia mal de cap. Ja hi podem tornar, doncs!, m'he dit a mi mateix. He fet el procés exactament oposat al principi, i aquí em trobo, rodejat de gent estudiant, havent-me preparat el que estudiaré ara mateix, i posant fi a aquest escrit.

El funcionament fiscal

Els impostos són necessaris?

Impostar per impostar no és necessari per a res. Els impostos distorsionen pràcticament tots els mercats i, per tant, no cal ficar-los. Només caldria posar-los per la part que corregissin excessos de mercat. Això evidetnment no és nou. Fa anys que el senyor Arthur Cécil Pigou ho va descobrir. El que passa és que molts d'aquests excessos són corregibles d'altres maneres, com creant nous mercats, que sol donar bastant millor resultat. I el que proposa Pigou no és gaire fàcil d'aconseguir ja que es necessitarien uns savis molt savis per a poder determinar quant cal impostar i com s'ha de fer correctament l'evaluació.

Ens queixem de l'atur i de la possible crisis econòmica. Moltes vegades, més que evitar que els individus elegeixin lliurement, el que caldria seria incentivar que es moguessin més, i això s'aconsegueix reduint els impostos.

D'altra banda, els impostos serveixen per a finançar la despesa que ha de fer el govern. Aquesta ha d'anar en dues direccions: la primera, assegurar-se que el mercat funcioni correctament. L'altra, ajudar els que menys tenen. Ambdues parts són força controvertides. La primera, per exemple, ha de garantir que tu puguis sortir al carrer i no et robin la cartera. O que puguis agafar un cotxe tenint la certesa que no en vindrà cap en el mateix espai en sentit contrari. Ha de crear un espai on ens poguem moure, viure i actuar lliurement, tot respectant les llibertats dels altres. I en general no s'ha de ficar més entremig, perquè llavors passa a robar les llibertats de tots els ciutadans, més que no pas a fer que aquestes siguin màximes. I de la mateixa manera que crec que tothom hi ha de contribuir segons les seves possiblitats aquí, el que no crec és que hi hagi de contribuir significativament més aquell que té més. Crec que tots hi han de contribuir una part semblant de la renda, no més.

Un petit apèndix sobre en què ha de gastar, consisteix en la igualació de les oportunitats entre els ciutadans. No és bo que pel fet de tenir unes circumstàncies millors que un altre tinguis més possiblitats de progressar. Ara bé, això no vol dir que l'educació universitària hagi de ser finançada per impostos. Ni que el transport públic hagi d'estar gestionat per un advocat. Ni que els gerents dels hospitals siguin gent que la primera vegada que veu un balanç comtpable sigui als 52 anys. Una cosa és el fet que ho ha de garantir, i l'altra que siguin contractats seus qui faci funcionar les empreses.

I finalment, ajudar els que menys tenen. Ajudar els que menys tenen no vol dir ajudar els que declarin menys a hisenda, perquè llavors molta gent tendeix a declarar que no té el que realment té. Sinó que ha de procurar que aquelles persones que no estiguin dins del mercat no estiguin clarament excloses. La gent deficient, per exemple, ha d'estar amparada per l'Estat. La gent deficient, malhauradament, no entra dins dels "models econòmics" com tu i jo sí que hi entrem. Per a ells el que s'ha de fer és garantir-los la màxima felicitat dins les seves impossiblitats. I donat que això ningú ho tria - o ningú ho hauria de triar - és una loteria plena, a la que el guanyador és el que no li toca. En termes d'eficiència tan és que ho pagui només la família corresponent com que ho paguin entre tots. Però en termes d'humanitat, guanya per golejada que siguem tots qui contribuim a que els desafavorits de debò puguin viure amb dignitat.

Ja he acabat de fer classes

Una experiència enriquidora, sí senyor.

Aquesta experiència m'ha servit per a:
- Curtir-me en això de fer classes davant de gent: s'ha de ser didàctic, estar convençut, però no ser testarut, i, sobretot, saber-t'ho gairebé tot d'aquell tema que has d'explicar. Això és un repte com pocs, creieu-me! (tots aquells que no hagueu fet mai classes, els que sí, ja sabeu del que us parlo).

- Aprendre a ser més respectuós amb les persones que a partir d'ara em faran classes. Sí, ho reconec, durant tots els meus anys unviersitaris he estat allò que se'n podria anomenar un torracollons. Sempre que es podia molestar, jo ho feia. I no s'ha de fer. Bé, sí que s'ha de fer en els casos on l'error és flagrant, o veus que el profe no exerceix com a tal, sinó que es limita a ser un repetidor.

- Saber que en aquesta vida tot té un preu, o gairebé. A partir d'ara les classes universitàries es faran, previ pagament!! :D

Repàs electoral

S'estan dient moltes coses sobre les elccions. Que si ERC baixa moltíssim, que si CiU manté. Que si el PP puja però perd, que si el PSOE guanya però no apallissa. Que si ICV per aquí, que si bla bla bla.

Doncs deixeu-me afegir uns bla bla bla més, a dins de tot això.

En primer lloc, vull fer una especial menció a un fet que jo, almenys, no li he sentit a dir a ningú: La baixada d'ERC (i EA) es deu, en part, al discurs de CiU i de PNB. Els primers van dir: "anirem amb el més votat" mentre els segons van mostrar una clara preferència pel PP. Això, senyors meus, és un clar incentiu al vot sociata per part dels independentistes i progressistes moderats (àlias, votants no d'ultrança d'ERC i ICV aquí, i d'EA allà). I si ve la moderació del vot cap al segon partit no em sembla del tot desencertada, ells ho feien per a moderar el vot del primer i el tercer.

Al cap i a la fi, CiU i PNB tenien un mateix propòsit: alçar-se com a forces sobiranistes de cada una de les seves regions, deixant fora de joc Eusko Alkartasuna (o com es vulgui que s'escrigui Solidaritat Basca en euskera) i Esquerra Republicana de Catalunya, respectivament, a la bascònia i a la catalana terra.

I el pacte Galeusca ha sortit realment bé. Ningú posa en dubte - o ningú hauria de fer-ho vistos els resultats - que ERC i EA no "pinten ni quadres" mentre que CiU, PNB i BNG hi tenen alguna cosa a dir a la Càmera Baixa.

Sóc dels que opina que a les Espanyes hi tindrem un pacte Galuesca-PSOE. Si els canaris en coalició també hi entren, que ningú digui que això passa a ser fals, al cap i a la fi, aquests regionalites canaris demanaven el vot pels galeuscos a les europees.

En segon lloc: ara ja sabem que el Rajoy es vol tornar a presentar. També sóc de l'opinió que als EEUU ens treuen un llarg avantatge democràtic. Allà, ni en Kerry ni en Gore es poden plantejar de tornar a aspirar a la Casa Blanca - com tampoc ho farà en McCain d'aquí a quatre anys. Si a en Rajoy no se'l vol, que en busquin un altre! (no serà per falta de gent compentent, en aquell partit). Quedi clar que aplaudeixo la marxa de l'Acebes i el Zaplana de la plana major del Partit Popular - al meu parer cara visible dins del partit de la corrent interna anomenada "Federiquismo".

No vull entrar a parlar del trencament que crec que s'hauria de veure en el Partit Popular entre els conservadors i els liberals, aquests últims captant molts vots - i peces clau - del PSOE, i que això ens portaria a una normalitat democràtica com hi ha al Parlament Europeu. Per tant, ho deixo aquí.

Senzillament vull dir que les eleccions ens van ensenyar a tots que la tàctica anticatalana no funciona. Serviria si les dues Càmeres estessin buides de catalans, tal com segurament passarà a Sèrbia a partir d'ara - buides de kosovars, perquè de catalans crec que ho han estat tota la vida. I és que el "pacte" al que vistos els resultats podrien haver arribat PSOE i Galeuscos, forçant l'eix regionalista-dreta + centralista-esquerres bé el podríem intentar fixar al revés:

- Que el PP ens deixi ser independents a catalans i bascos i tindran la majoria absoluta assegurada durant molts anys a la resta de l'Estat (a la seva Espanya dels toros, la panderta, el botijo, la cabra, i Noche de Fiesta).

9 de Març

Amb tots els respectes pels votants catalanistes del PSC, ICV i PP (que segurament algun o altre hi haurà), el partits catalans en sí cada cop pinten menys en el panorama polític actual de l'Estat espanyol. Ja sap greu, ja. Ens queixem molt dels aeroports, de les balances, de Rodalies, de l'AVE, de les beques... i tot això es decideix a un lloc on no hi haurà expressa representació catalana.

Chapeau catalans!

Manifestar-se contra el Pla Bolonya

Avui hi havia un macromanifetació a Plaça Universitat contra el Pla Bolonya. Segons els estudiants 10.000, segons forces de l'ordre 5.000. Tant m'és quants siguin en total. Ni que fossin 350.000. La pregunta que crec òbvia ara és: per què es manifesten contra el Pla Bolonya? La meva universitat - com la gran majoria d'Universitats - està plena de pancartes anti aquest pla.

Aquest pla és dolent? El gran motiu contrari al mateix és la "mercantilització de l'ensanyament". Què vol dir "mercantilització de l'ensenyament"? Que ara la Universitat deixarà d'abastir-se tant de recursos públics i passarà a tenir-ne de privats - o almenys a això volen fer referència. Això és gaire dolent? Doncs depèn de com t'ho mires no ho és gens, i depèn de com t'ho mires és fins i tot millor que així sigui.

Com és actualment el finançament universitari? L'estudiant està "quatre" anys amb uns preus desorbitadament baixos que no li donen cap incentiu a estudiar, i, en general, viu dels pares. Com que en genral l'estudiant no és conscient del cost que això els representa als pares, s'ho pren amb més calma.

És bo que els estudiants paguin allò que reben? El que no seria bo és que ho paguessin just llavors. Si es fes així no hi hauria la possiblitat d'estudiar per a molt gent. Però no és pas això el que farà Bolonya. Amb Bolonya es començaran a concedir crèdits sobre la persona que rep el servei i, quan aquesta cobri més d'una quantitat raonablement alta per a viure, començarà a tornar-lo. I a més, se solen concedir prèstecs tous, que no vol dir altra cosa que el risc associat d'impagament l'assumeix l'estat i així es fa funcionar "correctament" el mercat financer. Correctament ho he ficat entre cometes perquè jo crec que el mercat financer ja funcionaria bé, el que passa és que l'externalitat positiva de l'educació superior es veuria reduïda i això segurament no sigui desitjable per un país europeu. Aquell que es queixi que haurà de pagar-se la universitat, que pensi si guanya més un universitari o un treballador, i que després pensi qui està pagnt avui en dia aquests estudis amb impostos - resposta: el treballador que es desperta a les 6 del matí.
Així veuríem també reduïts els impostos i la immensa distorsió que aquests creen en el mercat de treball, aconseguint més activitat i, de retruc, més riquesa - i menys pobresa.

Algú em dirà que ara ja hi ha les beques i que tot això no cal. No només cal dir que les beques es financien amb el salari del treballador d'abans, sinó que deixeu-me fer la següent parrafada al respecte:
Sí que hi ha beques, però per a rebre-les, o els teus pares fan frau fiscal o has de ser pobre de solemnitat. Avui en dia, el frau, els funcionaris no el poden cometre - gent que sol petànyer a la classe mitjana i mitjana-baixa - ni els i les treballadores assalariades d'empreses grans - que altra volta pertanyen a aquest grup. Qui sí que el pot fer solen ser empresaris de Pymes i autònoms. I aquests ja no són - ni de tros - d'aquest col·lectiu. Aquest sistema no funciona, perquè no fa la funció que hauria de fer d